«Estimats fills, de nou vull parlar-vos de l’amor. Us he reunit al meu voltant en nom del meu Fill, segons la Seva voluntat. Vull que la vostra fe sigui ferma i que brolli de l’amor. Perquè els meus fills que comprenen l’amor del meu Fill i el segueixen, viuen en l’amor i en l’esperança. Han conegut l’amor de Déu. Per això, fills meus, pregueu, pregueu per poder estimar més i fer obres d’amor, perquè el que us demano no és la fe sola, sense amor i sense obres d’amor. Fills meus, això és una fe aparent, és vanitat. El meu Fill demana fe i obres, amor i bondat. Prego i us demano també a vosaltres que pregueu i visqueu l’amor, perquè desitjo que el meu Fill, quan miri els cors de tots els meus fills, pugui veure-hi amor i bondat, i no odi i indiferència. Estimats fills, apòstols del meu amor, no perdeu l’esperança, no perdeu la força, podeu aconseguir-ho. Us encoratjo i us beneeixo, perquè totes les coses d’aquesta terra -que malauradament molts fills meus posen al primer lloc- desapareixeran, i romandran només l’amor i les obres d’amor, que us obriran la porta del Regne dels Cels. Jo us estaré esperant en aquesta porta. En aquesta porta desitjo acollir i abraçar tots els meus fills. Us en dono gràcies!»
“…la fe sola, sense amor i sense obres…és una ombra de fe, és lloar-se a si mateix”. La Mare corregeix a aquells que creuen que es salven només per la fe. Això és el que sostenen els protestants, que els hi ve directament de Luter. Es diu que Luter, en un atac de ràbia, va arrancar la carta de Sant Jaume de la Bíblica i la va llençar amb violència. La raó: contradeia obertament el seu ensenyament: que amb la fe sola ens salvem; la fe en Crist, s’entén. L’apòstol Jaume (el menor, no el fill de Zebedeu i germà de Joan) va escriure: “Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.
Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe. ¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n’esgarrifen.»
Home insensat, ¿vols comprendre d’una vegada que la fe sense les obres és estèril? Abraham, el nostre pare, ¿no va ser reconegut just per les obres, quan oferí el seu fill Isaac sobre l’altar? Pots veure, doncs, que la fe cooperava amb les seves obres, i que les obres van dur a plenitud la seva fe. Així es va complir allò que diu l’Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; per això fou anomenat amic de Déu. Adoneu-vos, per tant, que l’home és just davant de Déu per les obres, i no tan sols per la fe. ¿No fou també per les obres que Rahab, la prostituta, va ser reconeguda justa, quan va acollir els missatgers i els féu escapar per un altre camí? Així com el cos, sense l’esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta. (Jm 2:14-26)
Si la Verge Santíssima ha decidit aclarir aquesta veritat de la fe, de sempre, potser ens hem de preguntar si no serà perquè l’Església, tal com temia Pau VI, s’ha anat “protestanitzant” fortament. Un dels símptomes d’aquesta “protestantització” advertida és ignorar el Magisteri universal de l’Església amb la conseqüència que la persona fa la seva pròpia interpretació de la Sagrada Escriptura. El Magisteri és vist com una imposició que ofèn l’autonomia, susceptible de ser canviat d’acord amb les condicions i cultures diferents i és així com –per exemple- se sent a parlar de “fe adulta”, que no és altra que anomenar fe a tot l’oposat perquè s’enfronta als ensenyaments de l’Església. Una fe vertaderament adulta és el contrari, una fe crescuda no segueix els corrents de la moda, l’esperit del temps, com si Déu es pogués canviar de casa o pogués canviar de parer. Una fe adulta i madura és la que radica en l’amistat amb Crist i la que és totalment fidel a la seva Paraula. Aquesta amistat, que ve de l’amor i de la fe per el Senyor, alimentats ambdós per la pregària diària i l’adoració freqüent, per la lectura i assimilació de la seva Paraula, per l’obediència als ensenyaments del Magisteri de sempre de l’Església, és la que ens obre a tot el que és bo i bonic: a l’amor i a les obres de l’amor. Amor i fe de qui viu en l’Esperit i en moments de confusió –com el que vivim- té criteris per discernir el que és vertader del que és fals, entre la impostura i la veritat.
