“Estimats fills, l’Altíssim m’ha permès convidar-vos novament a la conversió. Fillets, obriu els vostres cors a la gràcia a la qual tots hi esteu convidats. Sigueu testimonis de la pau i de l’amor en aquest món inquiet. La vostra vida aquí a la Terra és passatgera. Pregueu perquè a través de la pregària anheleu el Cel i les coses del Cel, i els vostres cors ho veuran tot de manera diferent. No esteu sols, jo estic amb vosaltres i intercedeixo davant el meu Fill Jesús per vosaltres. Gràcies per haver respost a la meva crida”.
En aquest missatge la Reina de la pau ens parla de nou del cel i de la vida eterna. Maria, com a bona mare i catequista, ens recorda allò que el seu fill Jesús ja ens va ensenyar al Nou Testament quan parlava del cel.
Trobem diferents passatges al Nou testament en els quals Jesucrist diu als deixebles: “Passem a l’altra riba” (Mc 4, 35), fent referència a la necessitat de creuar el mar de Galilea – també conegut amb el nom de Llac de Tiberíades – que han de fer sovint per anar d’un poble a un altre.
Per al grup de deixebles que havien estat pescadors i que havien viscut al voltant del llac – com era el cas d’alguns d’ells – la proposta de Jesús de creuar el llac no era res de nou ni els cridava massa l’atenció.
Ara bé, no és menys cert que aquesta frase amaga un contingut molt més profund del què mostra en aparença doncs la invitació de Jesús es refereix, així mateix, al viatge que fem amb Ell en aquesta vida i que ens durà a la vida eterna.
En aquesta barca hi viatgem no només nosaltres sinó també les persones que estimem i cada home i cada dona d’aquesta terra.
I de la mateixa manera que la navegació d’una barca pel mar o sobre les aigües d’un llac, a voltes pot semblar un passeig d’un dia assolellat sobre un mirall d’aigües serenes i cristallines, en d’altres moments aquesta navegació pot tornar-se perillosa i posar en risc la nostra seguretat i fer-nos naufragar com a conseqüència de les tempestes i els forts vents.
D’aquesta manera la literatura escatològica interpreta sovint “l’altra riba” com allò que trobem a l’altra banda de la mort del cos. De fet, les aigües són símbol de la precarietat de la vida, doncs la vida sobre l’aigua pot ser inestable i ens evoca el misteri que és per a nosaltres la seva profunditat.
La barca pot naufragar amb certa facilitat quan les condicions meteorològiques empitjoren i els elements de la natura es posen en marxa tot deixant anar la seva acció incontrolable.
Això mateix passava a vegades al llac de Tiberíades i continua passant avui dia quan baixen els vents des de dalt la muntanya del Golan.
Malgrat tot, no hem de témer res: Jesús està a la nostra barca de la mateixa manera que va estar a la barca amb els deixebles, tot i que el algun moment pugui semblar que dorm (Mc 4, 35-41); o fins i tot quan podem pensar de forma equivocada que Ell està absent i lluny de la nostra realitat quotidiana. (Mt 14, 22 i ss.).
I si tot això no fos suficient, Déu ha posat Maria com a estrella – o millor encara, com a estel – que brilla a les nits més fosques. De la mateixa manera que els mariners, durant les nits més fosques, saben fixar el rumb de les seves barques seguint el mapa del cel, també nosaltres si seguim Maria no ens equivocarem de camí.
Aquesta invocació s’ha donat sovint entre els poetes i els predicadors. S’adreçaven a Maria bo i recordant aquesta imatge proverbial: en mig de la nit o quan es prepara damunt nostre una “tempesta perfecta”, si el creient eleva els ulls i el cor a Maria com a estrella que brilla al cel, aleshores la por i l’angoixa desapareixen; i Ella, que brilla amb la llum de Déu, ens orienta i ens guia fins al port segur de la pàtria celestial.
T’envio una forta abraçada i m’encomano a la teva pregària.
Que Déu et beneeixi
Mn. Gustavo E. Jamut
Oblat de Maria
