Mara Santangelo, campiona del món de tennis el 2006, explica el seu viatge a Medjugorje que li ha tornat la serenitat.
Ha aconseguit grans fites en el tenis mundial, tant en categoria individual com en dobles. El 2006 es va convertir en campiona del món en guanyar la Tealcup amb la selecció nacional femenina. Sembla que la vida i la carrera professional de la Mara eren perfectes: competicions esportives, popularitat, diners… i en canvi la tenista no era feliç. Una malformació de naixement als peus l’ha tingut durant 12 anys de professió amb dolors forts i patiments que ha suportat per poder mantenir una promesa feta anys enrere a la persona més important de la seva vida: la seva mare, que va morir essent ella adolescent. La Mara en parla en el llibre Te lo prometo, un testimoni sincer, commovedor i dur al mateix temps. Des que va deixar el tennis, a principis de 2011, ha començat una nova vida més espiritual i equilibrada. L’hem entrevistat per conèixer què és el que l’ha ajudat a trobar la serenitat.
Has arribat al cim del tennis per poder mantenir una promesa. Quina va ser aquesta promesa?
Tenia 10 anys i estava arraulida als braços de la meva mare veient un partit de tennis de la Martina Navratilova, i li vaig prometre que un dia seria com ela i competiria a Wimbledon. La meva mare va morir al cap de 6 anys i aquesta promesa m’ha portat a lluitar contra tot i contra tothom per aconseguir-ho.
Contra tot i contra tothom?
Perquè vaig néixer amb una malformació als peus i he patit molt físicament per poder-me dedicar al tennis a nivell professional. No he jugat ni un sol partit sense dolor als peus, però tampoc ha estat menys el dolor a l’ànima per haver perdut la meva mare. Era una dona extraordinària, que em va educar en uns valors que sempre he portat dins.
I has mantingut la teva promesa i vas arribar a la final de Wimbledon…
Sí, el 2005. Un sentiment contradictori perquè per una banda estava contenta per haver complert la meva promesa però per l’altra estava trista per no haver pogut acabar el partir contra Williams per un dolor físic terrible.
A qui has tingut al teu costat durant aquests 12 anys?
Al meu entrenador. Ha estat molt important per a mi. De fet parlo molt d’ell en el meu llibre perquè ha estat qui millor ha entès el meu patiment i la meva soledat mentre donava voltes pel món jugant tornejos. La meva família no podia estar amb mi físicament, tot i que sempre m’han donat suport moralment. Al tennis no pots expressar sentiments, explicar la teva vida, els teus patiments a una col·lega perquè potser l’endemà te la trobaràs a la pista com adversària i podria utilitzar tot el que li has explicat contra teu.
No vas pensar mai a deixar-ho tot?
Moltes vegades, però era com si del cel arribessin senyals clares de que no ho havia de fer. Però just en el moment més bonic de la meva carrera, quan havia aconseguit la posició 27 en la classificació mundial de tennis en individuals, vaig tenir un altre problema al peu causat per la postura i em van haver d’operar. Després d’un període de reflexió vaig viatjar per primera vegada a Medjugorje i la meva vida va canviar completament. De seguida vaig deixar el tennis professional.
Què ha canviat aquest viatge?
Després d’anar a Medjugorje he tingut la certesa que el meu camí havia de ser un altre. He deixat el tennis per emprendre un camí espiritual. Pensa que no sabia ni què era Medjugorje perquè en la meva vida no hi havia cap rastre de fe. Aquesta vida espiritual encara avui em dóna una felicitat que abans no tenia. Quan jugava, tot i tenir fama i diners, no era feliç, no sentia pau dins meu. He deixat la riquesa, els tornejos, moltes coses que molts creuen que ho són tot a la vida, però em sento molt més feliç.
Avui no només la fe ocupa la meva vida: fa poc que he entrat a formar part de la Federació Italiana de Tennis com a consellera. Sempre ha estat el meu somni de seguir treballant amb el tennis italià, ajudant amb la meva experiència. Estic contenta.
Desvetlla’ns un secret. Com ho fas per mantenir-te en forma?
Jugo a tennis de tant en tant, però les meves obligacions no m’ho permeten fer assíduament. Intento anar sovint al gimnàs i practicar altres esports.
Font: https://medjugorjetuttiigiorni.blogspot.com.es/2014/07/avevo-tutto-ma-non-ero-felice.html?m=1