La Mare ens crida per viure en la veritat de Crist, que és la veritat de l’amor i que s’entronca amb la fe. En el Senyor, veritat i amor es troben. A mida que ens acostem a Jesús, la veritat i l’amor també es fonen en les nostres vides. L’amor sense la veritat seria cec i la veritat sense l’amor –com diu l’apòstol sant Pau als corintis- és “una esquella sorollosa o un címbal estrident” (1 Co 13:1), o sigui només soroll, només fullaraca. Com ens adverteix la Mare de Déu en aquest missatge, passa el mateix amb la fe sense obres de caritat. Aquesta fe és una ombra, és un fantasma de fe, no és fe veritable. Res d’això no dóna verdadera glòria a Déu ni ens santifica. Santificar-se, fer-se sants, o més aviat deixar que Déu obri en nosaltres per mitja de la gràcia i de la nostra fe manifestada en obres d’amor, és el camí que ens portarà al Cel, on la Mare ens condueix i ens espera.
És cert que no és fàcil estimar com Déu i la Mare de Déu ens demanen. I com més ens acostem a la llum de la veritat –que ve de la nostra major proximitat al Senyor- més se’ns fa evident. Tot i així, Ella ens esperona perquè no ens desesperem ni ens desanimem i també ens exhorta a no deixar de pregar per poder estimar més i més. Només així ens podrem tornar els seus apòstols: aquells enviats seus que estimen Déu amb totes les seves forces, amb tota la seva ànima i estimen a tothom; aquells que mitjançant el testimoni de vida ensenyen al món què és estimar de veritat.
En aquest sentit, les vides dels sants –que sempre són exemplars (recordem de passada que la Mare de Déu a Medjugorje recomana llegir els sants i conèixer les seves vides)- ens permeten veure casos concrets d’aquest apostolat d’amor del que ens parla. Un gran exemple de testimoni d’amor se’ns presenta en sant Maximilià María Kolbe. Sant Maximilià va morir al camp d’Auschwitz, posant-se al lloc d’un pare de família a qui els alemanys anaven a matar. El seu fou un holocaust d’amor, o com ho definí san Joan Pau II, ell va ser un màrtir de l’amor.
Aquest gran apòstol, fundador de la Milícia de la Immaculada, deia de Maria que quan la nostra voluntat xoca amb la de Déu, el que sobrevé és dolor i patiment. En canvi quan coincideixen, quan la nostra voluntat s’identifica amb la voluntat divina, es viu la santedat, la pau del cor. Per tenir una idea del grans valors que aquest sant polonès infonia als qui treballaven sota la seva direcció, per al diari que va editar, va donar als seus periodistes unes regles i entre elles hi havia: “No condemnar als qui s’equivoquen. No afanyar-se a afirmar una mala voluntat”. Si tan sols apliquéssim aquestes dues màximes a la nostra vida diària, quant de bé faríem i quant de bé ens faríem!
També és seva aquesta frase: “La vida és breu. Hem de fer servir tot el nostre temps … Es viu una sola vegada. Cal ser sants, no a mitges sinó del tot, per a glòria de la Immaculada i major glòria de Déu”.
Que aquesta vida és molt curta ens ho recorda una vegada més la Mare de Déu quan ens exhorta a posar el nostre cor no en les coses d’aquest món, que han de desaparèixer, sinó en l’amor que perdura i transcendeix, aquest amor manifestat en obres que obriran les portes del Regne de Déu. Tot el que atresorem a la terra, un dia es perdrà per sempre, només ens endurem l’amor que haguem donat amb els nostres actes concrets, el bé que haguem fet.
Ànims! Ella ens beneeix, ens acompanya i prega per cadascun de nosaltres perquè així sigui!
P. Justo Antonio Lofeudo
