A l’edat de 39 anys i 13 com a ministre de Jesucrist, el Pare Jozo arribava a Medjugorje un 11 de novembre de 1980, provinent de la parròquia de Posusje, al nord-est d’Herzegovina. D’espiritualitat carismàtica i amb la il•lusió de portar l’Esperit Sant a aquella gent, es trobà amb un poble de fervorós tradicionalisme que no veia cap necessitat d’introduir-hi canvis.
Del 17 al 24 de juny de 1981 es trobava dirigint un recés per a les religioses de Klostar Ivanic, al nord de Croàcia. Després havia d’anar a Zagreb, a una trobada de la Renovació Carismàtica, i posteriorment havia d’anar a la seva antiga parròquia de Posusje, d’on en sentia molta nostàlgia. Mentre era allà s’assabentà que una tempesta elèctrica havia provocat un incendi que havia cremat les instal•lacions de l’edifici de serveis públics, i això feia impossible comunicar-se via telèfon amb la parròquia de Sant Jaume Apòstol.
A la seva tornada a Medjugorje, després del 25 de juny, es va trobar amb una aglomeració de gent i cotxes que envaïen el poble i que li confirmaven el que ja havia sentit quan havia passat per Mostar (a uns 30 km de Medjugorje) de tornada: “6 nens diuen que se’ls apareix la Mare de Déu”.
Com que feia poc temps que era el rector de la parròquia de Medjdjugorje, encara no 8 mesos, el Pare Jozo coneixia pocs fidels i als vidents només els coneixia de vista.
Els qui coneixien el Pare Jozo sabien prou bé que era una persona analítica que desconfiava de successos sobrenaturals irracionals i un sacerdot arrelat a l’essencial: la Santa Missa i els Sagraments. Així fou com durant molts dies, ajudat pel seu assistent, el Pare Zrinko, interrogà els vidents, junts i per separat, intentant trobar una resposta que demostrés que tot allò podia ser o bé una estratègia de les autoritats comunistes per tal de desacreditar l’Església Catòlica o bé una manipulació del mateix satanàs.
Però els dos primers dies del mes de juliol, dues experiències consecutives van suposar un gir espectacular a la seva posició inicial envers els nous esdeveniments. El dia 1 de juliol, el Pare Jozo estava pregant sol a la parròquia, ja que tota la gent del poble es trobava al Podbrdo empesos per la curiositat. Preocupat per la situació, demanava llum a Déu sobre què havia de fer. Fou en aquell moment que sentí clarament una veu interior que li digué: ” Surt i protegeix els nens!”. Immediatament s’aixecà i es va dirigir cap a la porta central de l’església. Just quan obria la porta van entrar els sis vidents dient: “La policia ens persegueix, amagui’ns!”. Sense dubtar, amagà els nens en una habitació en desús dins la rectoria i se n’anà a seure fora l’església, sota d’un xiprer. Al cap de poc arribaren tres homes de la milícia i li preguntaren “Has vist als nens?” i ell respongué “Sí, els he vist”. Els milicians, entenent que els havia vist passar, continuaren corrent cap a Bijacovici, el poble veí de Medjugorje.
Aquest malentès de la policia va permetre que el dia següent els nens poguessin ser a la parròquia resant el Rosari. Durant la pregària, la Mare de Déu es va aparèixer als nens i també al pare Jozo. A partir d’aquell moment, el sacerdot va començar a donar el seu testimoni. En l’homilia de la Missa posterior al Rosari, va parlar, per primera vegada, als fidels, sobre el dejuni, la penitència i la pregària.
