Monsenyor Leo Maasburg, director nacional de MISSIÓ ÀUSTRIA, va ser a Medjugorje l’abril de 2009. Va ser l’acompanyant durant molts anys de la Mare Teresa en els seus viatges en ocasió de l’obertura de noves cases en diferents continents. Alhora, fou el conseller en el recés espiritual de diferents germanes d’arreu del món i, en concret, durant uns quants mesos, de les germanes de la Mare Teresa quan va obrir les primeres cases a Moscou i a Armènia l’any 1988. Així doncs, va ser el primer capellà catòlic “oficial” de la Unió Soviètica d’aquella època.
Després va editar, amb la col·laboració d’una persona de negocis italiana, la família de ràdios catòlica més important, “Ràdio Maria”, actualment present en tots els continents.
En el context de la beatificació ell és, a més, l’únic membre de l’equip que no pertany a la congregació de la Mare Teresa.
Vostè va conèixer la Mare Teresa i la va acompanyar en els seus viatges. Què ens en pot dir?
La Mare Teresa tenia molta paciència. Ara veig, al cap de molts anys, de quina manera va influir en la meva vida. El fet d’haver-la conegut és, segurament, després de la vida i del sacerdoci, el do més gran de la meva existència.
Ella ja fou anomenada santa mentre vivia. Va ser difícil el seu camí cap a la santedat?
Crec que sí, molt difícil. Penso que el seu camí cap a la santedat no va ser corrent. Crec que és la santa del mil·lenni i que encara no hem pogut saber l’abast real i la gràcia que Déu ens ha concedit per mediació d’ella. Es desconeixia completament la gran proximitat que tenia amb Crist durant l’obscura nit de l’ànima. Un observador superficial pot considerar-ho com una forma d’ateisme. Déu amaga les seves gràcies més grans dels ulls del món. La segona gràcia més gran, que també és completament desconeguda, és que ella ens deixa més de 5000 planes d’escrits teològics que encara són desconeguts pel gran públic. Una tercera gràcia, també del tot desconeguda pel públic, és el seu humor indescriptible en el més profund patiment. Era una ànima contemplativa enmig de la voràgine, que sempre fou capaç de trobar l’alegria i el sentit de l’humor de Déu al bell mig de qualsevol adversitat.
Vostè va participar en el procés de beatificació de la Mare Teresa que, gràcies al Papa, es va fer d’una forma inusualment ràpida. Què ens en pot dir?
Cal donar les gràcies a Joan Pau II i també als ordinadors moderns! Manipular amb un cert ordre 80.000 planes sense l’ajuda d’un ordinador és una feina que duraria 50 anys. Ja només en aquest sentit, la Mare Teresa és una santa molt moderna. Crec que varem acabar la primera gran fase tan ràpidament perquè fou relativament fàcil veure la profunda santedat de la Mare Teresa. Penso que el segon pas, la canonització, també serà una formalitat que Déu concedirà, amb tota seguretat, en el moment adequat. L’any que ve, el 26 d’agost, celebrarem el centenari de la Mare Teresa. Possiblement coincideixi amb la canonització. Depèn formalment de dos aspectes: el primer de tots es basa en els nombrosos miracles que ja s’han produït i que estan oficialment reconeguts, i en segon lloc, en el fet que el Sant Pare, en la seva responsabilitat pastoral, esculli el moment apropiat.
Vostè ha estat conseller espiritual de les germanes de la Mare Teresa a Moscou i Armènia, i en conseqüència el primer capellà catòlic admès a la Unió Soviètica. Quines són les seves experiències d’aquell període?
La primera impressió és que no varem ser ni nosaltres ni la Mare Teresa els qui varem portar la responsabilitat pastoral a la zona comunista, sinó que fou la Mare de Déu. Rússia sempre ha estat la terra de la Mare de Déu, i Ella mai no va abandonar aquesta tasca, ans al contrari, ja va anunciar a través dels nens de Fàtima, la gran tragèdia que colpejaria Rússia, però al mateix temps ens va donar el remei: la consagració a l’Immaculat Cor de Maria. Aquesta consagració fou feta per Pius XII, i més tard va ser completament formalitzada per Joan Pau II. Sis anys després de la consagració, el sistema soviètic va deixar de funcionar. Així com passa amb un pecat que ja ha estat perdonat, el que queda és un gran dany. Segurament, una part de la nostra feina seria contribuir a la guarició mitjançant la pregària i el sacrifici, ara bé, tot fent les passes escaients. Sento una gran alegria en el meu cor quan, durant el Festival de la Joventut a l’agost, veig tanta gent jove de l’antic bloc de l’Est. És del tot inconcebible que s’apropin a l’Immaculat Cor de la seva Mare, Maria, i no en quedin guarits!
La família de Ràdio Maria és ben coneguda a tot el món. Vostè també va participar en la seva creació. Com va anar?
