Pierangelo Sequeri, dimarts 23 de maig de 2017
Miracle o profecies, “l’estil catòlic”, garantia per a la fe.
Vertaderament el cas de les “aparicions marianes” dóna un sentit particular a la transparència de l’estil catòlic, la bellesa del qual ens fa sentir orgullosos. Tothom sap, fins i tot el Papa Francesc ho ha confirmat quan tornava de Fàtima tot parlant de Medjugorje, que aquests esdeveniments –fins i tot si l’Església dedica cert temps a acreditar-los com a experiència autèntica de gràcia que ve de Déu– no pertanyen a les revelacions que funden i vinculen la fe dels creients. Dit d’una altra manera, no estem obligats a creure, ni el supòsit d’autenticitat reconeguda, com si l’acceptació fos essencial per a la professió de la nostra fe catòlica. Per aquesta raó, no els és lícit als creients de tractar amb superficialitat l’eventualitat d’aquesta gràcia especial, juntament amb els fruits espirituals que se’n puguin atorgar per part de l’Església i el món. En resum, no li està permès a ningú de l’Església menysprear el regal que ens arriba des del més alt a través d’aquesta experiència carismàtica de manifestació de la Mare de Déu.
En qualsevol cas, hem de procurar que la nostra opinió personal no faci ombra a la nostra fe i a la nostra veneració a la Mare de Déu, que pertany sense cap dubte al dogma de la fe que professem. Ni tal sols s’ha de ferir l’acceptació sincera del Magisteri de l’Església, quan s’insisteix en el reconeixement d’un autèntic regal de gràcia que sosté la devoció cristiana dels creients i la conversió evangèlica de la vida. D’aquesta apreciació sobre el carisma genuí i dels fruits espirituals que se’n deriven, n’és una part essencial el rigor adequat amb el que el Magisteri de l’Església procedeix al discerniment sobre els fets, les persones i els efectes. En l’àmbit de la doctrina catòlica ni tan sols es pot excloure, com bé sap tothom, la possibilitat que un carisma certament autèntic no sempre sigui honrat de manera adequada i coherent per part de qui el rep. L’apòstol Sant Pau és claríssim en aquest punt. Per tant, el discerniment comporta la possibilitat d’un judici diferenciat, així com la recomanació de verificacions ulteriors.
La serietat d’aquest compromís, encomanat a la responsabilitat del Magisteri oficial de l’Església, és certament un tret brillant del seu exercici, que es pot apreciar tant en els creients com en els no creients. De fet la seva finalitat és la de custodiar la integritat de la fe i la veritat de la devoció, protegint el poble de Déu (i tots els altres) de qualsevol forma de credulitat, superstició, manipulació i instrumentalització del sentiment religiós. De la resta, la prudència sàvia de l’Església referent a les aparicions, miracles, èxtasis i profecies, és l’habitual. Ni un entusiasme precipitat de lloança ni tampoc una desconfiança racionalista preliminar no han de contaminar la honestedat intel·lectual del discerniment eclesial, i això en interès de l’autèntica fe. Respecte a aquest estil catòlic del Magisteri, parlava d’una bellesa de la que fins i tot cal sentir-se’n orgullós. En el moment precís en el que l’Església ratifica que l’acceptació de les revelacions anomenades “privades” no pertany a l’essència de les revelacions “públiques” que vinculen la fe, no s’escapen del discerniment meticulós dels fets potencialment carismàtics que acompanyen la vitalitat espiritual.
D’aquesta manera es protegeix la integritat de la fe dels excessos de sentimentalisme religiós i s’aconsegueix al mateix temps la protecció contra els prejudicis del racionalisme irreligiós. Aquesta serietat s’honra i es defensa, se sosté i s’estima, en primer lloc per tots els creients. El Magisteri eclesiàstic que s’ha compromès, en la forma correcta i al nivell més alt, ha d’estar envoltat de gran respecte i gratitud (la seva competència i la seva autoritat, en consideració, pertanyen certament al dogma de fe). Tothom pot entendre que el seu procés de discerniment té dret a estar protegit amb tota la discreció necessària. Tot i així, per ser justament “reservat”, aquest procés no ha de ser percebut com a “clandestí”: com si s’hagués inspirat en moviments foscos i criteris inaccessibles. En el seu estil simple i directe, el papa Francesc ha intentat dissipar aquestes ombres i restituir al poble de Déu la percepció d’aquesta transparència. Per això ha considerat el fet de que efectivament ha rebut els resultats de la Comissió pontifícia sobre Medjugorje, decidida per Benet XVI, que estan essent examinats de ben a prop per la Congregació per a la Doctrina de la Fe (i ho ha fet –sense oblidar-se’n- en finalitzar una vertadera peregrinació mariana del Papa, on ¡ha honorat i exaltat a la verge de les aparicions de Fàtima!)”
Per tant, el Papa ha confirmat, en termes col·loquials, i per ara de forma personal, que el tema no està de cap manera desatès, al més alt nivell magisterial. Simplement ha indicat les dades rellevants que, segons la seva percepció actual, orienten les seves consideracions: l’origen carismàtic d’aquesta devoció és certament digne d’estudi, la història de la seva recepció i interpretació suscita una certa perplexitat, els efectes de conversió i de vida cristiana que l’acompanyen contínuament són un fet que no es pot negar. És, per tant, un tema pastoral autèntic que mereix a partir d’ara la preocupació i la cura de la mateixa Seu Apostòlica. L’enviament de l’Arquebisbe Hoser, justament amb aquesta missió, ja tenia la confirmació per part de la resta sobre aquesta avaluació.
La transparència és doncs valuosa en aquest sentit, i certament no es pot posar en dubte el Papa, que n’és el destinatari directe, ni el seu dret a comunicar, fins i tot de manera informal, la seva percepció dels elements d’interès que s’han recollit en els actes de la Comissió presidida pel cardenal Ruini (que inclou cardenals i bisbes, no només teòlegs i experts). És ben comprensible que el poble de Déu i l’opinió pública extreguin arguments d’aquesta senzilla comunicació per comprendre millor els termes de discerniment que es continuen indicant com a necessaris. Com ja se sap, aquest Papa no es vol pas posar en aquesta confrontació, sense oblidar, no obstant, que no és competència del Papa pronunciar-se (en la forma i condicions oficials del Magisteri, que considerin rellevants) ni entrar en discussions. Els missatges de Medjugorje no els ha de decidir l’autoritat del Magisteri de Sant Pere, que és qui confirma la fe i guia l’Església: aquesta ja es troba resguardada del dogma catòlic, que s’uneix al tractament dels catòlics practicants (també es recomana mantenir una actitud espiritual de simpatia i respecte que ha d’afavorir l’acceptació compartida, en la pau i la caritat eclesial).
En primer lloc, per tant, aquesta actitud es compartirà amb aquells que, adherit-se amb fe sincera al misteri únic i beneït de la Mare de Déu, estiguin preparats per acceptar també els signes carismàtics del seu amor, mitjançant els quals la Mare del Senyor dirigeix, cada vegada i sempre, la nostra devoció cap a la fe autèntica en el Fill de Déu; no per la curiositat dels secrets i missatges –tot i que no decisiu per a la fe cristiana en el misteri de Maria- que haurien de fer més excitant i espectacular la devoció, sinó únicament per la conversió de la nostra vida a l’amor de Déu i pel goig de cada regal rebut per al seu profit (1 Cor 12, 7).
Font: https://www.avvenire.it/opinioni/pagine/trasparenza-e-discernimento-cos-la-chiesa-su-medjugorje
