La muntanya és, des de temps antics, el lloc privilegiat per excel·lència on s’hi esdevenen els episodis més importants de la Revelació del misteri de Déu i el seu amor per l’home. Potser per la seva alçada immensa en un paisatge, i davant la magnificència de les muntanyes comparat amb la petitesa de l’esser humà, aquests gegants de la natura sempre s’han associat amb el misteri i el poder de Déu, essent un referent clàssic en metàfores bíbliques i teològiques sobre la omnipotència divina. Fins i tot el gran místic carmelita d’Espanya del segle XVI, Sant Joan de la Creu, va utilitzar la metàfora de la pujada al Mont Carmel, a Israel, per explicar el procés d’unió de l’ànima amb Déu.
Des de l’Antic Testament fins a la vida de Jesús, trobem grans teofanies (manifestacions de Déu) sovint succeïdes a muntanyes i turons, mostrant així la preferència de Déu per aquests llocs alts, allunyats i enlairats, per apropar-se i revelar-se contínuament al seu Poble, a través dels antics profetes. Un dels exemples més clars i importants el trobem al llibre de l’Èxode, on s’hi dóna la major revelació de Déu a l’Antic Testament a Moisès al Mont Horeb, conegut com la “muntanya de Déu”, i després Mont Sinaí. Al Mont Horeb, Déu es revela a Moisès com a Yahveh, “JO SÓC EL QUI SÓC” (Ex 3, 14), confirmant la seva existència com a l’únic Déu etern i vertader. Més endavant, després de la sortida del Poble d’Israel d’Egipte, Déu entrega a Moisès, al Mont Sinaí, les Taules de la Llei i estableix la seva aliança amb Israel, manifestant la seva entrega, amor i predilecció per aquest poble escollit amb qui “obrarà prodigis com no se n’havien obrat mai en tota la terra ni en cap nació.” (Ex 34, 10).
En aquesta segona part de la revelació de Déu a Moisès al Mont Sinaí, veiem Moisès pujar per primera vegada al cim del Mont per trobar-se amb Déu, qui majestuosament “baixà enmig del núvol, s’aturà prop de Moisès i pronuncià el seu nom, que és “el Senyor” (Ex 34, 5). El Mont Sinaí es convertí en el lloc sagrat on Déu, en els seus encontres amb Moisès, baixa per revelar-se al seu Poble i manifestar la seva voluntat quant a la fidelitat que n’espera d’ells. Revela, també, la seva misericòrdia i predilecció per Israel, així com el seu desig d’obediència a la Llei com a resposta a l’aliança establerta amb ells per amor. El narrador ens conta, del rostre de Moisès, que “li resplendia tota la cara pel fet d’haver parlat amb el Senyor” (Ex 34, 29) cada vegada que baixava del Mont, fet que ens ajuda a comprendre que el contacte amb Déu li produïa una verdadera transformació, no solament exterior sinó també interior, ja que tot el seu esser s’anava divinitzavant més i més amb cada contacte amb Yahveh.
Un altre exemple clàssic de l’Antic Testament sobre aquestes trobades entre Déu i l’home a les muntanyes el trobem a 1 Reis 19, 10-18, en la trobada amb Elies al Mont Horeb, el mateix lloc de la primera manifestació a Moisès a l’esbarzer ardent. En aquest episodi tan singular, la Sagrada Escriptura ens revela que hi hagué un vent huracanat, un gran terratrèmol i un foc, però Déu no era enlloc. En canvi, “després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.” (1 Re 19, 12-13), doncs en aquell murmuri suau hi havia la presència de Déu.
Finalment, al Nou Testament ens trobem el discurs de Jesús sobre les Benaurances, també conegut com el “Sermó de la Muntanya” (Mt 5, 3-12 / Lc 6, 20-23), dalt d’una muntanya, i també la Transfiguració al Mont Tabor, on s’hi revela en tota la seva glòria com a Fill de Déu a Pere, Jaume i Joan. Els evangelistes també ens narren que Jesús se n’anava sovint a llocs solitaris i allunyats per pregar, principalment a les muntanyes, on hi passava nits senceres tot sol en presència del Pare. Tot i així, l’acte definitiu de la vida de Jesús, culminació de la història de la Salvació, també tingué lloc justament en una muntanya, el Gòlgota, amb la Redempció de l’home a través de la seva crucificació i mort a la creu.
