La Mirjana, durant una de les visions que té el dia 2 de cada mes.
El dia de Nadal de 1982, la Mirjana Soldo (Dragicevic abans de contraure matrimoni amb el Marko Soldo, amb qui té dues filles) va rebre, de la Mare de Déu, deu secrets que ha de custodiar fins al moment que els haurà de fer conèixer. Tenen a veure amb el futur de la humanitat, tal com explica a (LibrosLibres), el seu testimoni i memòria de les aparicions, un llibre acabat de publicat a Espanya, en el que tot al llarg de les seves 314 pàgines desvetlla dades i fets desconeguts sobre els fets que tenen lloc a aquesta ciutat de Bòsnia des de 1981.
Aquella revelació fou per a ella un dels moments més commovedors ja que la contrapartida de ser la primera dels sis vidents de Medjugorje de rebre aquests secrets, també fou la primera de deixar de rebre les visions diàries.
Heus aquí un extracte del relat contingut al capítol XIV de El meu cor triomfarà:
“El 23 de desembre de 1982, la Mare de Déu se’m va aparèixer, com de costum, i com sempre fou una experiència bonica que em va omplir l’ànima d’alegria. Però cap al final, em va mirar amb tendresa i em va dir: ‘El dia de Nadal se t’apareixeré per darrera vegada‘.
“L’aparició va acabar i em vaig quedar glaçada. Havia sentit perfectament el que m’havia dit però no m’ho podia creure. Com podria viure sense les aparicions? Em semblava impossible, i vaig pregar intensament perquè allò no fos veritat.
Nadal trist
“L’endemà, vetlla de Nadal, Ella va intentar preparar-me altra vegada, però jo encara no ho podia entendre. Em vaig passar gairebé tota la nit suplicant Déu que em deixés estar més temps amb Ella.
“Mentre els meus pares i el meu germà celebraven el Nadal amb nadales, pregàries i menjar, jo era lluny, massa consumida per la preocupació com per unir-me a ells. Era allà, envoltada de la meva estimada família, a punt de passar part del Nadal amb la mateixa dona que va donar a llum Jesús feia dos mil anys, i ni tan sols podia somriure.
“El meu pressentiment creixia a mesura que s’acostava l’aparició. La meva mare, el meu pare i el meu germà, que s’havien mudat per al Nadal, estaven agenollats al meu costat. Vam resar el rosari per preparar la seva vinguda. Quan finalment va aparèixer, la Mare de Déu va somriure amablement i em va saludar com sempre amb la seva manera maternal. Vaig quedar fascinada; el seu vestit irradiava el mateix color daurat espectacular que lluïa el Nadal anterior. En aquell moment, amb tota aquella gràcia i bellesa brillant damunt meu, era impossible seguir estant trista.
Deu secrets
“Més tard els meus pares em van explicar que aquella darrera aparició va durar, de manera extraordinària, quaranta cinc minuts. La Mare i jo vam parlar de moltes coses. Vam fer un resum d’aquells divuit mesos juntes…tot el que ens havíem dit i tot el que m’havia revelat. Em va confiar el desè i darrer secret i em va dir que hauria d’escollir un sacerdot per a una tasca especial. Deu dies abans de la data de l’esdeveniment presagiat en el primer secret, li hauria de dir a ell el que passaria. Llavors ell i jo pregaríem i dejunaríem durant set dies, i tres dies abans de l’esdeveniment, el sacerdot el revelaria al món. Els deu secrets es revelaran d’aquesta manera.
“La Mare de Déu també em va fer un regal preciós. Em va dir que se m’apareixeria una vegada a l’any, el dia 18 de març, durant la resta de la meva vida. El 18 de març és el meu aniversari, però la Mare no va escollir aquest dia per aquest motiu. Per a ella, el meu aniversari no és pas diferent del de qualsevol altra persona. Només quan els esdeveniments continguts en els secrets comencin a succeir, el món entendrà perquè va escollir el 18 de març. El sentit d’aquesta data quedarà clar. També em va dir que tindria algunes aparicions addicionals.
