Missatge de la Verge Maria Reina de la Pau, des de Medjugorje, del 25 de setembre de 2015 i reflexió del P. Francisco Ángel Verar.
“Estimats fills, avui també, prego l’Esperit Sant perquè ompli els vostres cors amb una fe ferma. La pregària i la fe ompliran el vostre cor d’amor i de joia, i vosaltres sereu un senyal per aquells que estan lluny de Déu. Fillets, encoratgeu-vos els uns als altres a pregar amb el cor, per tal que la pregària pugui omplir la vostra vida i vosaltres, fillets, cada dia sereu, sobretot, testimonis del servei a Déu en l’adoració i al proïsme en la necessitat. Estic amb vosaltres i intercedeixo per tots vosaltres. Gràcies per haver respost a la meva crida!!”
Aquest missatge del 25 de setembre es podria veure com una preparació al mes del rosari, mes especial de pregària a l’Església. Podríem dividir el missatge en tres parts:
1. Maria intercessora. En el missatge la Mare de Déu ens diu que prega. Durant la seva vida a la terra, l’apostolat que més va dur a terme la Verge va ser la pregària, a banda, és clar, de l’educació del seu fill. I veiem com l’educació d’un Fill i ser esposa són dues coses que van de la mà en una vida de pregària. Això és: s’educa i se serveix a la vida des de la pregària i la mateixa pregària ensenya a educar i a servir. Aquest va ser el paper de la Mare de Déu a la terra i segons aquest missatge del dia 25 de setembre, el segueix exercint per nosaltres des del Paradís. És a dir: avui la Verge amb la Seva pregària des del cel educa els seus fills; i mentre els educa, prega. Per tant, allí on més es prega és al cel i la vida de pregària que puguem portar a la terra serà una preparació per a la vida del paradís: sense pregària no hi ha vida eterna. I doncs, per què prega Maria? O per qui prega? És Ella mateixa qui ens ho diu: perquè l’Esperit Sant ompli el cor dels seus fills amb una fe ferma, perquè la pregària i la fe omplin el cor dels seus fills d’amor i de joia i perquè nosaltres siguem un senyal per aquells que estan lluny de Déu. Però, per què la Mare de Déu, enlloc de demanar-nos que preguem l’Esperit Sant a fi que ens doni una fe ferma per ser senyal pels qui estan allunyats, s’estima més pregar Ella directament per aquesta intenció? La resposta no és massa complicada: perquè la Seva pregària és tan poderosa com una exhortació proposada per Ella mateixa. Això és un exemple per nosaltres: hem doncs, d’imitar-la; més i tot: ja ens ha demanat, en molts dels seus missatges, que preguem per aquesta intenció: perquè l’Esperit Sant ompli els nostres cors i construïm una fe ferma per afrontar el nostre temps, de manera que siguem amor i alegria, signes vius pels que estan lluny de Déu. Però en el missatge Ella ens recorda que prega per això. Aleshores doncs, cal meditar aquestes paraules, aquesta intenció que la Mare de Déu duu en el seu Cor immaculat.
2. Exhortar els altres a la «pregària de cor». A la segona part del missatge, la Mare de Déu fa una petició: que els seus fills s’exhortin mútuament a la «pregària de cor». I a fi de copsar la força d’aquesta crida només cal que anem als dos últims missatges del dia 25 i veurem que la Verge ja n’ha parlat. Mirem el del dia 25 de juliol: «estimats fills, amb alegria avui sóc al vosaltres i us convido a tots, fillets, pregueu, pregueu, pregueu per poder comprendre l’amor que tinc per vosaltres ». I després a l’agost va dir: «estimats fills, també avui us convido a ser pregària. Que la pregària sigui per a vosaltres les ales per a la trobada amb Déu.» I encara en aquest missatge de setembre afegí: «encoratgeu-vos els uns als altres a pregar amb el cor, per tal que la pregària pugui omplir la vostra vida i vosaltres fillets, cada dia sereu, sobretot, testimonis del servei a Déu en l’adoració i als proïsme en la necessitat.» Hi veiem doncs la continuïtat en el tema de la pregària: 1er, la pregària continua: «pregueu, pregueu, pregueu»; 2on: «ser pregària»; 3er: «encoratgeu-vos els uns als altres a pregar amb el cor». Són doncs tres crides diferents però relacionades, es fa palès així que qui no té vida de pregària no pot convidar els altres a tenir-la, sobretot la «pregària de cor».
