Medjugorje és un petit poble situat al sud de Bòsnia i Hercegovina, en l’antiga Iugoslàvia. Fins al 1981 només era un poblet més dels milers que hi ha per tota Europa. Però la tarda del 24 de juny d’aquell any va canviar per sempre la vida de sis nens del poble, la de tots els seus habitants i la de milions de persones de tot el món que han estat tocats i transformats per un fenomen que va tenir un gran ressò mediàtic, que els anys no tan sols no han esmorteït, sinó que no ha parat de créixer arreu, malgrat haver sofert fortes persecucions. Tal fet ha esdevingut un boca a boca mundial, sense necessitat de portaveus oficials, a fi d’explicar a tothom quelcom tan meravellós dintre d’aquest món tan convuls.
La veritat és que, a hores d’ara, l’Església Catòlica investiga un possible fenomen d’aparicions marianes, a l’estil de Lourdes o de Fàtima, però a diferència d’aquests llocs de culte espiritual, poden ser estudiats mentre succeeixen i no quan han passat.
Aquest llibre és un llibre sobre aparicions, de testimonis, de pelegrins, de viatgers, una “guia” per a conèixer Medjugorje?
És un treball periodístic, si l’entenem com un periodisme d’anar, veure i informar sobre el lloc, tot presentat com una peregrinació fictícia, un viatge fins al lloc dels fets en què el guia del viatge seria l’autor i els pelegrins els lectors. Així, a través de les pàgines d’aquest llibre es visiten els llocs més importants d’aquesta història, s’entrevista els protagonistes, s’estudia la posició de les autoritats eclesiàstiques locals i foranies, es comparteixen històries i anècdotes amb altres pelegrins i s’escolten testimonis que et poden deixar garratibat. És, per dir-ho d’alguna manera, una peregrinació escrita i que cal anar-hi amb la ment ben oberta, sense cap mena de prejudici, per a la qual no fa falta saber resar ni voler resar, ni pensar que s’hagi de fer. És senzillament llegir per voler conèixer d’una manera entretinguda uns fets. Res més.
Per què escriu un llibre sobre aquest lloc quan l’església encara no s’ha pronunciat oficialment sobre els fets que hi succeeixen? Existeix molta literatura sobre aquests fenòmens i moltes vegades es troba com a resposta el silenci, la mofa o el rebuig.
Perquè està passant ara, i si de veritat és cert, ens ho estem perdent. I el que se’n rigui o ho rebutgi sense conèixer-ho, és un imprudent, per dir-ho educadament. No m’importen els escarnis dels ignorants ni el rebuig dels intel·lectuals de saló. M’importen els dubtes dels que hi han anat i ho han viscut, als quals respecto per sobre de tot. S’ha de saber que, respecte les aparicions, l’església no s’ha de pronunciar mai a favor de la seva veracitat mentre l’esdeveniment està passant, perquè seria una falta de prudència i rigor. Seria com fer una crítica mentre s’està rodant una pel·lícula, o escriure la crònica d’un partit de futbol quan estan a la mitja part, o fins i tot, obrir el procés de canonització d’una persona que encara està viva. No, això no seria seriós. Ara bé, mentre l’església espera i observa, la gent no té perquè esperar el seu dictamen. Aquesta manera de fer implicaria perdre’s aquests esdeveniments, ja que no s’hi aniria fins que haguessin conclòs. Els catòlics han de saber que no passa res per anar allà, no és pecat i no està prohibit.
No siguem ingenus. Els esdeveniments de Medjugorje se sovintegen des de fa trenta anys i els pelegrins no paren d’arribar-hi. Existeixen nombrosos testimonis, cadascun amb una història sorprenent, les quals mai acabaríem d’explicar. No parlo de batalletes ni de coses gracioses per contar en el viatge de tornada, sinó de fets i impactes profunds en la vida de les persones, de canvis radicals en la comprensió i en la vivència de diferents aspectes que conformen la seva vida. I l’església deixa fer, amb intel·ligència i prudència. De moment hem de saber esperar, tot i que no fem cap mal si ho volem conèixer.
Preferiria, fins i tot, que l’església mai s’hi pronunciés, perquè així el viatger hi aniria sense una opinió prèvia, a ulls clucs, cosa que l’enfrontaria tot sol amb la possibilitat de què el fenomen sigui cert. Pel què he vist entre els pelegrins, aquesta és la millor i la vivència més meravellosa que hom pot trobar a Medjugorje, es cregui o no en Déu. Perquè Medjugorje no és només per als catòlics, sinó per als valents, és a dir, per a les persones inquietes o obertes de ment, siguin o no catòlics. Això sí, s’ha de tenir molt de coratge per obrir-hi el cor, perquè, de ser veritat, calen respostes concretes.
Es pot parlar ja d’aparicions de la Mare de Déu o s’ha d’esperar el dictamen de l’Església per a donar veracitat a aquests fets?