“Llavors va treure una cosa semblant a un pergamí enrotllat i em va explicar que els deu secrets estaven escrits allà, i que li hauria d’ensenyar al sacerdot que jo hauria escollit quan arribés el moment de revelar-los. El vaig agafar de les seves mans sense mirar-lo.
“Ara has de buscar Déu amb fe com qualsevol altre persona’, va dir. ‘Mirjana, t’he escollit; t’he confiat tot el que és essencial. També t’he ensenyat moltes coses terribles. Ara les hauràs de carregar amb valor. Pensa en mi i pensa en les llàgrimes que he de vessar per això. Has de ser valenta. Has entès ràpidament els meus missatges però ara has d’entendre que he de marxar. Ànims’.
Un dolor insuportable
“Em va prometre que sempre seria a prop meu i m’ajudaria en les situacions més difícils, però el dolor que sentia a la meva ànima era gairebé insuportable. La Mare era conscient del meu turment i em va demanar que pregués. Vaig recitar la pregària que resava sovint quan estava sola amb ella –la Salve Regina. (…)
“Em va somriure com ho fa una mare i va marxar. Em vaig deixar caure a terra i vaig plorar. Mai m’hauria pogut imaginar un Nadal tan trist.
“Com?, vaig pensar. Com podia ser que ja no veiés a la Verge cada dia?
El pergamí
“Em vaig adonar que encara tenia el pergamí que Ella m’havia donat. Pel fet d’haver vist sempre a la Mare de Déu com un esser físic, semblava natural en aquell moment agafar un objecte de les seves mans, com ho faria si fos qualsevol altra persona. Però ara que l’aparició havia acabat, estava al·lucinada de veure que encara tenia el pergamí. Com podia ser? em preguntava. Com podia aguantar un objecte vingut del Cel? Talment com tants altres fets ocorreguts durant els divuit mesos anteriors, només ho podia entendre com un misteri de Déu.
“De color beix, el rotlle era fet d’un material semblant al pergamí: ni paper ni tela, més aviat un entremig. El vaig desfer amb compte i hi vaig trobar escrits els deu manaments en una lletra cursiva senzilla i elegant. No hi havia ni decoracions ni il·lustracions; cada secret era descrit amb paraules senzilles i clares, molt semblants a com me’ls havia explicat Ella al principi. Els secrets no estaven enumerats però apareixien en ordre, l’un darrere l’altre, amb el primer secret a dalt de tot i l’últim a baix, i incloïa les dates dels esdeveniments futurs. (…)
Confiança
“Els deu dies següents vaig continuar fent el mateix cada tarda: m’agenollava, pregava i esperava. I quan veia que Ella no venia, em desplomava de pena i plorava. Els altres cinc vidents encara veien la Mare de Déu. Per què jo era l’única que havia de viure sense Ella? Ara entenia perquè m’havia donat missatges més detallats i per què m’havia confiat els secrets més de pressa. Ella sabia que el nostre temps juntes era limitat. (…)
“Em sentia culpable per estar tan trista, i això feia que encara estigués pitjor. Com podia afirmar que era creient si em negava a acceptar els plans de Déu? Sabia que havia de confiar, però el dolor em semblava insuperable. (…)
“El meu desig de veure la Mare era tan gran que finalment vaig decidir intentar dibuixar-la. Tots els artistes tenen un registre i el meu sempre havia estat el retrat de noies i dones. Si pogués capturar una mica, només una mica, la seva bellesa en un paper, almenys llavors tindria alguna cosa per mirar fixament en la seva absència. Vaig treure el material de dibuix i vaig fer un esbós del seu contorn, el seu vestit, els seus braços estesos, fins i tot dels seus flocs de cabell negre que sortien de sota el seu vel. Però quan vaig intentar dibuixar el seu rostre, no semblava Ella. Ho vaig intentar diverses vegades però la meva decepció creixia amb cada intent frustrat. Per què no ho podia fer? (…)
L’important és canviar de vida
“Quan va arribar a Medjugorje la notícia de que les meves aparicions diàries s’havien acabat, tothom va quedar corprès. Les conjectures sobre els secrets es van fer incontrolables, però jo vigilava molt de no dir res que pogués insinuar l’hora i els esdeveniments. Em preguntava si nosaltres els vidents hauríem d’haver dit que havíem rebut els secrets: sovint la gent sembla més interessada en els secrets que no pas en els missatges.
