João Carlos Da Silva és un investigador portuguès, el treball del qual se centra en la Enginyeria de Biosistèmes i l’ensenyament a l’Institut Superior d’Agrònoms, a la Universitat Tècnica de Lisboa. Amb una vida completament allunyada de la creença religiosa, va acabar acompanyant a la seva dona, després de tensar molt la corda, a Medjugorje. Hi va arribar incrèdul, però quan va tornar a Portugal ja era creient. En aquell poblet bosnià on suposadament s’apareix la Mare de Déu, va experimentar una forta conversió i una sensació estranya que la seva ment de científic no podia explicar.
El João va néixer el 22 de novembre de 1958 en el si d’una família catòlica no practicant, tant era així que ni tan sols recordava haver fet la primera comunió. Així va créixer i va anar perfilant la seva formació científica, completament allunyat de Déu i de l’Església. Però es va enamorar d’una jove que avui és la seva dona, que era una catòlica devota i practicant. Aquest era el seu únic contacte amb la religió.
L’excusa perquè la seva dona el deixés en pau.
En el seu testimonio, explicat a Santidade i recollit a Portaluz, afirma que després del casament estava tant pressionat per la feina que això “era una bona excusa per no acompanyar-la a la Santa Missa”, ja que quan festejaven, de tant en tant l’acompanyava.
L’única concessió que li feia a la seva esposa catòlica era que acceptava anar a confessar de tant en tant com “una forma de tornar-li l’amor que ella em tenia”. Ella li demanava que s’anés a confessar i ell al·legava que no tenia pecats, el João sempre li deia: “digue’m un dels meus pecats”. Ella ho feia i ell anava al confessionari. Al cap d’un minut ja havia sortit, tot content, sabent que durant un temps no li tornaria a demanar.
La crisi nerviosa de la seva esposa
Així van passar els anys en els que va anar creixent en la feina i va tenir les seves dues filles. Però tot va canviar l’octubre de 2000 quan la seva esposa va patir una gran crisi nerviosa, seguida d’una depressió que la va fer estar fins i tot de baixa a la feina.
En aquell moment tan dur, la seva dona va conèixer un grup de pregària carismàtic que “miraculosament” la va ajudar a refer-se i a tornar a la feina. I a més va començar a dedicar els dijous a la tarda a fer Adoració en un altre grup. Així va arribar la revolució a casa del João.
A pesar de tot, aquest investigador seguia essent incrèdul.
“El primer dia que hi va anar, li van regalar una imatge de la Mare de Déu de Medjugorje, va quedar enlluernada amb la seva bellesa i va demanar qui era. Li van explicar les aparicions que estaven passant en un poble de Bòsnia Hercegovina i aquell dia va tornar a casa entusiasmada. Els hi va dir a les meves filles, de 9 i 11 anys respectivament: ‘nenes, la Mare de Déu s’apareix a Medjugorje, a Bòsnia, des de fa 20 anys, i jo no ho sabia! Hi hem d’anar!. Després em va mirar i em va dir que li agradaria anar-hi. Li vaig dir que sí. Ella em va preguntar: ‘i tu?’. Jo li vaig dir: ‘Tu endinsa’t en la teva vida i no en la meva. El lloc deu ser molt bonic i veuré l’agricultura, les muntanyes, les platges …’”, explica.
El viatge a Medjugorje
Finalment van anar a Medjugorje coincidint amb el festival de la joventut, que reuneix en aquell lloc a milers de persones durant aquells dies. Aviat el João va quedar impactat amb tot el que veia. Tot i els 40 graus que hi havia, es veien milers de joves, molts testimonis, files de centenars de persones per confessar-se, cants, rosaris… Quan tornaven al vespre cap a l’hostal on s’allotjaven, la guia els va informar que l’endemà a primera hora hi hauria una aparició per als no creients.
“Vaig pensar que aquell era el meu dia i vaig ser el primer d’estar preparat. Tot esperant la vident, cantaven cançons i resaven el Rosari.De sobte la gent va començar a escriure intencions en trossets de paperque els passaven amb fotos i ampolles d’aigua cap al lloc on hi havia d’haver l’aparició. La meva dona va agafar un paper i hi va escriure per les dues cares. Les meves filles també van escriure moltes intencions”, recorda el João.
La petició a la Mare de Déu
En canvi ell no havia escrit res ni tampoc sabia què posar en aquell paper. Al final va cedir a les pressions de la seva família i va escriure: “Que la Mare de Déu intercedeixi per mi davant Déu perquè em perdoni els pecats”.
Llavors quelcom va succeir a aquell científic fins a les hores agnòstic. Després d’escriure aquelles paraules al paper va tenir consciència de la seva realitat de pecat i llunyania de Déu. I mentre es produïa la suposada aparició, aquella certesa es va profunditzar d’una manera que sentia un “gran penediment de la meva vida pecaminosa passada i em vaig passar tota l’estona demanant perdó a Déu pels meus pecats”.
“Una descàrrega elèctrica” pel cos
A aquest sentiment en el seu interior se li sumaven una sèrie de signes més. En João recorda que “jo estava com absorbit per una brisa fresca i simultàniament totes les cèl·lules del meu cos, de cap a peus,van ser travessades per alguna cosa com una descàrrega elèctrica. Aquest fenomen va durar uns segons… La vident Mirjana s’estava aixecant i això volia dir que havia acabat l’Aparició. La meva primera reacció fou de preguntar-li a la meva filla petita, que era davant meu, si havia notat aquella brisa fresca. Em va dir que no i que estava morta de calor. Vaig mirar al meu voltant i estàvem tots com en una llauna de sardines. …”.
A partir d’aquell moment, aquell professor universitari es va implicar en totes les activitats i s’oferia voluntari per ajudar. La seva dona s’havia adonat del que havia passat i li va insistir perquè s’anés a confessar.
Després de molt insistir, ell va intentar la seva tàctica habitual: “si vols que em confessi, digues quins pecats he fet”. Però en aquella ocasió ella li va respondre diferent: “ves a veure un mossèn, tens molta feina per fer”. Va entrar al confessionari i en va sortir al cap de dues hores. Li havia explicat tota la seva vida al confessor.
Quan vaig sortir –explica el João- “només feia que cantar, estava als núvols.Vaig anar a missa aquell dia de la Transfiguració i des d’aleshores les misses han deixat de ser avorrides”.
Així va tornar a Portugal, amb ganes “d’estar amb Déu”. Necessitava resar el Rosari, anar a missa, adorar el Santíssim… “El foc de l’Esperit Sant va baixar, es va apoderar de mi i em va cremar; em va provocar una gran guarició interior…durant dos dies em vaig sentir cremat per Aquell Foc…en l’espai físic del meu cor que notava que cremava. No podia dormir, només feia que pregar, li vaig demanar perdó a Déu i vaig perdonar a tots els qui durant la meva vida m’havien ferit… Amb la meva limitada ment penso que aquesta fou la culminació de la gran intercessió de La Mare de Déu davant de Déu que jo havia demanat a Medjugorje. Jesús és viu i l’Esperit Sant està actiu. Déu vol salvar tothom i ressuscitar a tots els qui estan allunyats d’Ell, com jo ho estava.
Finalment, m’agradaria donar les gràcies a tots els qui van pregar per mi i dir que tot això va ser possible gràcies a l’Amor, la Misericòrdia i la Gràcia de Déu i perquè molta gent va pregar i va intercedir per mi. Que Déu us beneeixi. Lloada i glorificada sigui la Santíssima Trinitat i la Santíssima Mare de Déu, la meva estimada Mare del Cel”.