La Mare de Déu, en el moment en què va sentir la crida, probablement no es va adonar del tot de la grandesa de la seva vocació. El mateix passa amb els que són cridats per Ella. Encara no m’imagino la rapidesa amb què es va desenvolupar el fenomen de Ràdio Maria ja que en set anys estava present a 31 països, i actualment ho està a més de 60. Sembla ser que la Mare de Déu tenia pressa. Hi ha diversos indicadors, tant si vénen de dintre com de fora de l’església, que mostren que hi ha veritables motius per a tanta pressa.
De quina manera pot l’Església evangelitzar avui fent ús dels mitjans de comunicació?
En la meva opinió, l’evangelització sempre es fa mitjançant la proclamació de la Paraula. Fa 10 anys, al Japó hi havia aproximadament 350.000 catòlics en una sola parròquia. Les investigacions van demostrar que més de 60.000 persones es consideraven catòliques. Quan se’ls preguntava on havien sentit parlar de l’Església responien que a la televisió o a la ràdio, la qual cosa vol dir que ambdós mitjans segurament ajuden a una evangelització que pot obrir el camí a la veritat de Déu. Sens dubte, més endavant caldrà el contacte personal entre un sacerdot i l’individu.
Com veu vostè els joves d’avui, com se’ls pot atraure a l’Església?
Ara gairebé només veig joves austríacs. Estan passant dues coses: Són realment pobres en el sentit en què la Mare Teresa entenia la pobresa. Ella parlava sobre pobresa física, pobresa social i pobresa espiritual. Aquest pobre jovent té una terrible pobresa espiritual. Mai no se’ls ha anunciat ni se’ls ha mostrat Crist. Alhora, quelcom de miraculós està succeint: apareixen petites comunitats i diferents grups de pregària que resten totalment oberts a aquest grups de joves, els quals anhelen saber, sens dubte, la veritat. En un temps en què no es para de repetir que la veritat no existeix i que tot és relatiu, els joves són cridats interiorment a buscar l’única veritat estable, la qual només trobem en Crist.
Aquesta no és la seva primera peregrinació a Medjugorje. Quines són les seves experiències, sent la presència de la Mare de Déu?
Avui em podria identificar a mi mateix com el petit Joseph – el fill d’un dels nostres cooperants -. Encara no té ni un any. Estava assegut aquí al seu cotxet, somrient i òbviament passant-s’ho bé. Així és exactament com em sento.
Com veu vostè Medjugorje dins de l’Església?
Crec que Medjugorje ha de jugar un paper molt, molt important dins de l’Església. L’Església està passant per un moment molt difícil a tot el món, i les persones no dubten d’acusar-se les unes a les altres. Crec que la mateixa presència de la Mare de Déu pot provocar la unitat. Sento això entre els grups d’austríacs que vénen a Medjugorje. Enmig de totes les tensions de l’Església, romanen quiets i completament fidels. Mostren d’una manera maternal el que és essencial per l’Església i el que no ho és.
Es diu que “pels seus fruits els coneixereu”. En la seva opinió, quins són els fruits de Medjugorje.
Jo tan sols puc citar el meu cardenal Christoph Schönborn, el qual va dir que el 90% de les noves vocacions a la seva diòcesi venien d’una manera o d’una altra de Medjugorje. A Àustria, he notat en diverses parròquies de diferents parts del país que s’esdevenen fets que són poc usuals en la vida corrent d’una parròquia, com per exemple l’existència d’un grup d’adoració per a nens. I, qui són aquests nens? Són els que van estar ahir i abans d’ahir a la primera fila del santuari. Això significa que Medjugorje s’irradia en les famílies i en les parròquies. Altra vegada a l’estil de Maria: Ella no fa res d’excepcional, Ella és excepcional.
Es pot comparar Medjugorje amb Lourdes o Fàtima ?
Ara puc citar al bisbe Hnilica, el qual va dir: en les aparicions de Maria a Europa es pot veure exactament la pedagogia de la Mare de Déu, que és la pedagogia de l’Església. La primera gran aparició – Lourdes – té a veure amb el Sagrament del Baptisme: “Sóc la Immaculada Concepció”, l’aigua com un símbol de purificació. A Fàtima, es pot reconèixer el segon Sagrament de la Iniciació – la recepció de l’Esperit Sant – la Confirmació. L’Àngel va preguntar als nens: “Esteu disposats a oferir els vostres patiments, les vostres pregàries, etc, pels pobres pecadors?” El missatge de Fàtima no tracta sobre la santificació personal, sinó sobre la missió de santificar el pròxim. I a Medjugorje, ens trobem davant el tercer Sagrament – l’Eucaristia – , la qual està íntimament relacionada amb la preparació de la recepció del Senyor – la santa Confessió. Crec que hi ha una connexió molt estreta. Estem en el camí de la santedat.
Hi afegiria quelcom més ?
En aquests temps la felicitat és important. La Mare Teresa va dir: “Déu no m’ha cridat per tenir èxit, sinó per a ser-li fidel”. Aquesta és també la nostra vocació.
