“Estimats fills, recordeu això que us dic: l’amor triomfarà! Sé que molts de vosaltres esteu perdent l’esperança perquè veieu al voltant vostre sofriment, dolor, gelosia i enveja… Tanmateix, jo sóc la vostra Mare. Sóc al Regne, però també sóc aquí amb vosaltres. El Meu Fill m’envia novament per ajudar-vos. Per tant no perdeu l’esperança, al contrari, seguiu-me, perquè el triomf del meu Cor és en el nom de Déu. El meu estimat Fill pensa en vosaltres com sempre ho ha fet: creieu-Lo i viviu-Lo! Ell és la Vida del món. Fills meus, viure el meu Fill vol dir viure l’Evangeli. Això no és fàcil. Significa amor, perdó i sacrifici. Això us purifica i obre el Regne. Una pregària sincera, que no només siguin paraules, sinó una pregària dita amb el cor, us ajudarà. Com també us ajudarà el dejuni, perquè també comporta més amor, perdó i sacrifici. Per tant, no perdeu l’esperança i seguiu-me. Us demano novament que pregueu pels vostres pastors, perquè tinguin sempre la mirada posada en el meu Fill, que ha estat el primer Pastor del món i la família del qual és el món sencer. Moltes gràcies!”
Les il·lusions humanes s’ensorren, les situacions mundials, nacionals, familiars s’enfosqueixen i es compliquen. Els mitjans ens informen (informen?!) sobre els cataclismes i matances, perquè fan noticia, tot i que després, al dia següent, caiguin en l’oblit. La sensació momentània sol ser de ràbia i d’impotència.
Als cristians, els islamistes assassins els decapiten i els venen com a esclaus i ningú no protesta. L’anomenat Islam moderat calla, gest que sona a complicitat, i la nostra Església pateix d’afonia per no trencar el diàleg, i tal vegada també per no comprometre aquells cristians que, de totes maneres, ja són perseguits i morts. Tot i així, ells demanen i esperen una altra cosa de nosaltres. Esperen que alcem –o aquells que ho han de fer- alcin la veu i no justifiquin l’injustificable. Com es pot ni tal sols pensar que ells –els musulmans- tenen fonamentalisme però nosaltres també el tenim? A què anomenen fonamentalisme cristià? Potser a un pastor protestant d’un poble perdut dels Estats Units que crema l’Alcorà? Això és absolutament marginal i la diferència és enorme perquè ell no mata ningú. És la gran diferencia que existeix entre un acte aïllat i tonto d’algun exaltat o fastiguejat, amb l’acció sistemàtica d’un califat que decapita, crucifica, viola, saqueja i esclavitza cristians a qui considera menys que res.
Vaig poder escoltar una conferència de l’Arquebisbe de Mosul gravada recentment. Parlava com el pastor que, enmig de la tribulació, no aparta la seva mirada de Crist, i deia: “ho hem perdut tot. No tenim res, ni cases, ni terra. Hem perdut els familiars i amics: els han matat o venut com a esclaus. El futur se’ns ha enfosquit, però l’únic que no hem perdut és la fe. La fe és el més gran que tenim, és el nostre tresor. El nostre poble pateix però té l’orgull de patir per la seva fe. Certament, si haguessin apostatat, és a dir, si haguessin negat a Crist i haguessin acceptat fer-se musulmans, no els hagués passat res de tot allò.” Li van preguntar quina era l’ajuda material que necessitaven més i inesperadament va respondre: “la vostra fe!” I perquè no en quedés cap dubte, va afegir: “aquesta és l’ajuda material que necessitem: la vostra fe, que no retrocediu davant els atacs. Una fe que us faci parlar i defensar la fe en Crist. El vostre diàleg no serveix de res. A més, els musulmans ho entenen com un senyal de debilitat”. En un altre moment va advertir a aquest Occident adormit: “Vosaltres sereu els pròxims”. Ens estava dient que de res els servirà aquesta por que es disfressa de prudència o aquells diàlegs perquè el món, que no vol saber res de Crist, els aplaudeixin.
