“Gospa Maika Moya, Kralitja Mirá”. La primera vegada que vaig sentir aquestes paraules –estranyes i gairebé inintel·ligibles en aquells temps- em trobava en un bus croata destí Medjugorje. Un dels sacerdots amb qui viatjàvem ens va demanar d’assajar una cançó coneguda per tothom a Medjugorje, i la majoria a l’autobús, coneixent el tema, van seguir el mossèn, entonant-la i després traduint-la al castellà i al català (la peregrinació estava organitzada per l’Associació Amor de Déu, des de Barcelona). “Però com poden aprendre això…?” Vaig pensar. Qui m’hauria dit a mi, que després d’aquell viatge, aquesta petita cançó ressonaria al meu cap durant molts dies i em faria enyorar tant aquell poblet, perdut entre les muntanyes, que va canviar la meva vida).
La meva mare i jo vam embarcar-nos juntes en aquesta aventura. Sabem que Déu crida a qui vol, oi? Doncs la Mare de Déu també. I Ella va decidir entrar a la família a través de nosaltres dues. Però els seus plans, en començar la peregrinació, ni de bon tros els sospitàvem.
La majoria de peregrins ja havien anat alguna vegada a Medjugorje, així que entrar en la dinàmica quotidiana no els era difícil. Jo vaig apuntar-me al peregrinatge voluntàriament, però al ser a mitjan agost em va “tallar una mica el rotllo”. Jo hauria preferit continuar amb els meus amics, gaudint de l’estiu, però allí em trobava, amb la meva mare i sense conèixer a ningú més que un dels sacerdots i dues companyes que també venien de Salamanca. Per a mi, aquella peregrinació era nova, ja que a totes les que havia anat fins aleshores havien estat amb la meva Comunitat Neocatecumenal. Recordo el dia de les presentacions, quan cadascú deia el seu nom, si era la primera vegada que anaven a Medjugorje i gràcies a qui estaven allí. Un pare de família nombrosa va dir que ells dedicaven les seves vacances i els seus diners a anar cada estiu a Medjugorje amb els seus fills. “Estan bojos”, vaig pensar, “venir cada any aquí, en aquest poble…”
Els tres o quatre primers dies van passar, per a mi, entre queixes i unes ganes enormes que arribés el diumenge per tornar a Salamanca. Durant aquells dies recordo una senyora del grup que un dia va dir-nos a la meva mare i a mi: “Aquí a Medjugorje la Mare de Déu t’estaborneix, ho vulguis o no”. Recordo que jo, orgullosa com sóc, i fins i tot una mica empipada pel que ens havia dit, vaig pensar: “bé, això serà si JO ho vull, si JO no ho vull, a mi no m’estaborneix…” Era el quart dia, i crec que era de les poques persones del grup que continuava sense assabentar-me de res. Resava, anava amb el grup a les xerrades, dejunava… Però ho feia tot una mica per la vergonya de quedar-me sola i pel que pensés la gent. Aquell dia els sacerdots i seminaristes del nostre grup van ser convidats a la casa del vident Ivan per assistir a l’aparició diària. Quan van tornar, la Maria (una de les noies que també viatjava des de Salamanca) i jo vam preguntar a un dels seminaristes com havia anat. Ell ens va explicar la seva experiència amb llàgrimes als ulls, i alguna cosa va tocar el meu cor. I vaig dir-me: “i si tot això és veritat i jo estic aquí malbaratant el temps?” Però la Mare de Déu em volia cega un dia més… Així que vaig continuar fent la meva.
Els primers dies de peregrinació ens van convidar, als qui volíem, a fer una “confessió general de la nostra vida”. Es tracta de confessar tots els teus pecats des que tens consciència d’ells. Tot i que ja estan perdonats, és com un signe de l’Amor que Déu ens té. Quan ens ho van dir, vaig dir: “jo ni boja… A més, no penso ni confessar-me”. M’havia confessat feia uns dies en un campament cristià on havia assistit, així que vaig pensar que això, en aquell moment, no era per a mi.
El divendres la Maria va anar a confessar-se i com que trigava (allí les cues són força llargues), vaig anar a esperar-la i em vaig quedar parlant amb ella a la cua. Quan li va tocar, en comptes d’anar-me’n i per sorpresa meva, em vaig quedar a la cua i em vaig posar a resar el rosari fins que em va tocar i em vaig confessar. El que vaig sentir en rebre l’absolució i la benedicció en acabat, no ho havia sentit mai: una pau i una alegria interiors indescriptibles. Sabia que alguna cosa succeïa allí, me’n vaig adonar, tot i que potser, per gaudir-ne, una mica tard… Els dos dies que quedaven els vaig aprofitar al màxim, pregant i creient cada paraula que escoltava i que jo recitava en les pregàries.
Quan vam arribar a Salamanca, un sentiment em va envair l’ànima: no hi podré tornar fins l’estiu vinent. Vaig pensar que no podria aguantar un any sense tornar-hi, però la Mare de Déu ens entrega unes armes per posar en pràctica tots els seus missatges allí on cadascú viu, i així estar, d’alguna manera, més a prop de Medjugorje.
La meva mare i jo vam tornar amb una cosa clara: havíem d’anar tota la família a Medjugorje. Vam comprar un rosari per a cada membre de la família, i des de llavors intentem resar-lo junts cada dia. Crec que aquest fruit és molt gran, que la família s’uneixi per pregar a Déu i a la Mare.
Són moltes les gràcies que vaig endur-me aquell estiu d’aquell poblet de Bosnià. La Mare mai et deixa tornar amb les mans buides, i recordava amb un somriure aquelles paraules “la Mare de Déu t’estaborneix, ho vulguis o no”.
Aquest any hi he anat per tercera vegada. L’anterior i aquesta hi hem anat tota la família. És una gràcia poder anar-hi amb la família. Tot i que sé que Déu és gran, tant l’any passat com aquest, vaig atrevir-me a pensar en començar la peregrinació: “crec que ja ho sé tot d’aquí… Realment no hi ha massa més per veure, sempre són els mateixos testimonis, el mateix ritme de pregària…però no m’importa, el que vull és passar uns dies amb la Mare de Déu”.
Amb tot, com ja he dit, la Gospa no et deixa tornar amb les mans buides. Cada vegada és diferent, amb coses noves que no t’esperes i gent nova amb qui compartir la gràcia.
Avui els fruits continuen sent infinits. Dono gràcies per haver descobert Medjugorje, i sobretot a la Mare de Déu, com una Mare que m’estima. “Si sabessis com t’estimo, ploraries d’alegria”
