«Medjugorje és el signe d’una Església viva»
L’arquebisbe Henryk Hoser, polonès, amb una vida transcorreguda a Àfrica, França, Holanda, Bèlgica, Polònia, és des de fa quinze mesos l’enviat del papa Francesca la parròquia balcànica coneguda arreu del món per les suposades aparicions marianes que van començar el 24 de juny de 1981 –segons alguns dels sis presumptes vidents implicats– i encara continuen avui dia. Acaba de concloure una atapeïda catequesi per a peregrins italians, a la gran “sala groga” utilitzada també per seguir les litúrgies per videoconferència, ja que l’església, tot i ser tan gran, ha quedat petita.
Una “Catedral” sorgida inexplicablement en mig d’uns camps deshabitats, molt abans de les aparicions …
Fou un signe profètic. Avui hi arriben peregrins de tot el món, des de 80 països diferents. Cada any acollim a gairebé 3 milions de persones.
¿Com definiu aquesta realitat?
En tres nivells: el primer és local, parroquial; el segon és internacional, vinculat a la història d’aquesta terra, on hi trobem croates, bosnians, catòlics, musulmans, ortodoxes; llavors el tercer nivell, planetari, amb arribades de peregrins de tots els continents, especialment de joves.
Respecte a aquests fenòmens, sempre força discutits, en té una opinió personal?
Medjugorje ja no és un lloc “sospitós”. Vaig ser convidat pel Papa per valorar l’activitat pastoral d’aquesta parròquia, que té un substrat molt ric, viu una religiositat popular intensa, constituïda per una banda pels ritus tradicionals com ara el Rosari, l’Adoració Eucarística, les peregrinacions, el Via Crucis, i per l’altra banda, per l’arrelament profund de sagraments importants com per exemple la confessió.
Amb què us sorprèn, respecte a altres experiències?
Un ambient que convida al silenci i a la meditació. La pregària es converteix en itinerant no només en el recorregut del Via Crucis sinó també en el “triangle” format per l’església de Sant Jaume, el turó de les aparicions (Creu Blava) i la muntanya del Krizevak, en el turó de la qual hi ha, des de 1993, una creu blanca immensa, construïda per celebrar, mig segle abans de les aparicions, els 1900 anys de la mort de Jesús. Aquests objectius són els que constitueixen la peregrinació a Medjugorje. La majoria de creients no hi van per les aparicions. A més, el silenci de la pregària és endolcit per una harmonia musical que forma part d’aquesta cultura sòbria, treballadora però també rica en tendresa. Es fan servir moltes cançons de Taizé. En definitiva, es crea una atmosfera que ajuda a la meditació, al recolliment, a l’anàlisi de la pròpia vida i, en general, a la conversió. Molts prefereixen les hores de nit per pujar al turó o al Krizevak.
Quina relació manteniu amb els “vidents”?
Els he conegut a tots. Primer en vaig conèixer quatre i més tard els altres dos. Cadascun té la seva història personal, la seva família. De qualsevol manera, és important que estiguin involucrats en la vida de la parròquia.
Com voleu treballar amb ells?
Sobretot en la formació. Evidentment no és fàcil parlar de formació a persones que, amb temps i modalitats diferents, asseguren rebre missatges de part de la Mare de Déu des de fa gairebé 40 anys. Som conscients que tots, els bisbes inclosos, necessitem una formació permanent, sobretot en un context comunitari. És una dimensió que cal reforçar, amb paciència.
Detecteu riscos en aquesta accentuació del culte marià?
En cap cas. Aquí, la pietat popular se centra en la persona de la Mare de Déu, Reina de la Pau, però segueix essent un culte cristocèntric, tal com ho és el cànon litúrgic.
Les tensions amb la diòcesi de Mostar s’han suavitzat?
Hi van haver incomprensions sobre la temàtica de les aparicions; ara hem centrat les relacions, i sobretot la col·laboració en l’aspecte pastoral, i des d’aleshores les relacions s’han anat portant sense reserves.
Quin futur li preveieu a Medjugorje?
No és fàcil contestar, ja que depèn de molts factors. Puc dir el que hi ha ara i com pot millorar. Una experiència de la que en brollen 700 vocacions religioses i sacerdotals és sens dubte una consolidació de la identitat cristiana, una identitat vertical en la que l’home, a través de Maria, es dirigeix a Crist Ressuscitat. Ofereix, a qui vulgui encarar-s’hi, la imatge d’una Església plenament viva i particularment jove.
Ens podeu dir què és el que més us ha sorprès en aquests mesos?
La nostra és una església pobra, amb pocs sacerdots, que des del punt de vista espiritual s’ha anat enriquint gràcies als molts sacerdots que acompanyen els peregrins. I no només això. M’ha sorprès un noi australià, addicte a l’alcohol i a les drogues, que aquí es va convertir i va decidir ser sacerdot. Em sorprenen les confessions: hi ha gent que ve expressament fins aquí només per confessar-se. Em sorprenen els milers i milers de conversions.
El canvi de rumb potser es podria donar si hi hagués un reconeixement de Medjugorje com a delegació pontifícia?
No ho descarto. L’experiència de l’enviat de la Santa Seu va tenir una acollida molt positiva, com una senyal d’obertura respecte a una experiència religiosa important, que s’ha convertit en referència a nivell internacional.
Font: https://www.avvenire.it/chiesa/pagine/intervista-a-hoser-su-medjugorje
Traducció: Equip Associació Amor de Déu