Però, que curiós! Mentre semblaria que ens avergonyim d’evangelitzar, de proclamar el nom de Crist com l’únic Salvador, quan callem perquè tenim por de trencar el diàleg amb altres religions i amb els mateixos ateus, el Senyor obra i ens repeteix el que els va dir als fariseus: “Us ho asseguro: si aquests callen, cridaran les pedres.” (Lc 19:40). En aquests moments són molts els musulmans que es converteixen secretament a Crist i demanen el baptisme. Ho puc assegurar perquè conec aquesta realitat de molt a prop. Molts d’ells, en molts llocs, han tingut visions, somnis, aparicions del Senyor. D’altres han estat tocats pels testimonis dels primers. I no són pocs sinó milers i milers. I hauríeu de veure com s’aprenen els Evangelis i com adoren el Santíssim. Tot això passa mentre la fe es marceix en molts, mentre no complim amb el manament: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat.” Manament al que el Senyor hi va afegir aquestes paraules d’advertència tan poc dialogants i amigables: Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran.” Paraula del Senyor (Mc 16:15-16).
Doncs tot això i més és el que veiem. Veiem que a Crist no se’l viu perquè no se l’escolta, i no se l’escolta perquè la Paraula de Déu es substitueix per la paraula de l’home. De la mateixa manera, les confusions originades en la preparació i en les sessions del Sínode sobre la família han afegit noves inquietuds sobre temes en els que no hi caben discussions possibles.
A tot això s’hi ha de sumar l’experiència que cadascú fa del pecat, d’altri i propi. La Mare de Déu ens parla, en aquest missatge, de gelosies i enveges, sentiments que fereixen a qui els pateix i a qui van dirigits. Sant Tomàs d’Aquino deia que l’enveja és la tristesa pels bens dels altres. Encara que pensem que nosaltres no som envejosos, és fàcil de detectar quan una cosa bona que li toca a un altre, ens entristeix en comptes d’alegrar-nos. És clar, hi ha una forma perversa de l’enveja, que és alegrar-se de les desgràcies dels altres, i això també es veu. Doncs tot això que ens toca viure, sumat a la incertesa o els patiments per situacions socials i econòmiques en deteriorament constant, ens fa sentir desolats. Sembla que no sapiguem on agafar-nos. En canvi la Mare, que ho sap, ens diu: “Sé que molts de vosaltres esteu perdent l’esperança”, però afegeix “recordeu que us dic: l’Amor triomfarà”. I ens el fa present novament: “Sóc al Regne, però també sóc aquí amb vosaltres perquè sóc la vostra mare.” Així ens està dient: confieu perquè qui us està parlant i qui us està ajudant és la Reina del Cel, i aquesta Reina és, a més a més i sobre tot, Mare de cadascun de vosaltres aquí a la terra.
Aquest missatge, ja m’ho ha dit molta gent, és molt esperançador. I com podria ser d’altra manera?
La nostra Mare ha aconseguit el seu propòsit: tornar-nos i enfortir-nos l’esperança. Però no s’atura aquí sinó que a més ens crida a la seva escola. Seguir Maria és anar cap a Jesús. I ens diu que hem de viure l’Evangeli per viure Crist, perquè Crist visqui en nosaltres. No és fàcil, admet, però hem d’encaminar la nostra voluntat cap a aquesta fita perquè comptem amb la gràcia de Déu. La fita és l’amor, l’amor que tot ho suporta i tot ho perdona. Per això estimar també significa perdonar. Estimar significa acceptar, per amor, la creu, el sacrifici de cada dia. I fins i tot imposar-se sacrificis per oferir-los a Déu amb el propòsit d’assolir un camí de perfecció en l’amor, és a dir, un camí de santedat. Els instruments per alimentar i assolir l’amor són la pregària i el dejuni: pregària i dejuni que surten d’un cor que se sap dèbil i petit però que està desitjós d’estimar.
