Estimats fills, amb joia, avui també us convido a obrir els vostres cors per escoltar la meva crida. Us convido a acostar-vos novament al meu Cor Immaculat on trobareu refugi i pau. Obriu-vos a la pregària perquè arribi a ser la vostra alegria. A través de la pregària, l’Altíssim us emplenarà de gràcies i esdevindreu les meves mans esteses en aquest món inquiet que anhela la pau. Fillets, testimonieu la fe amb les vostres vides i pregueu perquè, dia rere dia, la fe creixi en els vostres cors. Jo estic amb vosaltres. Gràcies per haver respost a la meva crida.
“Prengué el seu bastó, va triar cinc palets ben llisos del torrent, se’ls ficà al sarró i, amb la fona a la mà, va avançar cap al filisteu” (1Sa 17, 40). Hem de tornar sempre a les pedres. David agafa els còdols del riu, d’on els agafem nosaltres? Heus aquí el problema. Encara no ens hem adonat que cal armar-nos si volem vèncer l’enemic? Volem lluitar contra el pecat i sembla que no sabem que cal anar preparats. Creiem encara que la “flauta” pot sonar sempre per casualitat, com si els atletes no es preparessin per vèncer la cursa. Qui aniria a una guerra sense armes? Doncs nosaltres estem en guerra contra el pecat, contra el nostre pecat, contra el nostre orgull, contra el nostre egoisme, contra les nostres ànsies de poder, contra el nostre afany de diners o de coses materials. Contra tot això només podem implorar l’ajut de Déu i lluitar amb constància fins a guanyar. Sense Déu no podrem. “Com més temptat et sentis, sàpigues que estàs sent més estimat” (sant Francesc d’ Assís). Som temptats pel dimoni quan veu que som massa a prop del Senyor perquè no vol que siguem els seus fills estimats, que siguem sants. En aquesta lluita interior no estem sols. Per fer-hi front Crist ens dóna unes armes: les cinc pedres que David va treure de l’aigua i que nosaltres traiem de Crist. Ell és la nostra aigua. Ell se’ns dóna pel baptisme. És Crist mateix qui es dóna i ens facilita tot allò que necessitem per vèncer, a més ens posa aquesta victòria a la mà a través de Maria: El sant Rosari, l’ Eucaristia, la lectura assídua de la Bíblia, el Dejuni i la Confessió mensual. Quina meravella! David va tombar el seu Goliat, També nosaltres podem tombar el nostre, no és altre que el pecat. Crist ens dóna les pedres, els instruments per enderrocar i expulsar el mal que, massa sovint, dirigeix les nostres vides. “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure’n els venedors. Els deia: – diu l’Escriptura -: El meu temple serà casa de pregària, però vosaltres n’heu fet una cova de lladres”. (Lc. 19, 45-46). De la mateixa manera que Jesús va fer fora els comerciants nosaltres podem fer-ho amb el pecat si fem servir les pedres que Ell ens ha donat. Siguem alegres, doncs Crist ens dirigeix a la victòria segura, ara bé, estiguem preparats pel combat amb les armes que Ell ens ha regalat.
“Us asseguro també que si dos de vosaltres us poseu d’acord aquí a la terra per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel us la concedirà; ja que on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells”. (Mt. 18, 19-20). Per què ens costa tant de pregar? D’això en depèn tot i, tanmateix, no ens ho acabem de creure. Som rancis i hi dediquem poc temps a la pregària. A vegades ens preguntem perquè no preguem més i la resposta és clara: “Déu dóna la pregària a qui prega” (sant Joan Clímac). Si no parlem amb un amic l’amistat s’acaba. Si no parlem amb Déu a la fi l’anem abandonant. Tot és tan senzill i tan difícil alhora; tan entenedor, però tan difícil de practicar. Quan ens preguntem a nosaltres mateixos què podem fer per ser persones de pregària, podem respondre’ns: senzillament pregar. Tot allò que demanem amb fe, Déu ens ho concedirà. Sovint allò que ens falta és la fe. Hem de demanar fe en la nostra pregària, el seu fruit és la pau. La pau que ve de Crist, la pau que Ell concedeix a tothom qui el cerca amb netedat de cor. “L’amor serà ferment de pau, quan la gent senti les necessitats dels altres com a pròpies i en comparteixi les possessions, prioritzant sempre els valors de l’esperit”. (Beat Joan Pau II). Pregar és estimar i deixar-se estimar. Quants n’hi ha que perden la seva fe per no dedicar un temps a la pregària? Quants s’han anomenat cristians i mai han pregat? La persona que prega no perdrà mai la fe.
“Vetlleu, manteniu-vos ferms en la fe, sigueu valents, tingueu coratge. Feu-ho tot amb amor”. (1Cor. 16, 13-14). Si fem allò que ens diu sant Pau podrem ser testimonis de Crist, testimonis de la fe. La nostra vida ha de reflectir la llum que és Crist. El nostre cor i enteniment han de ser els de Jesús. “Camineu a poc a poc, tot procurant adaptar la vida interior i l’exterior al model de l’humil mansuetud del Cor de Jesús” (santa Margarita Maria de Alacoque).
Que per Maria, la plena de gràcia, ens sigui concedit tot allò que necessitem per viure la vida feliç del seu Fill!
P. Ferran J. Carbonell
