Estimats fills, també avui desitjo donar-vos la meva benedicció materna amb joia i invitar-vos a la pregària. Que la pregària esdevingui una necessitat per a vosaltres per tal que cada dia creixeu més en santedat. Treballeu més en la vostra conversió perquè n'esteu lluny, fillets. Gràcies per haver respost a la meva crida!
“Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació” (Col. 1, 15). És en Crist que hi trobem la vida. Aquest temps de vida que Déu ens ha regalat hem d’utilitzar-lo per unir-nos-hi amb tot el nostre ésser. El problema és que hi ha massa coses que ens allunyen del ressuscitat. Tantes coses que ens fan perdre el nostre sentit… Això, a banda de ser pecat, ens fa viure com si Déu no existís. Quan s’ha començat a viure així és fàcil perdre la fe definitivament. N’hi ha molts que asseguren que Déu no existeix i miren d’argumentar-ho de forma racional. La veritat és que fa temps que el van abandonar i ara han de justificar-se. Saben perfectament que s’estan autoenganyant; una cosa semblant passa amb els drogoaddictes que s’autoconvencen que no ho són i de que poden deixar-ho quan vulguin i, d’aquesta manera, no poden mai ser guarits. El primer pas per guarir una malaltia és reconèixer-la o, si més no, posar-se en mans d’algú que la pugui diagnosticar. Per enfortir la fe el primer que es necessita és veure per on ens està vencent el maligne, quina és la nostra “malaltia”. La conseqüència de no fer-ho podria ser perdre Déu o caure en la mediocritat. Quan els cristians parlem de vèncer la crisi hem de tenir clar que l’única manera de fer-ho és edificant les nostres vides en Crist.
Pot ser que alguns siguin atacats per l’orgull que ens porta a jutjar els demés i a considerar-nos superiors. Ens fabriquem la nostra pròpia llei moral i una religió a mida. Sense adonar-nos-en vivim en la mentida, en l’aparença. Som hipòcrites que pretenem ser quin no som i ens amaguem darrera d’una mascara de mentida.
D’altres es deixen endur per les seves apetències, es deixen esclavitzar pel sexe, la beguda o les drogues. Només pensen a saciar allò que les seves passions els demanen, donar plaer al seu cos… malgrat les nefastes conseqüències que això pugui tenir. Les relacions amb les altres s’embruten pels interessos ocults o poc nobles.
N’hi ha d’altres que s’entesten a aconseguir diners o béns materials, i tot i saber que són coses que caduquen, s’entesten a aconseguir-les. Mai se’n tenen prou, sempre se’n volen més. Ens dominen l’enveja i el desig de les coses que no es necessiten. I caiem en una tristesa profunda per no poder gaudir d’uns béns que pensem que ens donaran la felicitat.
Quanta gent hi ha que peca per no fer, en bé de Déu o del proïsme, allò que haurien de fer! L’egoisme ens porta a oblidar-nos del nostre germà o del gran manament de l’amor. En definitiva, el pecat ens porta a pensar que si Déu no existís cadascú podria ser, d’una vegada per totes, jutge del seu comportament. I decidim no fer res contra el mal del món, contra la fam o la injustícia perquè ens convencem que la nostra aportació és miserable o inútil.
I aquí hi trobem alguns dels motius, ocults o visibles, que condueixen moltes persones a allunyar-se de Déu. I contra això cal estar a l’aguait. Tots podem ser vençuts o debilitats pel maligne. “ Sabeu prou bé que, si us poseu com a esclaus al servei d’algú per obeir-lo, de fet sou esclaus de l’amo que obeïu: per tant, o bé us sotmeteu al pecat, que porta a la mort, o bé obeïu Déu, que dóna la justícia. Vosaltres éreu esclaus del pecat, però us heu sotmès de cor a la doctrina que us ha estat ensenyada. Donem-ne gràcies a Déu! Així, lliures de l’esclavatge del pecat, heu esdevingut esclaus al servei de la justícia de Déu”. (Rom. 6, 16-18). El nostre cor ha de cercar Déu amb totes les seves forces i adaptar-se a la seva voluntat. No podem manipular Déu, només Ell és jutge i la Llei està en Ell i Ell és la veritat. La veritable llibertat de l’home està en l’obediència a Déu, la resta és esclavatge. La llei de Déu ens allibera, “la veritat us farà lliures” (cf. Jn 8, 32). Hem de demanar a Déu la gràcia de canviar les nostres arrels de pecat per unes altres de vida, d’amor, de llibertat. Convertir-nos a fi que els nostres cors, regenerats en l’Esperit Sant, arribin a beure de la font de la salvació que és Crist. “Igual que Crist va acceptar la mort corporal per poder-nos donar la vida espiritual, de la mateixa manera va suportar la pobresa temporal per donar-nos riqueses espirituals”. (Sant Tomàs d’ Aquino). A la Pasqua celebrarem la victòria de Crist sobre la mort i sobre el pecat. Vivint en Ell, vencem amb Ell. Aquesta és la nostra esperança!
No ens ha d’estranyar pas la insistència en la pregària. Pregar és un signe d’amor a Déu i als germans. La pregària no és una càrrega, ans una necessitat. Una necessitat per viure la vida de Déu, una necessitat contra el pecat, contra l’egoisme, contra l’orgull, contra la hipocresia, contra la manca d’amor. “I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà” (Mt. 6, 5-6). Ens hem de preguntar què pensarà Déu de nosaltres. Estarà content amb allò que faig, com visc o que penso? El que els demés puguin dir de nosaltres no és important, sinó la meva relació amb Déu. A vegades no en som del tot conscients que el pecat consisteix a no ser transmissors de l’amor de Déu a les nostres vides. “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1 Jn 4,8). I és per això justament que el Senyor ens necessita: per fer present en el món el seu amor. Cada vegada que no estimem, cada vegada que tanquem el nostre cor al germà, estem rebutjant aquest amor tan gran. I aquest és el pitjor pecat: rebutjar Déu. Hem estat creats per fer present en el món a través de les nostres vides, l’amor de Déu. Hi pot haver una dignitat més gran? Nosaltres, que no mereixem res, hem estat cridats a estimar amb l’amor de Déu. Ell és l’únic amor que ens crida a participar en ell de forma gratuïta.. “Estima i fes el que vulguis; si calles, calla per amor; si parles, parla per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor; tingues l’arrel de l’amor en el fons del teu cor: d’aquesta arrel només en poden sortir que coses bones” (Sant Agustí d’Hipona). Necessitem la pregària per ser omplerts de l’amor que hem de donar als altres.
Que en aquest temps Maria ens ajudi a trobar-nos amb el Ressuscitat! Demanem amb insistència l’ajut de l’Esperit Sant.
P. Ferran J. Carbonell