La «pregària de cor» és una de les característiques de l’espiritualitat de Medjugorje i per poder entendre-la, com ens diu la Mare de Déu, cal pregar contínuament. Ella ha dit que aquesta pregària no es pot entendre amb els llibres, sinó que cadascú l’aprèn, dia rere dia, en l’esforç de posar-la a la pràctica. No es tracta de pregar en grup, o fer un rosari o meditar la Bíblia, per citar només alguns dels recursos de la pregària, sinó d’obrir primer el cor, sigui quin sigui la mena de recurs que fem servir. Doncs allò més important de la «pregària de cor» és obrir el cor a Déu, posar-se dia rere dia al seu davant, amb les portes obertes de bat a bat sense cap mena de reserva. És potser el no saber pregar, la crisi més gran a la que s’enfronta l’Església. Justament per això, la Mare de Déu ens encoratja a parlar als altres d’aquesta expressió de pregària. Però qui no prega contínuament i no ha fet de la seva vida una pregària, no podrà ajudar ningú a fer-ho.
Només hi ha una manera d’aprendre la vida de pregària: als peus de Jesús; així doncs per poder encoratjar els altres a la «pregària de cor», cal posar-se de genolls, cal «tratar de amistad estando mucha veces a solas con Quien sabemos nos ama», tal i com va escriure santa Teresa d’Àvila. I aquest fer amistat amb Qui sabem que ens estima, és el nostre deure principal. La Mare de Déu ho recorda amb freqüència. Però sempre queda el dubte: una persona que no prega freqüentment i la seva vida no és pregària, pot exhortar els altres a pregar? Impossible! Aquest és el problema! I per això la Mare de Déu primer va parlar de la pregària contínua, després va fer la crida a «ser pregària» i en acabat demana que exhortem els altres a la pregària de cor.
Mai abans a la història de l’Església ni durant tants anys, havia ressonat una crida com aquesta. Cal afirmar-ho de nou: Medjugorje no s’entén sense la pregària, perquè la crida principal de Medjugorje és a fer de la vida pregària. Justament per això la Mare de Déu sovint torna a aquest tema. Hi ha una dificultat: malgrat tantes crides, molts no responen. Hi ha força gent que parla molt de Medjugorje però té poca vida de pregària, i d’altres veuen en Medjugorje una ocasió per enriquir-se. Pitjor encara! Allò essencial de Medjugorje és la pregària: pregar contínuament i saber fer-ho. En aquet sentit, cal veure Medjugorje com una gran escola de pregària, de la pregària de cor, i això s’entén als peus de Jesús. No és que haguem d’entendre Medjugorje si el Papa ho aprova o no ho aprova, és que Medjugorje només s’entén davant Jesús. Així doncs, per poder exhortar els altres a la pregària de cor, cal primer pregar de cor i transformar la vida en pregària. Per això tot comença quan ens posem cada dia davant Jesús. Aquí descobrim que la pregària no és repetir paraules, demanar alguna cosa o complir un deure… sinó fer experiència cada vegada amb més intensitat del foc de l’amor de Déu. Déu és foc devorador, Déu només és amor i és també l’amor mateix. Però això no ho hem de repetir als altres, ans al contrari, hem de viure-ho, perquè vivim per pregar i preguem per viure.
Aquest any celebrem els 500 anys del naixement de Teresa de Jesús i el dia 15 d’octubre honorem la seva memòria. Qui fou Teresa? La gran reformadora del Carmel, però la seva primera reforma va ser la de la seva pròpia vida, i en aquesta va reeixir per la pregària del cor. Teresa va parlar de 4 graus de la pregària amb del cor en el llibre de la seva Vida (cap. 11 al 18) i el Castell Interior de 9. Vegem:
Primer grau de pregària: «De los que comienzan a tener oración podemos decir son los que sacan el agua del pozo, que es muy a su trabajo, como tengo dicho, que han de cansarse en recoger los sentidos, que, como están acostumbrados a andar derramados, es harto trabajo». (V. 11, 9) En aquesta manera de pregar s’experimenta treball i esforç, pel fet que no s’està habituat al recolliment de l’ànima en l’interior. L’home es “vessa” cap a l’exterior i, per tant, la seva pregària el fatiga i dóna poc fruit. Sentirà malestar i disgust quan, malgrat els seus esforços en el recolliment i la meditació, no trobi més que sequedat i buidor. Als que comencen aquest camí, santa Teresa els convida a no quedar-se en una praxis de la pregària que només agradi els sentits. No s’ha de ser esclau de l’exercici de la pregària dura, sinó anar a l’obertura d’una relació d’amistat desinteressada.