I després el missatge acaba amb la imploració, quelcom més fort que una simple demanda, de pregar pels pastors. Crec que aquesta part la majoria la passa per alt, sense més, com si fos una mena de cua final ja repetida. En canvi val la pena aprofundir aquest final, perquè fent-ho pregarem amb més fervor i no ens descuidarem de fer-ho cada dia.
Per què tanta insistència? Perquè la necessitat és imperiosa. Qui són els pastors? Els sacerdots, però en primer lloc els bisbes que posseeixen, a més, la plenitud del sacerdoci.
Què ens demana en aquest missatge en particular? Que mirem el seu Fill. Vol dir que no el mirem sempre, i alguns no ho fan gens. Però, que no és propi d’un pastor tenir la mirada sempre posada en el Senyor? El pastor no es pastura a si mateix sinó que és el Pastor Suprem qui el condueix: Jesucrist. Però per això s’ha de deixar guiar, ha de voler ser guiat per el Senyor. El pastor té un ramat que li ha estat donat pel Senyor en custòdia, però el ramat és de Jesús, i el pastor és, a més de pastor, ovella de Jesús. Quan en comptes de tenir la seva mirada posada en el seu Senyor la té posada en si mateix o en agradar al món, deixa de ser pastor, deixa de ser sacerdot segons el Cor de Crist. Li és infidel i, encara més greu, porta el ramat, és a dir, els fidels, a la confusió i cap a camins de perdició.
Crist és el Model, és el Bon Pastor. Ell no callava, parlava molt clar, sense embuts i sense interpretacions segons el gust de l’oient. No tenia por de quedar-se sol pel fet que el seu discurs fos dur d’entendre. “Llavors Jesús digué als Dotze: També vosaltres em voleu deixar?” (Jn 6:67). Així és com ha de ser un bon pastor.
Durant la seva existència, el Senyor mostrava la seva misericòrdia perquè Ell havia vingut a salvar allò que estava perdut i no pas a complaure els pecadors perquè seguissin pecant. Per això la seva primera i perpètua crida era i és la conversió.
Fent referència als fariseus, advertia a la pobra gent: “Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit.” Però atenció, abans els havia dit “Feu i observeu tot el que us diguin” (Mt 23:3-4). I és que aquells fariseus deien que la Llei s’havia de complir. Guardem-nos però de girar el que va dir Jesús i convertir en un fariseu a qui diu que la Llei s’ha de complir. Fariseu és l’hipòcrita, el que utilitza la religió per al seu benefici, i també la hipocresia atrapa a qui tergiversa la Paraula de Déu buscant que Jesús digui el contrari del que va manar complir. “Perquè el Senyor no va venir a anul·lar la Llei sinó a dur-la a la plenitud” (Cf Mt 5:17). A aquells que per una idea errònia de la misericòrdia pretenen treure càrregues de la Llei, “amortint-la”, el Senyor respon amb la seva Paraula: “Accepteu el meu jou (la seva Llei) i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.” (Mt 11:29-30).
Però, ¿no es diu que la Llei és exigent i sobretot la Llei de Crist, que suma a l’Antigua més rigor? I ¿no ha dit la Mare de Déu que no és fàcil viure l’Evangeli? Si, no és fàcil, és exigent, però també és cert que l’amor que procedeix de la gràcia del Senyor fa aquesta Llei suau i que la seva càrrega no sigui pesada. Perquè el triomf, tant en el terreny personal com pel que fa a tota la humanitat, és el de l’Amor.
En definitiva, si la Verge Santíssima, Mare dels sacerdots i Mare de l’Església, implora, és perquè veu i coneix la gravetat de tot el que està passant. O sigui que, a pregar, i molt, pels pastors, perquè tinguin la mirada fixa en Crist i així el puguin seguir i no passi que, perdent-se ells, en perdin d’altres per sempre.
Sant Advent!
P. Justo Antonio Lofeudo
