En totes les Seves Aparicions des de La Salette (França, 1846), la Verge Santíssima, Mare de Déu i Mare nostra, ens crida amb insistència i renovada urgència a la conversió, la penitència i el sacrifici.
Citem només les més conegudes: Lourdes (França, 1858); Fàtima (Portugal, 1917); Amsterdam (Holanda, 1945-1959); San Sebastián de Garabandal (Espanya, 1961-1965); Akita (Japó, 1973); Kibeho (Rwanda, 1981) i Medjugorje (Bòsnia-Hercegovina, 1981- ¿?).
A Lourdes, li repeteix tres vegades a la Bernadette: “Penitència, penitència, penitència”. A Fàtima, ja en la primera Aparició el 13 de maig, va preguntar als pastorets: “Voleu oferir-vos a Déu per suportar tots els patiments que us vulgui enviar en reparació pels pecats amb els que és ofès i de súplica per a la conversió dels pecadors?”. I en mostrar-los l’infern, els diu: “Pregueu, pregueu molt i feu sacrificis pels pecadors, perquè moltes ànimes se’n van a l’infern perquè no hi ha ningú que se sacrifiqui ni pregui per elles”. La paraula clau de la tercera part del secret és el triple clamor de l’àngel de l’espasa flamant: “Penitència, penitència, penitència!”.
Finalment, a Medjugorje, afirma amb rotunditat: “He vingut a convidar el món a la conversió per darrera vegada” (2.05.1982). Anys més tard deia: “Estimats fills, avui us convido a la conversió. Aquest és el missatge més important que us he donat aquí” (25.02.1996).
A més d’aquests missatges de caràcter místic, també n’hi ha d’altres de caràcter profètic o apocalíptic, intrínsecament units als primers, supeditats a que complim o no les seves peticions. Són profecies tant d’indole personal com individual (com quan parla de l’infern que els espera als pecadors que no es penedeixen i continuen ofenent Déu, o de la benaurança eterna que gaudiran els que es decideixen per la santedat i la viuen); tant a nivell col·lectiu com comunitari (revolucions, guerres i calamitats al món, i persecucions, patiments i apostasia per a l’Església, si desoïm i desobeïm els Seus missatges).
En aquest sentit són més conegudes les profecies de La Salette i les tres parts del Secret de Fàtima. Però com que la tercera part de Fàtima no es va donar a conèixer al 1960, tal com va demanar Lucía de part de la Mare de Déu, un any més tard va venir a San Sebastian de Garabandal per donar-nos dos missatges: “Cal fer molts sacrificis, molta penitència. Hem de visitar sovint el Santíssim. Però primer hem de ser molt bons perquè si no, ens vindrà un càstig. S’està omplint la Copa i si no canviem vindrà un càstig molt sever” (18.10.1961). I per mitjà de Sant Miquel, quatre anys més tard: “Com que no s’ha acomplert i no s’ha donat a conèixer al món el meu missatge del 18 d’octubre de 1961, us dic que aquest és el darrer. Fins ara la copa s’estava omplint, ara vessa. Molts Cardenals, Bisbes i Sacerdots van pel camí de la perdició i s’enduen amb ells moltes ànimes. Cada vegada es dóna menys importància a l’Eucaristia. Heu d’evitar la ira de Déu sobre vosaltres amb els vostres esforços. Si li demaneu perdó amb una ànima sincera, Ell us perdonarà. Jo, la vostra Mare, per intercessió de l’Àngel Sant Miquel, us demano que us esmeneu. Esteu en els darrers avisos. Us estimo molt i no vull la vostra condemna; demaneu-nos amb sinceritat i nosaltres us donarem. Us heu de sacrificar més. Penseu en la passió de Jesús” (18.06.1965).
Com que vam seguir sense fer-li cas, a Akita ens tornava a advertir: “Si els homes no es penedeixen i no milloren, el Pare enviarà un càstig terrible a la humanitat. Serà un càstig més greu que el diluvi, com no n’hi hagut cap d’altre (…) L’acció del diable s’infiltrarà fins a l’Església, i es veuran fins i tot cardenals contra cardenals, bisbes contra bisbes. (…) Les esglésies i els altars seran saquejats. L’Església s’omplirà dels qui accepten martingales i el dimoni empenyerà molts sacerdots i ànimes consagrades a abandonar el servei del Senyor” (13.10.1973). “Pregària, Penitència i Sacrificis poden suavitzar la Ira del Pare” (3.08.1973).
Finalment, a Medjugorje, suplicava: “Us prego que us convertiu. No us podeu imaginar el que passarà ni el que el Pare Etern enviarà a la terra. És per això que us heu de convertir! Renuncieu a tot. Feu penitència” (24.06.1983). I afegia: “Us convido a oferir tots els vostres sacrificis amb amor” (4.07.1985). “Estimats fills! Us convido a tots a la conversió del cor” (25.08.2004).
Sigui com sigui, fóra bo que ens preguntéssim: Què ens demana concretament la nostra Mare amb tanta insistència? És el mateix conversió que penitència? Quins sacrificis podem fer? Són tres coses diferents o en realitat n’és una de sola?
La conversió apunta a la idea de canviar de rumb, de fer marxa enrere (penedir-se) i tornar sobre els propis passos, tornar “al Pare” (esmenar-se). Això defineix l’essencial de la conversió que sempre implica un canvi de conducta, una nova orientació de tot el comportament. En el Nou Testament, el missatge de conversió dels profetes d’Israel reapareix en tota la seva puresa en la predicació de Joan Baptista, el darrer. Un crit condemna la seva crida: “Convertiu-vos, que el Regne del Cel és a prop” (Mt 3,2). Aquest Regne es va inaugurar amb Jesús, que va venir al món per cridar els pecadors a la conversió (cfr. Lc 5,32); aquest és justament un aspecte essencial de l’Evangeli: “Convertiu-vos perquè el Regne del Cel ha arribat” (Mt 4,17).