No podem dir que sigui cert, però tampoc ho podem negar. L’Església no s’ha pronunciat encara, però no comporta cap problema creure-hi o no. L’Església diu als seus fidels que han de creure en el CREDO, i aquesta oració no diu res de Medjugorje. Pel que fa a mi, la veritat és que he estat allà diverses vegades i mai he vist la Mare de Déu. El que no puc negar és que allà, s’hi aparegui o no, passa quelcom que no passa en cap altre lloc, i que el que hi succeeix és bo per a la gent, per al món i per a l’església. És així. Què és “això” que passa allà? Tenint-ho en compte, escoltant i veient tot el que hi passa, no em sembla fora de lloc la postura dels qui creuen que és veritat, tot i que prefereixo deixar-li-ho a qui ho hagi de dir.
Què està passant actualment en aquest lloc? És només un lloc de peregrinació o realment hi continuen havent aparicions?
No, no, les aparicions hi continuen essent. Els nois ja s’han fet grans, però la seva vida ha continuat igual en aquest sentit des de l’any 1981. Cadascun té les seves aparicions amb una freqüència o altra, en uns o altres llocs, però l’esdeveniment continua produint-se. Això ha donat l’oportunitat d’investigar els fets mentre s’estan produint, no quan ja han passat. És molt divertit el capítol dedicat a la ciència i els exàmens que pateixen els nois mentre dura el que podríem dir l’aparició de la Mare de Déu. Ningú ha pogut desmentir el testimoni d’aquests nois, i això és quelcom molt seriós, perquè no diuen “un dia em va passar això, fa més de vint anys”. Sinó, que diuen “avui em passa això. Si vols quedem i em pots examinar amb tota mena d’aparells mentre succeeix, a veure què descobreixes”. Això fa que aquesta història sigui impressionant, que deixi sense arguments les ments més exhaustives i meticuloses del món, tant de l’Església com des de fora d’ella.
Ara bé, la meva experiència és que un cop hi arribes, les aparicions, els vidents, els miracles… tot queda en un segon pla. És increïble, però és veritat. Quan hi arribes i et barreges amb tots els pelegrins, en la vivència del fenomen, només pots que centrar-te en tu mateix i en la teva actitud enfront un munt de coses, que en d’altres llocs ni et planteges. Això és el que et dóna l’oportunitat de descobrir errors que pots corregir i d’altres coses importants que ni tan sols les havies gaudit.
Com i per què t’apropes a aquest lloc de Bòsnia?
Encara que la història te molts ets i uts, vaig tenir el meu primer contacte amb el fenomen de Medjugorje quan treballava en el Seminari Alba. Va sortir la idea d’anar-hi, ens vam fer els despistats i no hi va haver voluntaris. Al final hi vam anar un company i jo, tot i que crec que érem els menys indicats per a fer aquesta feina. Malgrat això i gràcies a aquell viatge, vaig tenir consciència per primera vegada a la meva vida que Déu pot existir i que pot actuar amb profunda saviesa i amor. Al capdavall, és ben estrany però autèntic, si el deixes actuar tan sols una mica.
Milions de persones han passat i passaran per aquest santuari marià. Què diu un lloc com aquest a la societat actual, sigui o no creient?
Doncs ens ve a dir alguna cosa com: ”Escolta, les coses no van bé, potser t’has de parar a pensar una estona sobre el que fas en aquest assumpte que anomenem vida, com et planteges algunes coses i si realment estàs tan segur que Déu existeix o no existeix” És un viatge que no defrauda i no et deixa indiferent, de veritat. I és molt més divertit que anar al psicoanalista.
La majoria de gent que va a Medjugorje repeteix diversos missatges, però coincideixen moltes vegades en el perdó, la reconciliació i la conversió. Per què?
En el món en què vivim existeix una terrible competitivitat fomentada per l’afany de tenir, i en aquesta perseverança no ens adonem que, a vegades, ens perdem coses fantàstiques que no tenen res a veure amb tot això: la veritable amistat, la salut, l’amor, el sentir-nos bé, la pau interior… El pla que ens proposa Medjugorje és trobar aquella pau interior que és l’origen de tota pau, i que no ens donen les coses del món, com tots ja coneixem d’antuvi.
Per què hauríem de llegir el seu llibre i per què hauríem d’anar a Medjugorje?
A Medjugorje no hi ha d’anar ningú. Medjugorje és una invitació que cal respondre si un realment vol. Jo ho recomano, perquè hi he estat i m’ha encantat. Però cadascú és lliure de fer el que vulgui. Tot i que crec que és com si et conviden a una festa meravellosa i et quedes a casa veient la televisió. I el llibre és quelcom semblant, és una proposta que faig al lector de gaudir, de llegir pel sol interès de conèixer, res més. Són tantes les històries falses i mal explicades que pul·lulen sobre Medjugorje, que fa pena que hi hagi gent que es pugui perdre poder tenir una història que comporta tant de bé per a les persones, en un moment en què a més, tots n’estem molt necessitats. Medjugorje obre realment una finestreta a la terra des d’on probablement no es vegi el cel, però potser si que el podem olorar. Potser no l’albirem, però l’olorem. I és una alegria. Puc assegurar que aquest llibre sorprèn, no tant per la vàlua del seu autor, sinó per la proximitat increïble de la seva història. Està passant ara, i això en fa protagonista al lector.
Javier Fariñas
www.Libroslibres.com/entrevista.cfm?idLibro=230
