«Estimats fills, desitjo actuar a través vostre, els meus fills, els meus apòstols, perquè al final pugui reunir tots els meus fills allà on tot està preparat per a la vostra felicitat. Prego per vosaltres, perquè amb les obres pugueu convertir els altres, perquè ha arribat el temps de les obres de la veritat, del meu Fill. El meu amor obrarà en vosaltres, em serviré de vosaltres. Tingueu confiança en mi, perquè tot el que desitjo, ho desitjo per al vostre bé, etern bé, creat pel Pare Celestial. Vosaltres, fills meus, apòstols meus, viviu la vida terrenal en comunitat amb els meus fills que no han conegut l’amor del meu Fill, aquells que no m’anomenen Mare. Però no tingueu por de donar testimoni de la veritat perquè, si vosaltres no teniu por i doneu testimoni amb valor, la veritat miraculosament vencerà. Però recordeu: la força està en l’amor! Fills meus, l’amor és penediment, perdó, pregària, sacrifici i misericòrdia. Si sabeu estimar amb les obres convertireu els altres, permetreu que la llum del meu Fill penetri en les ànimes. Us en dono gràcies! Pregueu pels vostres pastors, ells pertanyen al meu Fill, Ell els ha cridat. Pregueu perquè sempre tinguin la força i el valor de brillar amb la llum del meu Fill.»
Estimats fills, desitjo obrar a través vostre, fills meus, apòstols meus, per reunir finalment tots els meus fills allà on tot és a punt per a la vostra felicitat.
A la família del Schönstatt tenen un lema que engloba l’esperit de l’aliança que fan amb la Verge Santíssima. Diuen: “res sense Tu, res sense nosaltres”. Els qui seguim la nostra Mare, tot i no pertànyer a aquest moviment fundat pel P. Kentenich, sí que podem fer-nos nostre aquest principi. Seguir la Mare de Déu Santíssima és seguir Jesús per el camí més curt, més ràpid i més segur, tal com ens ensenya sant Lluis María Grignion de Monfort. I quan un es decideix a seguir-la, la segueix en tot. Al mateix temps, tal com ho manifesta en aquest missatge, la nostra Mare vol obrar a través nostre – “res sense nosaltres” és el seu desig- i és per això que ens envia al món com a instruments seus de salvació per a altres i també per treballar i aconseguir la pròpia salvació. El fi és prou clar: tenir-nos a tots reunits al Cel, “on tot és a punt per a la vostra felicitat”. En el fons, tal com va fer amb les seves grans servidores santa Bernardette, sor Lucía y altres, no ens promet la felicitat a la terra sinó el Paradís celestial on totes les llàgrimes seran eixugades i en aquell diumenge sense fi, la felicitat no tindrà fi.
Prego per vosaltres, perquè amb les obres pugueu convertir els altres, perquè ha arribat el temps de les obres de la veritat, del meu Fill.
Sabem que totes les bones obres venen de Déu i que és Déu qui converteix els cors, però ho fa a través d’homes concrets que actuen segons els seus designis divins i segons els seus manaments. Per això la Mare de Déu prega per nosaltres, perquè per la nostra obertura a l’acció de Déu siguem aquests instruments. Però també prega per una altra cosa: quan diu “ha arribat el temps de les obres de la veritat” no es refereix només a la nostra obertura a la gràcia de Déu sinó també a la valentia de sortir a la llum quan el món està envaït de tenebres. Si recordem aquell diàleg nocturn de Jesús amb Nicodem, podrem comprendre millor la magnitud del missatge. El Senyor li diu al temorenc Nicodem que qui obra la veritat no s’amaga en la foscor (ell l’havia anat a trobar de nit) sinó que surt a la llum “perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu” (Cf. Jn 3:21). Aquestes són les obres que inciten a la conversió d’altres, les que manifesten la veritat de la nostra fe i el camí de la salvació. Així doncs, la Mare ens està dient que el temps d’actuar és el temps de sortir a la llum, el de proclamar amb valentia l’única veritat, la que Crist ens va ensenyar, per molt que siguem insultats i criticats.
Hem d’entendre que en aquest “ha arribat el temps”, la Mare Santíssima ens mostra la seva tendresa i ens avisa sobre la proximitat d’esdeveniments molt seriosos que hauríem d’entreveure perquè són a les portes de casa nostra. Ja no es tracta de fets llunyans, No, el mal ho està envaint tot ràpidament –fora i dins de la mateixa Església (1)- i les tenebres s’escampen per sobre el món.
Quan ens diu que prega perquè a través de les nostres obres d’altres es puguin convertir, també pel que diu després, la Mare nostra prega perquè anhelem la vida eterna i apreciem més la gràcia d’aquesta vida. “Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?”, ens amonesta el Senyor (Mt 16:26a). Ella també prega perquè el nostre zel i el nostre amor per la salvació de les ànimes siguin grans.