En temps actuals, tot i que la Revelació Pública arribà a la seva màxima en Jesucrist i acabà amb la mort del darrer Apòstol, Sant Joan, anem descobrint al llarg de la història exemples clars d’aquests apropaments de Déu amb la humanitat, principalment a través de les aparicions de la Mare de Déu. Tot i que les aparicions marianes no afegeixen res a la Revelació definitiva de Déu continguda a la Sagrada Escriptura i la Tradició de l’Església, el seu paper és recordar al món la Revelació de l’amor de Déu per l’home i acostar-lo a Jesús per assolir la seva salvació. D’aquestes manifestacions actuals de Déu a l’home, és interessant descobrir que una bona part s’han donat a llocs i escenaris semblants als de les teofanies de la Sagrada Escriptura, especialment en muntanyes, valls i llocs allunyats. Medjugorje és, sens dubte, l’exemple més clar de la manifestació de l’amor de Déu, donada en l’actualitat, en una muntanya.
L’Evangeli de Sant Lluc ens narra que “Maria se n’anà de pressa a la Muntanya” (Lc 1,39) a visitar la seva cosina Isabel, portant al seu ventre la presència viva del Messies. El nom de “Medjugorje” en idioma croata significa “entre les muntanyes.” Així doncs, no és gens estrany que aquesta parròquia senzilla i rural de Bòsnia-Hercegovina, envoltada de muntanyes, hagi estat l’escollida com a escenari de la manifestació divina més extraordinària del nostre temps. El missatge de Medjugorje no només ens ofereix un camí senzill i profund cap a la vivència seriosa i compromesa de la fe cristiana, sinó que el mateix entorn on han succeït aquests esdeveniments conté un simbolisme profund arrelat a la història de la Relació de Déu a l’home continguda a la Sagrada Escriptura. Quan mirem de prop els esdeveniments i el lloc on s’ha produït aquesta manifestació de Déu a través de la Mare de Déu, no ens podem estar de veure-hi similituds ben clares entre aquesta mariofania especial i les teofanies, tant de l’Antic com del Nou Testament, en què a totes s’hi ressalten aquestes muntanyes com a llocs privilegiats de trobada entre Déu i l’home.
Les aparicions de la Nostra Mare van començar el 24 de juny de 1981 en aquest poblet de l’antiga Iugoslàvia. L’escenari triat pel Cel fou justament una muntanya, anomenada Podbrdo, que es troba als afores del poble de Bijakovici, pertanyent a Medjugorje. En aquest mont pedregós i difícil de pujar, aquell primer dia, va baixar la Mare de Déu Santíssima amb el Nen Jesús als braços, ensenyant-lo, des de les alçades, als joves vidents que eren a baix, i fent-los senyals amb les mans de que pugessin cap a Ella. Amb aquest gest, la Reina de la Pau els deia que en realitat no es volia mostrar a si mateixa sinó Déu, però perquè això esdevingués, s’havia de pujar la muntanya, tal com Moisès, Elies i els antics profetes ho van haver de fer en temps bíblics. Talment va passar: en aquells primers dies, els sis vidents i la gent del poble havien de pujar el Podbrdo per trobar-se amb la Mare de Déu, que havia vingut a cridar a tota la humanitat a la conversió.
Des del tercer dia de les aparicions, el 26 de juny de 1981, amb el primer missatge, es feu evident el caràcter profètic de la vinguda de la Mare de Déu a Medjugorje. Venia en nom de Déu per parlar i dirigir-se, no només als vidents i vilatans, sinó al món sencer. Així com Elies al Mont Carmel (1 Re 18, 16-46) feu lluir Jahvé com a Déu verdader davant dels sacerdots del deu Baal, i així s’acabaren les conseqüències de la idolatria d’Israel, la Mare de Déu al mont Podbrdo feu la seva primera crida a la pau i reconciliació “entre Déu i els homes i entre els homes” amb ulls plorosos. Molts ho van interpretar com un avís de la Guerra sagnant dels Balcans que va esclatar 10 anys més tard. Tanmateix, la dimensió profètica del missatge de la Mare de Déu tenia molta més profunditat. Així com els antics profetes demanaven a Israel d’abandonar la idolatria i renovar la seva fidelitat a l’aliança amb Déu, la missió de la Reina de la Pau consistia a demanar la renovació de l’aliança amb el Déu verdader, segellada en Jesucrist i trencada pel pecat.
