La Mare de Déu ha vingut amb el Nen Jesús als braços i no ha donat cap missatge, però el Nen Jesús ha començat a parlar i ha dit: “Jo sóc la vostra pau, viviu els meus manaments“. La Mare de Déu i el Nen Jesús, junts, ens han beneït amb el senyal de la creu.
“Perquè no ens toca lluitar contra realitats humanes, sinó contra les potències i les autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a les regions celestials. Poseu-vos l’armadura que Déu us dóna i així, en aquell dia dolent, sereu capaços de resistir i de mantenir-vos ferms fins a la victòria total. Estigueu a punt, doncs! Poseu-vos el cinturó de la veritat, revestiu-vos amb la cuirassa de la justícia, estigueu ben calçats, a punt per a anunciar l’evangeli de la pau”. (Ef. 6, 12-15).
Sense dir res es pot dir molt. No diu res la mare que vetlla pel seu fill malalt i, en canvi, ho diu tot. No diuen res els pares que ploren pel fill atrapat per les drogues i, en canvi, ho diuen tot. No es diuen res una parella que s’estimen i, en canvi, la seva mirada ho diu tot. Potser ens podria semblar que la Gospa no diu res, però ho diu tot. Podríem pensar que Jesús ens diu ben poc, però ens ho diu tot: cal viure la pau i els manaments. El primer punt es refereix al nostre interior, el segon al nostre comportament. Ens demana que sapiguem viure la pau que regala als nostres cors. Una pau que és profunda, veritable, senzilla. Tot depèn del nostre grau d’unió amb Jesucrist. Si en restem allunyats, romandrem en lluita constant perquè el nostre cor estarà inquiet i neguitós. Si ens hi apropem, la tranquil·litat dominarà totes les nostres accions. El nostre cor estarà en confiança “com un nen a la falda de la mare” (Ps. 131, 2).
Una vegada vaig llegir un conte que expressa què és la pau per a un cristià:
Hi havia un vegada un rei que decidí oferir un premi a l’artista que pogués captar en una pintura la pau perfecta. Molts ho van intentar. El rei observà i admirà totes les pintures però només n’hi va haver dues que li van agradar realment, entre les quals n’havia d’escollir una. La primera era un llac molt tranquil. Aquest llac era un mirall perfecte on hi quedaven reflectides les plàcides muntanyes del seu voltant. I al seu damunt un cel molt blau amb núvols blancs. Tots els que van mirar aquesta pintura van pensar que realment reflectia la pau perfecta. La segona pintura també hi tenia muntanyes. Però eren escabroses i pelades. Al seu damunt hi havia un cel enfurismat d’on queia una gran tempesta amb llamps i trons. Muntanya avall semblava que retrunyís un cabalós torrent d’aigua. Tot això no era, ni de bon tros, res pacífic. Ara bé, quan el rei va mirar-lo més curosament va veure que darrere la cascada hi havia un petit i delicat arbust que naixia a l’escletxa d’una roca. En aquest arbust hi havia un niu. I allí, enmig del retruny violent de l’aigua en plena caiguda, un ocell estava plàcidament assegut en el seu niu… Pau perfecta. Aquesta fou l’escollida pel rei. Així explicava perquè l’havia triat: Pau no significa estar en un lloc sense sorolls, sense problemes, sense treballar dur o sense dolor. Pau significa estar enmig de totes aquestes coses i romandre calmats en el nostre propi cor. És aquest el veritable sentit de la paraula pau. És en aquest sentit que Jesús és la nostra pau, no la dels cementiris, sinó la pau que dóna vida. Hem de revestir-nos amb l’armadura del combat a fi d’aconseguir aquesta pau. “Primer roman en pau tu mateix i després podràs dur-la als altres.” (Kempis).
El punt següent és viure els manaments. Viure en veritat l’amor. I això no és senzill en el nostre món. Qualsevol entrebanc és bo per trobar excuses i no seguir-los. Per això, només amb l’assistència de Crist podem complir els manaments. Per tant la pau i l’acompliment dels manaments van junts. Igual que els altres Nadals, acabo la meva reflexió amb un poema.
La cançó de l’estrella de Jacint Verdaguer. Que aquest poema ens serveixi de pregària:
Jo us mostro el camí.
Seguiu-me, Reis nobles;
sóc per reis i pobles
l’estel del matí.
Amb roba daurada
jo enfilo en l’atzur
el camí més pur
que hi ha a l’estelada.
Ròssec de claror
vaig deixant per rastre,
tinc corona d’astre
i aroma de flor.
Tres Reis tinc darrere
i un àngel davant
i a prop de l’Infant
un cel que m’espera.
Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?
Mn. Ferran J. Carbonell