El meu amor obrarà en vosaltres, em serviré de vosaltres. Tingueu confiança en mi, perquè tot el que desitjo, ho desitjo per al vostre bé, etern bé, creat pel Pare Celestial.
Les nostres obres, per aquesta aliança d’amor entre la Mare del Cel i els seus fills que segueixen el camí que els fa transitar, són les seves. A través nostre, la Mare de Déu farà la seva obra d’amor, que és de salvació en els últims temps que Déu li ha posat a les mans. I tot serà per a la glòria de Déu, que és també el nostre bé ara i en l’eternitat.
Perquè no tenim memòria, perquè no som prou agraïts, ens demana que confiem en Ella. Com no li hem de tenir després de tot el que ha fet per nosaltres, per la nostra salvació, en la seva vida terrena amb les seves llàgrimes i la seva ofrena de si mateixa i del seu Fill al Pare en tota la seva existència terrenal i en el moment culminant de la creu! Com podem oblidar que després de la seva Assumpció al Cel no va deixar de visitar-nos, en totes les èpoques i en totes les latituds! Com no hem de tenir present el que està fent des de fa gairebé 34 anys a Medjugorje! Ens admirem però també reconeixem, avergonyits, que com que no seguim les seves crides del cor o no ho fem amb tota la serietat i constància degudes, ara ens ha de recordar el que de per sí seria evident: que tot el que desitja per a nosaltres és per el bé més gran al que puguem aspirar, a aquell que “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen” (Cf. 1 Cor 2:9)
Vosaltres, fills meus, apòstols meus, viviu la vida terrenal en comunitat amb els meus fills que no han conegut l’amor del meu Fill, aquells que no m’anomenen Mare. Però no tingueu por de donar testimoni de la veritat.
Fins i tot quan els altres fills –els que es declaren ateus o agnòstics perquè no coneixem l’amor de Jesús, perquè no coneixen tot el que va fer Déu per al seu bé quan es va encarnar i suportar la Passió i mort en creu per vèncer per a tots la mort, el mal que destrueix l’home i el mateix dimoni, i perquè no saben que tenen una Mare al Cel que ve a la terra també per amor a ells- encara que estiguin separats de la fe, siguin indiferents i fins i tot es burlin d’Ella, no per això –ens diu- els hem de rebutjar, considerar-los aliens. Ans al contrari, vol que estiguem units a ells. No ens demana comunió, perquè de comunió no n’hi podria haver ja que no hi ha res essencial en comú, però sí unió. Unió significa estar lligats per llaços de misericòrdia, per l’amor. Estar en unió significa no condemnar-los i estar sempre a prop d’ells en la pregària i fins i tot físicament per auxiliar-los. I per més rebuig que hi hagi –ens diu- hem de donar testimoni de la veritat sense por a la resposta de rebuig, al què diran.
Proclamar la veritat i obrar d’acord amb aquesta veritat no està ben vist, més aviat està condemnat per aquells que promouen la tolerància i el respecte cap a l’altre perquè no comparteix les mateixes creences. Si els primers apòstols haguessin obrat segons aquests criteris humans i no segons els manaments del Senyor (“Aneu per tot el món i anuncieu la Bona Nova a tota la humanitat …” Mt 16:15) cap de nosaltres hagués estat mai cristià i per tant no haguéssim conegut mai la veritat, l’amor veritable, la salvació.
Si vosaltres no teniu por i doneu testimoni amb valor, la veritat miraculosament vencerà.
Ens torna a dir que no hem de tenir por perquè a més de la por de ser ridiculitzats i d’anar contra corrent ja estem veient que hi haurà situacions que ens faran témer degut a una persecució acarnissada. Es torna a complir, una vegada més, allò de “Si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres” (Jn 15:20). Per això l’exhortació és de ser valents quan donem el nostre testimoni perquè hi haurà intercessió divina, ja que malgrat tot, la veritat triomfarà miraculosament. És a dir, la veritat no s’imposarà per la força de les argumentacions sinó pel poder de Déu.
Però recordeu: la força està en l’amor! Fills meus, l’amor és penediment, perdó, pregària, sacrifici i misericòrdia. Si sabeu estimar amb les obres convertireu els altres, permetreu que la llum del meu Fill penetri en les ànimes.