Segon grau de pregària: Es treu l’aigua amb una sínia: «…con noria y arcaduces, que se saca con un torno (yo lo he sacado algunas veces), es a menos trabajo y sácase más agua» (V. 11,7). Aquí el qui prega experimenta alguns gustos particulars que de cap manera li vénen donats per la seva meditació o discurs de les coses de Déu. Malgrat que en aquest grau no es deixa del tot la pregària mental, Teresa ens parla de la pregària de quietud: és justament una comunicació de Déu a l’ànima per mitjà de la qual la persona se sent recollida cap al més profund del seu ésser i on la seva voluntat sent i gaudeix de forma nítida d’uns gustos que no havia conegut mai abans en res d’aquest món: «Aquí se comienza a recoger el alma, toca ya aquí cosa sobrenatural, porque en ninguna manera puede ganar aquello por diligencias que haga» (V. 14,3)
Tercer grau de pregària: l’aigua amb la que es rega aquest hort de l’ànima «es agua corriente de río o de fuente, que se riega muy a menos trabajo, aunque alguno da el encaminar el agua. Quiere el Señor aquí ayudar al hortelano de manera que casi él es el hortelano y el que hace todo» (V.16,1) Aquí de nou Déu surt a buscar a qui prega i amb una acció més intensa. Teresa ens parla de la son de potències (memòria, enteniment i voluntat) a mode d’una pregària pròpia d’aquest tercera manera de regar. L’experiència de la gràcia és molt més nítida que a la pregària anterior. L’acció de Déu en aquest grau arriba a l’interior de l’home, a les seves facultats, d’una manera més intensa que a la pregària de quietud. Aquesta acció de Déu «adorm» l’home en relació a tot allò creat perquè se sent profundament captiu de Déu. La persona sent dins seu «embriaguez y desatino de amor». «Glorioso desatino, una celestial locura» (V.16,1-2). «Ya, ya se abren las flores, ya comienzan a dar olor deseosa de servir a su Señor» (V.16,3)
Quart grau de pregària: «… es agua que viene del cielo para con su abundancia henchir y hartar todo este huerto de agua» (V. 18,9). És la pregària d’unió de totes les facultats de l’ànima per la que l’acció de Déu embolcalla i domina la persona. Santa Teresa descriu així la pregària d’unió: «Acá no hay sentir, sino gozar sin entender lo que se goza. Entiéndase que se goza un bien adonde juntos se encierran todos los bienes, mas no se comprende esto bien. Ocúpense todos los sentidos en este gozo, de manera que no queda ninguno desocupado para poder en otra cosa exterior ni interiormente» estar ocupat. (V.18, 1) L’ànima «siente con un deleite grandísimo y suave casi desfallecer toda con una manera de desmayo… toda la fuerza exterior se pierde y se aumenta en las del alma para mejor poder gozar de su gloria. El deleite exterior que se siente es grande y muy conocido» (V.18, 10) L’acció de Déu és tan forta que suspèn totes les facultats de l’ànima, de tal forma que qui prega no pot estar per res més. «Dios coge al alma y la lleva consigo» «Viene un ímpetu tan acelerado y fuerte, que veis sentir y sentís levantarse esta nube (de la gran Majestad de Dios)». En aquesta pregària es dóna una unió total de la persona sencera amb Déu: interior i exterior. Santa Teresa anomena aquesta gràcia d’unió aixecament d’esperit o vol d’esperit i unió.
És important fer palès que a aquesta pregària d’unió normalment s’hi arriba si qui prega s’ha exercitat durant molt de temps en la pregària mental. I així veiem que la Verge vol que hi arribem. Per això al missatge del 2 de setembre passat ens deia: «si us estimeu els uns als altres, pregareu amb el cor i assolireu els cims espirituals i se us obrirà el camí cap al Paradís». Els cims espirituals dels que parla Maria és la plena unió amb Déu a través de la pregària del cor. El problema més gran és l’activisme, sobretot el que neix de voler fer diners. La gent ha perdut al seva dimensió sobrenatural i n’hi ha molts que pensen, de forma equivocada, que la finalitat de l’home a la terra és fer diners, és més feliç qui més diners fa. Hi ha també altres argúcies del dimoni: com la de ficar al cap de les persones que si no es casen i no troben una parella ideal no seran felices, ni realitzaran la seva «vocació» a la terra. O bé la de seguir, tant sí com no, els «atractius del consum»: roba, tecnologia, viatges de turisme, droga, alcohol, sexe… Cap aquí no, diu la Mare de Déu: «cal posar Déu en primer lloc a la vida» i la via per fer-ho és «la pregària del cor».
3. Acompanyament matern. Al final del missatge, la Verge ens fa memòria del seu acompanyament personalitzat que tantes vegades ha repetit: «Estic amb vosaltres i intercedeixo per tots vosaltres. Gràcies per haver respost a la meva crida!» En aquesta tasca de la pregària del cor i d’ensenyament a d’altres a fer-ho, no estem sols; la Mare de Déu camina amb nosaltres i d’això se’n fa experiència també amb el res del rosari; per tant, cal recordar que a més de practicar la pregària mental (o de meditació i contemplativa) no hem de deixar mai de resar el rosari, cadena tendra que ens uneix a Maria.
