“Estimats fills, pregueu, pregueu i només pregueu fins que el vostre cor s’obri a la fe com la flor s’obre als raigs càlids del sol. Aquest és el temps de gràcia que Déu us dóna a través de la meva presència, i vosaltres esteu lluny del meu Cor. Per això us invito a la conversió personal i a l’oració familiar. Que la Sagrada Escriptura sigui sempre la vostra exhortació. Us beneeixo tots amb la meva benedicció materna. Gràcies per haver respost a la meva crida.”
Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble (Mt 26, 41). La pregària, mai no ens cansarem de dir-ho, pel cristià és com la respiració. És do de Déu però és desig del cor de l’home i, fins i tot, és més necessitat que no pas desig. Perseverar en la pregària és la font que no només saciarà la nostra set de Déu, sinó que també convertirà els nostres pobres cors. No caure en la temptació, la conversió… sovint ens fa por. Els sants ens ensenyen el camí que s’ha de seguir i també ho fa l’Evangeli. Maria és la pregària contínua, qui sempre prega. No ens pot fer por la conversió, no hem de témer trobar-nos amb Déu. És ben cert que això canvia la vida i el fet de conèixer el Senyor no ens pot deixar indiferents. No podem rebutjar la invitació a la conversió. No ens convertirà aquest comentari, sinó l’Esperit Sant donat pel Senyor ressuscitat. La conversió és descobrir la presència viva del Senyor, és confiar en la misericòrdia del Senyor, és entrar en intimitat des del nostre cor amb el Seu. I és de gran ajut la pregària familiar, ja que aquesta pregària provoca la conversió de tots els membres de la família a fi que tots puguin arribar a conèixer Déu. La família, església domèstica, ha de convertir-se en escola de pregària. Hem de repetir amb sant Francesc d’Assís, aquesta pregària:
Déu gloriós,
Il·lumina les tenebres
del meu cor
I dóna’m recta fe,
esperança certa
i caritat perfecta,
sentit i coneixement,
Senyor, a fi que compleixi el Teu sant
i veritable manament.
Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor (Rm. 14, 8). Ser del Senyor, és això l’únic realment important. És aquesta presència contínua de Déu a les nostres vides allò que ens distingeix d’altres religions; això i, sense cap mena de dubte, l’amor. La nostra vida té un sentit clar, i és l’amor. Déu és amor i hem estat creats per fer-se present en el món quan nosaltres ens estimem. Al final de la vida se’ns demanarà per l’amor. Podem morir, podem viure, però allò important és la finalitat de les nostres vides. Si m’estimes no ploris…. Si coneguessis el do de Déu i què és el cel…. Si poguessis sentir el càntic dels àngels i veure’m enmig d’ells… si per un instant, poguessis contemplar, igual que jo, la bellesa davant la qual les altres belleses empal·lideixen… creu-me. Quan arribi el dia fixat i conegut per Déu i la teva ànima arribi a aquest cel que la meva t’ha precedit… aquest dia tornaràs a veure’m… sentiràs que et segueixo estimant, que et vaig estimar i trobaràs el meu cor amb totes les seves tendreses purificades. Tornaràs a veure’m en transfiguració, en èxtasi, feliç… no ja esperant la mort, ans avançant amb tu, duent-te de la mà pels camins nous de llum i vida. Eixuga les teves llàgrimes i no ploris més si m’estimes. (sant Agustí). Déu mai no ens abandonarà. Encara que el traïm i el neguem, Déu està sempre amb nosaltres, mai ens ha deixat sols. Si mai m’abandonessin pare i mare, el Senyor em recolliria. (Ps. 27:10)
Que la Gospa que ens beneeix, ens condueixi a la pregària!
P. Ferran J. Carbonell
