En el missatge de 25 de setembre de 2016 de la Reina de la Pau ens diu:
“Estimats fills! Avui us convido a la pregària. Que la pregària sigui vida per a vosaltres. Només així el vostre cor s’omplirà de pau i d’alegria. Déu us serà proper i el sentireu en el vostre cor com un amic. Parlareu amb Ell com amb algú que ja coneixeu i, fills meus, sentireu la necessitat de testimoniar, perquè Jesús estarà en el vostre cor i vosaltres estareu units a Ell. Jo sóc amb vosaltres i us estimo a tots amb el meu amor matern. Gràcies per haver respost a la meva crida”.
A tots els països que he visitat en el decurs d’aquest any per donar recessos espirituals, m’he trobat amb un desig molt gran de conèixer la Reina de la Pau, de llegir i meditar els seus missatges, de formar grups de pregària, de transmetre les seves paraules i un anhel de poder visitar Medjugorje alguna vegada.
Personalment penso que, en gran mesura, l’extensió d’aquest fet espiritual és degut a “l’olfacte espiritual” del poble de Déu que sap percebre la veritat en les paraules de la Reina de la Pau, també pel testimoni de conversió o creixement en l’amor, pel servei i la misericòrdia de tants que han peregrinat a Medjugorje, però d’una manera especial per la delicadesa amb què la Gospa ens parla i ens ensenya en cadascun dels seus missatges.
La delicadesa no obliga sinó que convida i atrau. I això és el que fa la Mare: una vegada i una altra “Que la pregària sigui vida per a vosaltres”.
Però, a quina mena de vida es refereix?
Jo crec que la resposta la trobem en les paraules del seu Fill, quan ens diu: “Jo he vingut perquè (les ovelles) tinguin vida, i en tinguin a desdir.” (Jn 10, 10).
Però què vol dir: tenir vida a desdir?
Segons el meu parer, vol dir ser feliç, fins i tot en mig de les tempestes de la vida, dels problemes i de tot allò que vol robar-nos la pau i l’alegria.
Tenir vida a desdir sorgeix -segons el meu parer – de l’experiència que la mateixa Gospa ens descriu quan ens diu que la pregària no és quelcom que passa pel cap, sinó pel cor i que produeix en nosaltres l’experiència personal i profundament joiosa que Déu vol habitar en cadascun de nosaltres: “el sentireu en el vostre cor com un amic”.
Aquest amic es troba en el nostre cor no com un sentiment bonic, sinó que és una presència real, que ens vessa d’amor i de llum i ens infon la seva força quan més l’hem de menester.
I és per això que sant Pau ens convida a preguntar-nos: “No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?” (1 Cor 3, 16)
La veritat és que hi ha un munt de catòlics que no saben que són temple de Déu perquè Déu ha volgut habitar en ells. O potser ho saben racionalment, però no s’ho creuen amb tota la força del seu cor i de la fe, doncs altrament gaudirien més d’aquesta Divina Presència i peregrinarien més sovint cap a l’interior de la pròpia interioritat.
I algú pot mirar de justificar-se tot pensant: “però com vols que Déu visqui en mi, que sóc tan imperfecte i he comès tants errors?”.
Doncs bé, et vull recordar que per néixer, Déu hagués pogut escollir un palau, i malgrat això va escollir una cova bruta on hi dormien els animals, mig enderrocada i on ningú no hi volia descansar. Però aquesta cova va ser transformada per la presència de Déu i per la consciència dels homes que reconegueren que Déu hi havia nascut… fins al punt que amb el decurs dels anys s’anà transformant i avui dia és un dels punts de la terra amb més veneració i on s’hi ha construït la basílica de la Nativitat.
També el teu cor pot ser un lloc atrotinat, però és el mateix Déu que ha volgut fer-hi estada. Per això mateix et demano: deixa’l entrar, deixa’l regnar, deixa’l netejar, Ell t’anirà transformant de dins cap a fora. Per fer aquesta obra en tu, Ell només necessita que hi entris cada dia i descansis a la seva presència : “En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà.” (Mt 6, 6). Jesús no es refereix a l’habitació feta de material sinó a l’habitació del teu cor.
Santa Teresa d’Àvila en el seu llibre “Las Moradas”, comença amb una metàfora que explica els seus dos títols i ens recorda que Déu habita en el nostre castell interior: “… considerar nuestra alma como un castillo todo de un diamante o muy claro cristal adonde hay muchos aposentos, así como en el cielo hay muchas moradas…y en el centro y mitad de todas éstas tiene la más principal, que es adonde pasan las cosas de mucho secreto entre Dios y el alma… la puerta para entrar en este castillo es la oración y reflexión…” (Las Moradas 1.1).
Un cop vaig escoltar un conte que deia que després del pecat original d’Adam i Eva, Déu volia amagar-se.
Pensant on podrien fer-ho, les tres Divines Persones van pensar en les muntanyes més altes, però ho van descartar doncs només hi podrien arribar els que gaudissin de més salut i sabessin escalar. I, què passaria amb tota la resta?
Després la Trinitat va pensar en les illes més llunyanes o en la profunditat dels oceans…
Però finalment escollí el més profund del cor humà, de manera que el pogués trobar tot home o tota dona, tot nen o adolescent, tot jove o ancià, només que es decidís a peregrinar cap al propi interior.
La decisió és teva. Déu t’ha fet lliure. I és per això que la Mare et convida, et crida, et prega per tal que no perdis l’oportunitat de retrobar la pau i la vida a desdir, tot entrant sovint en pregària, en el santuari del teu cor.
T’envio una forta abraçada i et demano que preguis per mi.
Gustavo E. Jamut
Oblat de la Mare de Déu
