Estimats fills, us miro i en el vostre cor hi veig la mort sense esperança, la inquietud i la fam. No hi ha pregària ni confiança en Déu, per això l’Altíssim em permet de portar-vos esperança i joia. Obriu-vos. Obriu-vos a la misericòrdia de Déu i Ell us donarà tot el que necessiteu i omplirà els vostres cors amb la pau perquè Ell és la pau i la vostra esperança. Gràcies per haver respost a la meva crida.
“Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats de totes les vostres immundícies i de tots es vostres ídols repugnants. Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré el meu esperit dins vostre i faré que seguiu els meus preceptes, que compliu i observeu les meves decisions” (Ez. 36, 25-27). Hem estat aspergits amb l‘aigua de vida del baptisme però tot i això estem morts, els nostres cors són durs com pedres. Ens fa por que el Senyor ens transformi, ens espanta el que l’amor de Déu pugui fer en nosaltres. Sembla com si no ens volguésim desprendre d’aquestes “deixalles” que ens allunyen del Senyor. El nostre cor enlloc de buscar Déu es busca ell mateix, cerca els béns materials, el diner, el plaer… Com n’estem d’allunyats de Déu! Aquest temor a allò que desconeixem, al canvi, entorpeix el nostre camí cap al Pare. No ens en fiem, “Confia en el Senyor de tot cor, però malfia’t del propi saber; si tens present el Senyor en tot el que emprens, ell et guiarà pel camí dreturer.” (Pr 3, 5-6). En estimem més els nostres càlculs que els de Déu. Si en som d’egoistes! El missatge d’avui és completament diferent: se’ns recorda la duresa del nostre cor, la nostra manca de confiança i esperança. Els nostres cors estan tan tancats que substituïm el desig de Déu per altres desitjos que ens petrifiquen. Per la mateixa persona és imposible el canvi. Només Déu, només Déu pot fer-ho. Hem d’obrir els nostres cors a aquest Déu que ens cerca amorosament. Només Déu ens pot donar la pau i l’esperança. I aleshores, per què tants dubtes ? per què tanta por ? no hem estat batejats? No recordem que la victòria ja és de Déu per Crist el seu fill? Doncs això és el que ens recorda Maria: Jesús ha triomfat a la Creu i amb Ell tots hem triomfat. L’únic requisit és obrir-nos al seu amor i desitjar amb tot el cor que el Seu amor governi les nostres vides. Abandonem-nos a Ell i, del cert, Ell proveirà, dirigirà les nostres passes per camins de vida i amor. D’aquí que un cop més: pregària, pregària, pregària.
“Què direm, doncs, davant d’això? Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?… Qui ens separarà de l’amor de Crist ? la tribulació, l’angoixa, la persecuió, la fam?… N’estic cert : ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre”. (Rm. 8,31-39). I fins que no descobrim i visquem aquest amor com sant Pau, serem incapaços de ser de Déu. Quan l’home descobreix la profunditat de l’amor Diví, quan ens deixem transformar per Ell, ja no hi ha res que ens pugui separar del Crist. L’amor de Déu és vessat en l’encarnació, és donat en la predicació i roman entre nosaltres pel Sacrifici de la Creu. Aquesta és la presència que celebrem i gaudim a l’Eucaristia. L’amor de Déu s’ha fet present per sempre en aquest món. La resposta de l’home no hauria de ser cap altra que acollir-lo i deixar-se transformar per Ell. És veritat que el nostre món persegueix, és veritat que Déu i els cristians són calumniats. Però res no ens podrà separar de l’amor. Aquesta és la nostra esperança, l’amor és més fort que les nostres flaqueses. L’Amor ja ha derrotat el món. Ell està esperant el moment de poder entrar en els nostres cors, Déu vol que ens deixem estimar, que li deixem culminar la seva obra d’amor. La paciència de Déu amb nosaltres és infinita, eterna. Ens estima malgrat el nostre pecat i malgrat les nostres limitacions. Ens espera. T’ espera. “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: No enduriu els vostres cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert!” (Ps. 95, 7c-8).
“Déu és la pau mateixa, Ell tot ho tranquil.litza: contemplar-lo és trobar-nos en la pau” (Sant Bernat, Serm. 23 in Cant.). Si vivim en el Senyor obtindrem tot allò que necessitem per tenir un cor de carn. Ell és la pau. Ell vol donar-nos tot allò que necessitem. Es fa un com nosaltres per ensenyar-nos el camí vers el Pare, per assumir el nostre pecat, per salvar-nos. Déu fa amb nosaltres el mateix que fa el pare que cerca el benestar del seu fill. Sovint ens pot costar adornar-nos-en. A voltes allò que necessitem és dolor o pobresa o esgotament. Però tot en la nostra vida és a fi de donar glòria al Senyor. Ell ens transforma inesgotablement. Déu permet la creu perquè sap que darrere seu hi ha la vida, la resurrecció. Cercar, contemplar el Senyor no significa romandre bocabadat sense fer res. Déu és viu i a Crist el trobem en la pregària, a l’Eucaristia, però també en el pobre, el malalt, el drogadicte, el delinqüent, l’esperracat…, en aquell que tenim a la vora. Disposem-nos a contemplar-lo tot servint els nostres semblants i Déu ens omplirà de béns espirituals. Perquè l’amor, si és veritable, sempre es dóna, es difon.
Tant de bo que en aquest temps d’Advent que comencem sapiguem reconèixer aquest Crist que ja ha nascut en els nostres cors i en el del proïsme! I que tinguem l’ajut de la Gospa!
P. Ferran J. Carbonell