Això només seria possible a través de la conversió, de l’abandó del pecat actual i de tornar, en amor i obediència, als Manaments de Déu, que no només havia estat expulsat i perseguit a la Iugoslàvia comunista sinó arreu del món, amb els ídols moderns proposats per la secularització i el modernisme. El que es convertiria en el missatge central de Medjugorje és la crida a tornar a Déu per trobar la pau, no només al món sinó principalment a cada cor, ja que un cor que coneix, estima i es deixa transformar per l’amor de Déu, és capaç de transmetre als altres, amb la seva vida, el “Shalom” (pau en hebreu), plenitud de l’home només trobada en Déu. Maria, doncs, desenvolupa el seu paper profètic al Podbrdo, tal com Elies i els profetes a les muntanyes o Joan el Baptista al desert, afirmant al cinquè i sisè dia de les aparicions: “Que la gent cregui i perseveri en la fe. Hi ha un sol Déu i una sola fe, creieu-ho amb totes les vostres forces.”
La renovació espiritual i la conversió a la qual ens convida la Mare de Déu, només es poden realitzar en comunió amb l’Església, “dispensadora fidel dels misteris de Déu.” La gràcia santificadora, necessària per a la nostra salvació, només s’obté en els sagraments instituïts per Crist i confiats a l’Església, “pels quals ens és dispensada la vida.” María no ens vol aïllar de l’Església sinó portar-nos a una comunió més profunda amb ella, ja que és en el si de l’Església on es dóna la trobada anhelada entre Crist i l’home, especialment en l’Eucaristia. Diferentment a d’altres aparicions, en què la Mare de Déu havia demanat que es construïssin capelles al lloc on s’havia aparegut, les aparicions de Medjugorje van tenir lloc, des del vuitè dia (i fins a la meitat dels anys 90) a la Parròquia de Sant Jaume Apòstol, degut a la persecució del govern comunista i per iniciativa del pare Jozo Zovko (rector en aquell moment) d’ajudar els parroquians i peregrins a tornar-se participants en comptes de simples espectadors dels esdeveniments, nodrint-se espiritualment de la pregària comunitària i dels sagraments. Així és com va començar el programa vespertí de la Parròquia de Medjugorje, que consisteix principalment amb el res del Rosari, la Santa Missa i l’Adoració Eucarística, i que continua vigent a dia d’avui. Mentre les aparicions van tenir lloc a la parròquia, la presència especial de la Mare de Déu, que s’esdevenia durant el Rosari abans de la Missa, es convertí en una preparació per a la trobada amb Crist en l’Eucaristia. Fins i tot, a través dels vidents, convidava a la gent a preparar-se adequadament amb pregària per a la Missa i escollir la Missa abans que una aparició, ja que és a la Missa on “el meu Fill es fa present.” Queda clar, doncs, com la mà de la Providència va anar guiant aquests fets, aconseguint que la presència de la Mare de Déu fos un impuls per aconseguir una trobada viva, profunda i real amb Jesús, sempre en comunió amb l’Església. María, amb la seva presència maternal, guia els peregrins cap a una trobada personal amb Déu, preparant-los el cor amb el res del Rosari mentre pugen al Mont Podbrdo o amb el Via Crucis al Mont Krizevac, i acabant amb el silencia interior en arribar al cim. Més tard, aquesta trobada personal aconseguida a les muntanyes, arriba a la seva plenitud en la purificació dels pecats en el sagrament de la Confessió, i finalment a la Santa Missa, «font i culminació de tota la vida cristiana.» Tal com ho devia fer a Canà de Galilea, la Verge Maria prepara altra vegada el vi per al “sopar de les noces de l’Anyell” (Ap 19,9), portant els convidats al gran banquet de la vida divina indicant constantment amb la seva presència i missatges: “Feu tot el que Ell us digui” (Jn 2,5).
Els esdeveniments de Medjugorje, iniciats fa 39 anys a la Muntanya del Podbrdo i portats a la plenitud a la Parròquia de Sant Jaume Apòstol, ens ofereixen novament un ensenyament del desig fervent de Déu per seguir salvant els homes i de trobar-se amb ells novament en el seu cor. Ens recorda el camí de la santificació, ja que després d’haver emprès la difícil ascensió, la recompensa serà la trobada íntima amb l’Estimat que espera al cim. A Medjugorje, lloc privilegiat de la trobada entre Déu i l’home, sembla reflectir-se-hi el que ens diu el profeta Miquees a l’Antic Testament: “s’hi encaminaran tots els pobles i diran: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob. Ell ens ensenyarà els seus camins i nosaltres seguirem les seves rutes.» (Miq 4,2). I també l’anunciat per el profeta Isaïes i reflectit avui en Maria, Reina de la Pau: “Que en són, de bonics, per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i el benestar, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: «El teu Déu ja regna!” (Is 52,7).
Ottmar Tovar
Font: www.centromedjugorje.org
