Volíem anar a Medjugorie com a família, amb serenitat i sense esperar-ne res. En aquest Any de la fe, la malaltia ens ha acostat encara més a la fe i gràcies a ella, hem pogut entendre que la vida és un do, la vida és bella.
Sentir la presència de Déu a prop meu, ens ha donat la força per tirar endavant i lluitar.
La Vicka se’m va acostar, em va imposar les mans i m’abraçà. Jo li vaig dir: “sóc un malalt d’ELA i sóc feliç” i li vaig demanar una pregària per la meva dona i la meva filla.
Aleshores vaig sentir una cascada de gràcia que em va recórrer de cap a peus.
Estàvem tan enfeinats amb les activitats i l’espiritualitat que no vam pensar ni a fer una foto.
Vaig llegir el missatge… era com si m’avancés allò que estava a punt de passar-me i, a més a més, acabava dient que la vida és un do, cosa que durant la meva malaltia sempre he tingut clara.
Ser allà, adorar el Santíssim…estava molt centrat en les meves pregàries i pregava per un altre noi…no demanava res per a mi. I aleshores va arribar la crida a pujar la muntanya, i m’explicava els detalls de com, on i amb qui havia de fer-ho. Mentre escoltava aquesta descripció que vaig rebre durant l’Adoració, vaig ser conscient que estava en condicions de pujar la muntanya.
Li vaig dir a la Francesca: “demà pugem la muntanya”, i ella em va respondre: “que t’has begut l’enteniment?”… em tocava les cames, les cames congelades. Vaig passar una nit tranquil.la, no vaig haver ni de connectar el respirador… esperava l’albada, el nou dia que havia de coincidir amb el MEU nou dia.
Va arribar el matí de dijous. Amb la cadira de rodes vaig arribar fins al peu de la muntanya, em vaig aixecar i vaig començar a pujar. Mai vaig tenir cap dubte… sentia les mans tranquil·les, boniques, fortes; només tenia problemes a nivell respiratori, i per això de tant en tant ens aturàvem i descansava una mica. Els altres no entenien ni un borrall del que estava passant.
Vam arribar al cim. Fins i tot en aquell moment anava repetint a la Gospa: “Mare meva, encara hi ets a temps, jo no m’enfadaré…”. La Vicka ens convidava a restar tranquils: “No us amoïneu”.
Hem fet anàlisis diagnòstics que posen de manifest el dany neurològic i m’han confirmat que s’ha detectat una millora important que no es dóna mai en una patologia neurovegetativa com és l’ELA. Els metges no tenen una explicació del que va passar. Em van preguntar si havia fet alguna mena d’experimentació amb cèl·lules estaminals; però jo només prenia els medicaments pal·liatius.
Seguiré fent el mateix que he estat fent fins ara: lluitar més que mai pels drets dels malalts. I, a més, sempre seguiré el camí de la fe, doncs malgrat patir una malaltia tan greu com és l’ELA, gràcies a la presència de Déu – jo et parlo de la meva experiència – sempre vam poder reaccionar amb una fe i una força més grans.
Font: “Un raggio li lucce” – https://www.tenonline.it
21/10/2013