No es pot dissociar l’amor de la veritat perquè això és el que Jesús ens va ensenyar amb les seves paraules i la seva pròpia vida. Per fer obres de veritat, tal com ens demana la nostra Mare als seus fills, s’ha d’obrar en la veritat. Això no és un simple joc de paraules. Obrar en la veritat és no ometre, com fem tantes vegades, allò que sabem però que no diem perquè pot molestar algú o perquè anirà contra el corrent dominant de pensament, perquè serem desconsiderats o fins i tot menyspreats pels qui ara ens estimen. Les obres de veritat, les de nostre Senyor, sempre són obres d’amor; de l’amor que estima la persona, i perquè l’estima no és complaent amb el mal que pateix i que el sobrepassa, ni amb la mentida en la que viu o que li fan creure amb paraules falses, insidioses i amb eufemismes diabòlics i sofismes (2).
L’amor no és desig ni teoria a recitar sinó que es manifesta concretament: en el penediment davant de l’ofensa a Déu (perquè qualsevol ofensa és una ofensa comesa contra Déu) i com a conseqüència deriva en la reconciliació amb Déu, amb el germà i amb el propi cor. L’amor hi entén de sacrificis, penúries acceptades pel bé dels altres. L’amor és la inclinació davant de la misèria d’altres tot imitant Déu que s’inclina davant la nostra misèria per aixecar-nos del fang en el que estem o per sollevar-nos de la pena en la que ens trobem. La mateixa misericòrdia exigeix no criticar, no murmurar ni pensar malament dels altres; no condemnar, perquè només Déu és jutge. I a aquell que s’està condemnant a si mateix per la seva revel·lia, pel seu odi i la seva maldat, ni tan sols a aquest se l’ha de condemnar sinó –ens ensenya la Mare- demanar Déu la seva conversió i la seva salvació. No serveixen les condemnes i menys encara a qui ja està condemnat, sinó l’amor, como el de Jesús, com el de María, que redimeix amb la veritat i en la veritat.
I tot i que sabem que si no comptem amb la gràcia no és possible estimar de veritat, també és cert que la nostra voluntat s’ha de moure cap a voler estimar tal com Déu i la Verge Santíssima ens demanen. Això vol dir aprendre a estimar; i per aprendre a estimar ens hem de conèixer a nosaltres mateixos a través d’exàmens constants i exhaustius de consciència que només aconseguirem fer amb l’ajuda de l’Esperit Sant.
Pregueu pels vostres pastors, ells pertanyen al meu Fill, Ell els ha cridat. Pregueu perquè sempre tinguin la força i el valor de brillar amb la llum del meu Fill.
En temps en els que és difícil i fins i tot heroic donar testimoni de la veritat i no callar el que el Senyor ens va ensenyar, i en temps com els d’ara en els que dir la veritat ens pot portar a la presó perquè els delictes més terribles i perversos s’estan tornant drets, necessitem les pregàries dels fidels perquè ens sostinguin. Per això, perquè a més hi ha confusió entre els pastors, perquè molts han oblidat la doctrina sana i d’altres ensenyen heretgies i blasfèmies, la nostra Mare no ens pot dir “seguiu els vostres pastors” sinó “pregueu per ells”.
Als sacerdots concretament, ens està dient clarament que hem de tenir el valor de no amagar la llum de Jesús quan aquesta llum s’ha tornat insuportable pel aquest món tenebrós. La llum de Jesús és Jesús mateix. Hem estat cridats i escollits per reproduir Crist en les nostres vides. Jesús és Llum, Amor, Veritat.
Quan a l’Església es parla més d’ocupar-se només de les obres de misericòrdia corporal i s’exclouen les espirituals, i quan alguns pretenen corregir el Senyor i fer més lleu la càrrega del seu manament d’amor, quan anomenen misericòrdia a allò que no és, quan s’agenollen davant del món i no davant Déu, quan la majoria dels pastors callen i alguns fins i tot es complauen amb el món i arriben a compartir les idees del món i sembren la confusió en el ramat del Senyor, quan l’apostasia ha arribat a l’Església, quan passa tot això, la Mare ve a parlar-nos de Veritat i de Salvació, d’allò que mai o gairebé mai es parla. Si els qui hem de parlar callem, el Cel fa sentir la seva veu en María. Veu dolça però ferma. Veu de Mare que no recula davant del mal i que espera trobar-nos a tots al Cel.
(1) Alguns exemples de la gravetat del que està passant fora, al món, i a la mateixa Església, són a l’Annex “LO QUE ESTÁ ACONTECIENDO FUERA Y DENTRO DE LA IGLESIA” que recomano que llegiu. Cal estar advertits sobre allò que vindrà, perquè no ens agafi per sorpresa.
(2) Eufemisme: Manifestació suau d’una veritat dura, o sigui anestesiar la veritat amb paraules que sonen bé. Sofisma: argument aparent amb el que es vol defensar o persuadir allò que és fals.
P. Justo Antonio Lofeudo
