“Estimats fills! Avui també l’Altíssim em concedeix la gràcia d’estar amb vosaltres i de guiar-vos cap a la conversió. Dia rere dia sembro i us convido a la conversió a fi que sigueu pregària, pau, amor i llavor que en morir produeixi el cent per u. No desitjo que vosaltres, estimats fills, us hagueu de penedir per tot allò que podíeu fer i que no vàreu voler fer. Per això fills meus, digueu de nou amb entusiasme: Desitjo ser un signe per als altres”. Gràcies per haver respost a la meva crida!”
Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra. Us asseguro que no acabareu de recórrer totes les poblacions d’Israel abans que vingui el Fill de l’home. (Mt 10, 23). És veritat que els cristians no busquem ser perseguits, però també és veritat que la persecució és com el nostre signe d’identitat. Un cristià defensa uns valors tan diferents dels del nostre món, que la persecució és lògica i normal. No van matar Jesús? No podem esperar res diferent per a nosaltres. I enmig de la trifulga no hem de perdre mai de vista el sentit que té allò que fem. Si estem centrats en Crist, si la nostra inspiració és pregària del cor, si l’Eucaristia és el nostre aliment espiritual, si la Paraula de Déu és viscuda i meditada a les nostres vides, si dejunem pel Regne, si procurem estar sempre en gràcia de Déu… no hem de tenir por de res. No acabarem el nostre camí i Crist se’ns presentarà de diferents maneres i ens parlarà. Jesús ens busca, busca l’home per entrar a la intimitat de la seva vida i del seu cor. El nostre pecat i les nostres pors, el nostre orgull i el nostre amor propi, el nostre egoisme i la nostra duresa de cor, poden fer que perdem el temps per camins que no porten a la pau veritable. I és per això que necessitem l’ajut de Déu, necessitem la nostra conversió sincera i profunda. De què ens serveix tot allò que fem si perdem a Déu? Per què tants maldecaps si no rebem el Fill? Si estem en Crist tindrem pau, si estem amb el Fill descobrirem l’amor i si vivim amb Ell no hem de témer res. Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor, ja que Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius. (Rom 14, 8-9). Si volem viure per sempre hem de fer-ho amb qui té vida eterna.
Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit. Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus. (Jn 12, 24-26). Després de llegir aquest fragment de l’evangeli només resta dir que ser cristià no és tan fàcil. Hem d’estar disposats a deixar-nos matar, a ser devorats per causa del Regne. La nostra vida no té finalitat en si mateixa, la té en Déu. Cal entendre que el nostre trànsit en aquest món és només això, un trànsit. Allò important és l’eternitat. Quan amb tristesa observem la malaltia, la mort, el patiment, la fam, la guerra…. ens adonem que hi trobem la resposta definitiva. Jesús amb la seva paraula i el seu exemple ens ho ensenya de manera clara. No hi ha mitges tintes. La mesura amb què hem de viure és un amor sense mesura. No podem caure en la desesperació i sí, hem de mirar la realitat amb els ulls de Déu. A vegades sentim a dir: Déu castiga a qui estima. Però no és veritat, perquè els que ja s’estima, les proves no són càstigs sinó gràcies (sant Joan Maria Vianney). Els esdeveniments complicats de la nostra vida han de ser viscuts com una gràcia, mai com un càstig. És veritat que, de tant en tant, la vida ens porta moments complicats i només ens cal analitzar bé la reacció per observar si estem convertits o no. Si reaccionem amb odi, si vivim un dolor desesperançat, deixem albirar que aquesta esdevingui la darrera paraula. Ara bé, si ens adonem que el nostre horitzó és més alt, si mirem Déu buscant consol i si ho fem amb la mirada posada en l’eternitat, significa que estem en el camí de l’evangeli i de la llum. I ell ha mort per tots perquè els qui viuen ja no visquin per a ells mateixos, sinó per a aquell qui ha mort i ressuscitat per tots ells. (2 Cor. 5,15). I qui ens ajuda sempre és Crist: Li diu Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. (Jn. 11, 25-26). Aquest és el sentit real de la vida: la vida. Quan passem per una situació complicada hem de deixar que ressoni amb força l’esperança que ens arriba a través de Jesús. El dolor s’haurà de passar, però ho farem d’una altra manera, sense amargor.
La mesura de l’amor és estimar sense mesura (sant Agustí). Estem obligats a estimar d’aquesta manera. L’amor inclou perdonar i saber demanar perdó, ser agraïts i dir gràcies, sacrificar-se i donar la vida per l’altre. Aquest amor ens porta a donar la vida per l’altre de manera real, mai figurada. Posar-nos en el lloc de l’altre que és germà nostre i ser capaços de no jutjar i reconèixer Crist en l’altre. Hem estat creats per Déu per a l’amor. Si no estimem, quin sentit té la nostra vida? La major part de la societat occidental viu en l’agonia per l’abandó de l’amor. Si estimem ens assemblarem a Déu. Atès que el qui estima és totpoderós, estimem i res no se’ns farà una muntanya (santa Margarita María Alacoque). L’amor educa el nostre cor i ens espiritualitza, ens eleva. Al final del dia el nostre examen de consciència hauria de tenir sobretot un punt: tots els qui avui han passat per la meva vida s’han sentit estimats per mi? Rumiem-ho.
Que la Gospa ens ajudi a viure com a veritables cristians!
