“Estimats fills, avui també us invito a la pregària. Que la vostra relació amb la pregària sigui quotidiana. La pregària fa miracles en vosaltres i a través vostre. Per això, fillets, que la pregària sigui joia per a vosaltres. Aleshores la vostra relació amb la vida serà més profunda i més oberta, i comprendreu que la vida és un do per a cadascun de vosaltres. Gràcies per haver respost a la meva crida.”
Després d’acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. (Lc. 14, 23). Sense pregària no hi ha vida cristiana, això ja ho sabem. El poder de la pregària és immens. Igual que la núvia té necessitat de l’estimat, el nuvi en té de l’estimada; ambdós necessiten sentir l’amor. Tu ets el meu Déu, Senyor; a l’alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua (Ps. 63, 2). Així és com nosaltres necessitem el Senyor. Cal que hi parlem pensant que és present, que qui estimem és allí, perquè hi és. La pregària no només obra miracles, sinó que a més ens ajuda a ser feliços en Crist, l’alegria que mai ningú ens podrà prendre. El vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú us la prendrà (Jn. 16, 22). La nostra pregària ha d’estar ben arrelada en una fe profunda, humil i agraïda. La fe ha de ser posseïda amb molt d’agraïment, no pas com a cosa heretada de la carn ni de la sang, ans donada a mercè de Déu i a persona indigna. Ha de ser posseïda amb un gran temor, tot acompanyant-la amb bones obres perquè el Senyor no permeti que la perdem i conformar-nos només amb ella. Ha de ser posseïda amb molta humilitat, sense vantar-se de qui la té contra qui no la té…” (sant Joan d’Àvila, OC. VI, 117). Certament la fe és un do de Déu, que ha de ser fonamentada per part nostra en tres roques:
1.- Una fe que ha d’estar basada intel·lectualment, malgrat que pugui superar l’intel·lecte: ha de donar resposta a l’esperança que anhelem (1Pe, 3, 15). Cal estudiar, llegir, meditar per poder donar resposta als que no creuen, als que són dèbils en la seva fe o als que creuen en altres coses. Hem de lliurar el noble combat de la fe i assolir la vida eterna (1Tm.6, 12).
2.- La fe és un Cor que cerca un altre cor. El nostre cor és tan petit, que no hi caben dos amors; i com que ha estat creat només per a l’amor diví, no troba repòs quan està amb l’altre (santa Margarita Maria d’Alacoque). El nostre cor s’acosta al de Jesús en la mesura que preguem, que vivim l’Eucaristia, que ens confessem, que ens omplim de la seva Paraula…
3.- I, finalment, és una fe ben viva i pràctica. Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe. Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n’esgarrifen». Home insensat, vols comprendre d’una vegada que la fe sense les obres és estèril? Abraham, el nostre pare, ¿no va ser reconegut just per les obres, quan oferí el seu fill Isaac sobre l’altar? Pots veure, doncs, que la fe cooperava amb les seves obres, i que les obres van dur a plenitud la seva fe. Així es va complir allò que diu l’Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; per això fou anomenat amic de Déu. Adoneu-vos, per tant, que l’home és just davant de Déu per les obres, i no tan sols per la fe.” (Jm 2, 14-24).
Insisteixo, doncs, que la fe és un do que hem de demanar a la pregària i un do que sempre està en creixement. De la mateixa manera que l’estimat va coneixent l’estimada en el decurs del temps, nosaltres anem coneixent Déu a la nostra vida. El desig de Déu és inscrit en el cor de l’home, ja que l’home ha estat creat per Déu i per a Déu. Déu no para d’atraure l’home cap a ell, i només en Déu l’home podrà trobar la veritat i la felicitat que desitja constantment. «La raó més sublim de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. La invitació de diàleg que Déu adreça a l’home comença des del naixement, ja que si l’home existeix és perquè Déu l’ha creat per amor i per a l’amor, i no viu plenament segons la veritat si no reconeix lliurement aquest amor i s’abandona al seu Creador» (GS 19,1). (CEC. 27).
La crida de la Mare de Déu a la pregària és contínua, persistent. En la pregària hi trobem la pau, l’alegria i l’amor veritable. No podem deixar d’escoltar aquesta crida tan seriosa: Rosari amb el cor, Eucaristia, lectura de la Bíblia, Dejuni i Confessió. Que la Gospa ens hi ajudi!
P. Ferran J. Carbonell
