Per quart any consecutiu, aquest estiu he anat setze dies a Medjugorje a confessar. Crec en la autenticitat de les aparicions, però això només és el meu parer personal, sense cap importància. El que certament és ben clar és que Medjugorje és el confessionari més gran del món.
Hi ha dues coses que només les pot fer un sacerdot: celebrar Missa i confessar. És evident que des de fa molts anys el sagrament de la Penitència està en crisi, crisi deguda a que els fidels no s’apropen a utilitzar-lo i també perquè els sacerdots no ens asseiem a confessar, cercle viciós que cal trencar i que ens pertoca als sacerdots de donar facilitats als nostres fidels i passar-nos hores als confessionaris.
A Medjugorje, certament no perds el temps. Contràriament al que molts pensen, la confessió segueix essent necessària. Recordem que hi ha tota una branca de la medicina, la psicoanàlisi, que ensenya que, fins i tot en un pla merament natural, dir les nostres faltes té un caràcter alliberador. Cada cop més gent experimenta la necessitat de confessar-se. Tot i que anar al psiquiatra i al psicòleg és quelcom bo, i jo mateix recomano ocasionalment als meus penitents que hi acudeixin, és indubtable que el problema religiós és freqüentment el nus del problema. I això ens pertoca als confessors.
Allà les cues de més d’una hora per confessar-se són molt habituals i, com succeeix sovint als grans centres de peregrinació, les conversions i confessions són molt freqüents des de fa molts anys. Les motivacions son múltiples, però crec que la fonamental és trobar la pau. Aquest any he notat un augment espectacular del nombre d’avortaments confessats, cosa que, d’altra banda, no es estrany: tant sols a Espanya se’n cometen més de cent mil a l’any. I és un pecat que, contràriament a molts d’altres, amb el pas del temps no només no s’oblida sinó que cada cop es viu més el seu record, amb el famós i real síndrome post-avortament, que ha destrossat i destrossa tantes vides. Recordo en aquest punt el que li deia un amic sacerdot a un avortista: “A nosaltres ens toca recompondre el que vosaltres heu trencat”.
Per això és molt important el perdó. Ben cert que el sacerdot li concedeix el perdó de Déu, i pot tornar a rebre els sagraments, però a qui ho ha fet o col·laborat, li queda ser capaç de perdonar-se a sí mateix, demanar perdó al nadó assassinat, pregar per ell i encomanar-se a ell, i, a la vegada ser capaç de perdonar aquells que l’han empès a un crim tant terrible. No ens oblidem que al Pare Nostre diem: “Perdona les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, i això no ho hem de dir només de boca, sinó amb tot el cor.
A més, en el sagrament de la Penitència, més enllà de perdonar els pecats dels penitents, una de las missions més importants és la de donar consol. Quan se t’acosta una persona destrossada, sigui com a conseqüència dels seus pecats, sigui simplement per les adversitats patides, la nostra feina sacerdotal és apropar-la a Crist, qui ens diu “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.(Mt 11,28).
D’altra banda, també et comença a arribar gent que ha pecat amb les noves tecnologies: fecundació in vitro d’òvuls (després no saben què fer-ne dels sobrants) o aquesta nova forma d’esclavisme femení fastigosa que és el lloguer de ventres. I no oblidem que en l’educació afectiva-sexual europea es pretén suprimir el sisè manament, arribant a confiar com ha de ser aquesta educació a la diputada austríaca Ulrike Lunacek, defensora ferma de la pedofília, a la que qualifica com “educació afectiva-sexual interactiva i lliure de tabús”. Com a definició és preciosa, llàstima que es tracti de paraules de lloança a la realitat de la pedofília.
Per a mi queda molt clar que el sagrament de la Penitència és un dels set sagraments i per tant un lloc privilegiat de trobada entre Déu i l’Home. Però també crec que Déu, que és el nostre Creador i per tant ens coneix perfectament, ha volgut cobrir amb aquest sagrament la realitat humana de que no ens podem quedar reclosos en nosaltres mateixos, sinó que necessitem obrir-nos no només al sacerdot, sinó sobre tot a Ell. El perdó de Déu es dóna en el sagrament, però les paraules de consol també hi tenen una eficàcia especial.
Però a més, per primer cop a la meva vida, em vaig trobar molt a prop a gent posseïda, que serà la temàtica del meu proper article.
Pedro Trevijano
Font: www.religionenlibertad.com