“La primera vegada que la Mare de Déu em va confiar els secrets, em va provocar un fort estrès i ansietat. Però amb el temps, Déu em va ajudar a entendre-ho i acceptar-ho tot. La gent sempre m’ha demanat pels secrets, i no els puc criticar la seva curiositat. Molts tenen una fascinació natural pel desconegut. Hi ha qui diu que sóc una privilegiada pel fet de conèixer què passarà en el futur, però jo no ho veig així. Per a mi seria molt més fàcil si ho pogués revelar tot ara. Però els secrets són la voluntat de Déu. Sóc conscient de la meva debilitat humana i puc dir amb fermesa que no sóc jo qui guarda els secrets; només amb l’ajuda de Déu sóc capaç de fer-ho. (…)
“Vaig desenrotllar el pergamí i el vaig guardar entre els meus documents importants, però em preocupava que algú el pogués trobar i el llegís. Un dia que la meva cosina i una amiga eren a casa meva, alguna cosa em deia que els hi ensenyés. Al principi em vaig resistir però el sentiment era imperiós. Vaig treure el pergamí del seu amagatall. La meva cosina el va tenir a les seves mans i em va dir que havia vist una mena de pregària o poema. La meva amiga, en canvi, va dir que havia vist una carta en la que una persona demanava ajuda. Cap de les dues va veure el mateix. Llavors em vaig adonar que només jo podia llegir el que hi havia escrit realment. Probablement això va passar perquè jo tingués pau. A partir d’aquell moment no vaig tornar a pensar en el pergamí ni em vaig preocupar més. La Mare de Déu mai no va parlar d’aquell incident. (…)
“Molta gent es preguntava per què la Mare de Déu m’havia donat el pergamí. Hi havia qui pensava que era perquè no oblidés els secrets, però això no és del tot exacte. Si m’oblidés d’algun detall, Déu és tot poderós i em pot donar el regal de recordar-m’ho en un moment determinat. La meva interpretació del pergamí és diferent: la seva existència significa que no fa falta que jo sigui viva per revelar els secrets. Si fos així, seria massa privilegiada. Si no estiguessin escrits, voldria dir que no em podria morir avui i que tindria assegurat ser viva quan arribi el moment de revelar-los. Cap esser humà viu per sempre i ningú no és etern. (…)
“La meva tasca és ser obedient, res més, perquè no puc canviar res. (…)
“Quan la gent em fa preguntes pessimistes sobre les catàstrofes bíbliques i la fi del món, em fa pena. Sembla com si pensessin que tots els secrets són negatius. Potser tenen una consciència culpable; potser estan preocupats per com han viscut les seves vides i temen el càstig de Déu. Potser quan el bé no és del tot present dins nostre, esperem coses dolentes. Però preocupar-se pels secrets, no canvia res. La gent només s’hauria de preocupar per canviar la seva vida. (…)
“Els qui coneixen l’amor de Déu haurien d’estar plens d’alegria. No té sentit parlar del futur si qualsevol de nosaltres es pot morir demà. (…)
“No puc dir gran cosa més sobre els secrets, però sí que puc dir això: La nostra mare del Cel pensa canviar el món. No ha vingut a anunciar-nos la nostra destrucció; ha vingut a salvar-nos, i amb el seu Fill, Ella triomfarà sobre el mal.
“Si la nostra Mare ens ha promès que vencerà el mal, llavors què hem de témer?
Font: www.religionenlibertad.org