El Catecisme de l’Església Catòlica ens ensenya que “la conversió és primerament una obra de la gràcia de Déu que fa tornar cap a Ell els nostres cors: ‘Converteix-nos Senyor, i ens convertirem’ (Lam 5,21). Déu és qui ens dóna la força per tornar a començar” (n. 1432). La resposta humana a aquesta gràcia, el procés de la conversió i de la penitència fou descrit meravellosament per Jesús en la paràbola del “fill pròdig”, el centre de la qual és “el pare misericordiós” (Lc 15,11-24).
Sigui com sigui, tot i que la conversió neix al cor, no es queda tancada a l’interior de l’home sinó que fructifica en obres externes, tot posant en joc a la persona sencera, cos i ànima. Només ens podem oposar al pecat, com a ofensa a Déu, amb actes verdaderament bons: aquests actes són les obres de penitència amb les que el pecador es penedeix d’allò que ha contradit la voluntat de Déu i buscar activament eliminar aquest mal amb totes les seves conseqüències. En això consisteix la virtut de la penitència.
Així doncs, la penitència és el conjunt d’actes interiors i exteriors dirigits a la reparació del pecat comès, i el que en resulta pel pecador. El Catolicisme afirma: “La penitència interior és una reorientació radical de tota la vida, un retorn, una conversió a Déu amb tot el nostre cor, una ruptura amb el pecat, una aversió del mal, amb repugnància cap a les males accions que hem comès. Al mateix temps comprèn el desig i la resolució de canviar de vida amb l’esperança de la misericòrdia divina i la confiança en l’ajuda de la gràcia” (n. 1431).
La penitència interior del cristià pot tenir expressions molt variades. L’Escriptura (cfr. Tb 12,8; Mt 6,1-18) i els Pares de l’Església insisteixen sobretot en tres formes bàsiques: el dejuni, la pregària i l’almoina, que expressen la conversió amb relació a si mateix, amb relació amb Déu i amb els altres. D’una manera o altra, amb aquestes tres formes es redueixen totes les obres que ens permeten rectificar el desordre del pecat. La Reina de la Pau, la Gospa de Medjugorje, no es cansa de cridar-nos justament a la pregària, al dejuni, a l’amor mutu! Quantes vegades ens repeteix el mateix! Per què no li fem cas! “Estimats fills, pregueu sense parar i prepareu els vostres cors amb la penitència i el dejuni” (4.12.1988).
L’Església ens impulsa a fer obres de penitència sobretot en alguns moments: “els temps i els dies de penitència al llarg de l’any litúrgic (el temps de Quaresma, cada divendres en memòria de la mort del Senyor) són moments forts de la pràctica penitencial de l’Església” (Catecisme, n. 1438). La nostra Mare també ens ho recorda a Medjugorje: “Estimats fills, aquesta Quaresma ha de ser per a vosaltres un estímul especial per canviar de vida… us convido a la conversió personal” (13.02.1986).
Per últim, el sacrifici és l’acte central de gairebé totes les religions. Evidentment a cada religió el sacrifici rep un significat particular. Què és un sacrifici? Essencialment és una ofrena. Una ofrena d’amor. Un sofriment acceptat per amor. Fer sacrifici és oferir a Déu (i/o a la Mare de Déu), perquè els estimem, coses que ens costin. Al llarg del dia se’ns presenten milers d’ocasions per posar en pràctica la nostra facultat d’estimar i sacrificar-nos. El sacrifici és el que verifica l’autenticitat de l’amor.
En aquest sentit, a nostra Mare a Medjugorje ens diu: “quan tingueu sofriments, oferiu-los en sacrifici a Déu” (29.03.1984). “Estimats fills! Desitjo agrair-vos tots els vostres sacrificis i us convido al sacrifici més gran: el sacrifici de l’amor. Sense amor no podreu transmetre les vostres experiències als altres. Per tant, us convido, estimats fills, a començar a viure l’amor als vostres cors” (27.03.1986).
El Catecisme ens ensenya que el sacrifici és un acte de la virtut de la religió, i que és just oferir sacrificis a Déu en senyal d’adoració i de gratitud, de súplica i de comunió (n. 2099).
La celebració de l’Eucaristia, el sacrifici per excel·lència, ens permet, cada vegada que participem en la Santa Missa, oferir-nos en sacrifici amb Crist. És així com el cristià s’ofereix a si mateix en unió amb Crist al Pare.
Altres formes de sacrifici cristià són les ofrenes o oblacions, com el delme, l’almoina, etc.; les obres de caritat i misericòrdia; i la mortificació de les passions i dels sentits.
Què entenem per mortificació? Bàsicament consisteix en vèncer i fer morir, tant com sigui possible, el que ens és causa de pecat en nosaltres mateixos: les passions i el desig sensual, és a dir, “l’home vell” (concupiscent i pecador). El fi de la mortificació és permetre que “l’home nou” (redimit per la gràcia) neixi i creixi en nosaltres i arribi al seu desenvolupament ple. De fet, realment és més aviat una vivificació: morir a la nostra voluntat humana per viure (com sempre ha viscut la Nostra Mare del Cel) en el Regne de la Divina Voluntat, del Fiat Divino.
La Verge Santíssima és l’exemple perfecte d’una vida entregada (sacrificada) a Déu. Per la seva unió al sacrifici del Seu Fill a la Creu va cooperar estretament amb la nostra Redempció. Ella ens ajuda a entregar la nostra vida amb un sacrifici d’amor.
Font: www.centromedjugorje.org
