La Jennifer Meewon és una religiosa estatunidenca d’origen coreà però que fou a Europa on finalment va tenir lloc la trobada amb Déu que li canviaria la vida per sempre.
Essent una jove acabada de sortir de la universitat patia depressió i presentava diferents trastorns alimentaris que la obligaven a ser tractada per psicòlegs. Però va ser a Medjugorje on, gràcies a la Mare de Déu, va conèixer la “Comunitat del Cenacle” que te una casa en aquest llogaret. En el transcurs d’aquella peregrinació ho va deixar tot i en lloc de tornar-se’n als Estats Units va decidir unir-se a la comunitat, es va guarir dels seus problemes i posteriorment es va convertir en religiosa Missionera de la Resurrecció; actualment viu a Itàlia.
Educada en la fe catòlica
En una entrevista al programa “Cambio de Agujas” d’Euk Mamie TV, la Jennifer recorda com els seus pares la van educar en la fe catòlica i també va anar a col·legis religiosos. Fins i tot anaven a una parròquia de catòlics coreans. Per això, tot i que vivia a Califòrnia sentia que tenia una mena de doble vida perquè seguia vivint els seus valors familiars i religiosos al més pur estil de Corea del Sud.
Segons ens relata, “una de les ferides que tenia era que jo era coreana en una societat de blancs, tenia un sentiment d’inferioritat i sentia l’impuls de voler demostrar que jo podia ser algú a la vida”. Per això, al seu interior va anar forjant un esperit competitiu que havia de mostrar a l’institut o als equips esportius als que pertanyia. Havia de ser reconeguda.
La Jennifer, els pares de la qual són coreans, es va criar als Estats Units en la fe catòlica.
Els problemes alimentaris i la posterior depressió
No obstant, en aquell moment recorda haver experimentat “una gran buidor” que només una experiència amb un grup carismàtic va posar fre i li donà “fortalesa”.
Però això va ser només un breu parèntesi a la seva vida, perquè ràpidament el seu desfici per ser algú es va transformar en obsessió amb el menjar i el seu cos. “No em volia engreixar i tenia una necessitat increïble de ser perfecta”, explica.
Aquesta obsessió va continuar a la universitat i es va agreujar molt fins a convertir-se en un problema físic i psicològic pel que va necessitar ajuda de professionals. A la universitat la seva gran meta era entrar a l’equip de basquet perquè no havia aconseguit la beca.
Tocar fons
“No vaig aconseguir entrar a l’equip i allà em va caure el món a sobre. No vaig assolir-ho i va ser com sí ja no fos ningú”. En aquell moment de patiment va tornar a aferrar-se a aquella fe infantil. Anava a missa i pregava però confessa que “realment no el sentia”.
Així, el seu estat va anar empitjorant, els seus problemes alimentaris van augmentar i a més va entrar en depressió. Deambulava pels carrers com una ànima en pena. Estava desesperada.
Medjugorje, un punt d’inflexió
Quan pitjor estava, Déu va aparèixer a la seva vida mitjançant la Verge Maria. “Vaig descobrir el sentit de la meva vida quan vaig trobar-me amb Jesús i la seva Mare a Medjugorje”, ens assegura la Jennifer.
Un cop acabada la universitat volia fer un any de voluntariat però degut als seus problemes amb el menjar i la depressió no en va trobar cap que la volgués acceptar. Llavors, la seva mare li va proposar, l’estiu previ al de posar-se a treballar, que anés al festival de joves de Medjugorje. “En aquells moments jo no tenia cap relació amb la Mare de Déu. La idea de ser una dona que havia de servir i ser humil no era quelcom que jo volgués, no volia saber-ne res de tot això”, ens explica l’actualment religiosa, que a més a més trobava que resar el Rosari era quelcom totalment avorrit.
El seu viatge a Medjugorje –continua la Jennifer- fou una “gràcia de Déu” perquè havia llegit sobre les grans conversions que hi havia en aquell lloc marià. “Jesús, si m’has de portar fins allà, canvia la meva vida”, va pensar en aquell moment.
La Comunitat del Cenacle
Ja a Medjugorje, va conèixer una dona que tenia una relació molt estreta amb la mare Elvira, fundadora de la comunitat a la que ara pertany la Jennifer, i també de la Comunitat del Cenacle, que té un centre en aquest poble bosnià, que acull a persones amb greus addiccions, moltes de les quals en surten curades, de cos i d’esperit.
Aquesta dona li va dir que aquella comunitat la podia ajudar. Així que la Jennifer va anar a visitar el centre amb ella. Allà va quedar impressionada en veure “la brillantor als ulls” d’aquells joves que addictes com ella (cadascun amb un problema diferent) resaven el Rosari i irradiaven pau.
LA MARE ELVIRA, AMB ELS JOVES DE LA COMUNITAT DEL CENACLE DE MEDJUGORJE
“Fou llavors quan totes les coses que havia fet a la meva vida van començar a tenir sentit. La meva fe es va començar a fer realitat. Jesús era real. I aquest canvi va començar quan vaig anar a Medjugorje. I així, en la meva desesperació, em vaig agenollar i com el leprós vaig dir: ‘Jesús, Fill de David, tingues compassió de mi!’”, relata aquesta nord-americana.
Mai no havia cridat al Senyor d’aquesta manera, i va sentir que la seva pregària era resposta. El següent pas fou la necessitat de confessar-se. A Medjugorje, el lloc on la confessió és un dels elements característics, fou el lloc on la Jennifer va practicar aquest sagrament. Explica que va plorar tant que gastar tots els seus mocadors i el mateix sacerdot li va haver de deixar el seu.
La decisió que va haver de prendre a Medjugorje
“Recordo que li demanava a la Mare de Déu: ‘Si us plau Maria, si Jesús i tu podeu canviar la meva vida, si us plau, feu-ho!”.
Després d’uns quants dies a Medjugorje en els que la seva vida havia canviat radicalment, tocava tornar als Estats Units. La Jennifer sentia que el final no podia ser aquest, així que se’n va anar a la porta de la casa on s’allotjava la mare Elvira i va començar a resar davant d’una imatge del Pare Pío.
De sobte, la mare Elvira va sortir de la casa i se la va trobar. “Què he de fer?”, li va preguntar la noia. I la religiosa li va dir que l’endemà al matí, les germanes tornaven a Itàlia en furgoneta i que si volia, podia anar amb elles.
La Jennifer va dubtar perquè havia de tornar a casa. Però al final va trucar als Estats Units i davant l’estupefacció dels seus pares, els va dir que no tornava a Estats Units sinó que se n’anava a Itàlia amb les Germanes Missioneres de la Resurrecció. A més, va decidir deixar la feina.
A la casa de la comunitat a Itàlia va començar el que ella anomena el seu “camí de resurrecció en comunitat”. Poc a poc, tot posant la seva vida davant de Jesús Sagramentat i resant el Rosari, va anar vencent les seves pors, cosa que fou “alliberadora i terapèutica”.
Els seus problemes físics i psicològics van desaparèixer i va aconseguir la pau que tant anhelava, i llavors, ja sense sorolls estranys, va sentir la crida a entregar-se completament a Jesús a través de la vida consagrada a la mateixa congregació que la va rescatar a Medjugorje quan buscava desesperadament la vida.
Publicat originàriament a Cari Filii News
