El P. Boris Baron, capellà, natural de Paris, i que pertany a la Província Franciscana, va donar el seu testimoni davant dels joves que van participar al programa matinal del dimarts 2 d’agost. Va declarar que havia tingut el privilegi de viure un any a Medjugorje, un lloc d’autèntica Gràcia.
“Sóc croat, tot i que vaig néixer a Paris el 1965. Els meus pares són croats, creients de molta fe. De fet, a la família del meu pare hi havia cap a 20 consagrats, capellans i monges. Em van posar el nom d’un meu oncle que era franciscà i recordo que quan tenia 6 anys, em va regalar una Bíblia. Era la Bíblia per als joves.
Assistia cada diumenge a la Santa Missa amb els meus pares a la comunitat croata de Paris, on vaig rebre una formació religiosa a més de tots els sagraments. Quan era petit, vivia la vida…diguem-ne amb un sentit religiós normal. Els problemes van arribar a l’adolescència. No tenia amics amb fe, així és que vaig perdre la meva amb molta rapidesa. Però a poc a poc Déu va venir cap a mi i em va oferir la seva Misericòrdia. Faig especial esment en dir que va ser una cosa que es va produir a poc a poc, sense pressa.
Tenia un cosí que vivia a Zagreb. El dia abans de casar-se va compartir el seu testimoni: ens va explicar com havia viscut la seva fe en el món comunista i especialment durant el servei militar. La veritat és que vaig quedar impressionat. La llibertat d’aquell creient de dir que tenia fe en Déu en aquells temps de totalitarisme, en els que s’imposava l’apatia, se’m va fer sorprenent.
En aquella època l’Església era un símbol de llibertat i de resistència contra l’apatia. Aquell mateix any vaig conèixer un altre familiar que havia emigrat amb els seus pares als Estats Units. Em va convidar a anar-hi l’any següent i quan va aparèixer l’oportunitat hi vaig anar. Ell també es mantenia ferm en la fe. Recordo que saludava la gent que trobava pel carrer amb expressions com: “Déu us estima, creients i no creients”. Aquests dos cosins em van aportar molta llum”. El fet que ells visquessin la seva fe amb fortalesa, llibertat i alegria, em va despertar el desig d’acostar-me a Déu, tot i que continuava essent només un desig petit i que aquell no va ser el pas definitiu”, va aclarir el P. Boris, tot afegint que aquell pas es va produir a Paris.
Us podeu imaginar una conversió en un pub? És més habitual en una església, en un santuari… Doncs a mi em va passar en un pub. Vaig conèixer una noia de Citluk, de la comunitat croata de Paris. Jo m’esforçava per integrar-me al nostre grup d’estudiants croats, però ella no era com tothom. Ella es negava a venir a les nostres reunions perquè deia que coincidia amb el seu temps de pregària. La comunitat croata a Paris no era pas gran i ens alegràvem molt de coincidir tots plegats, no només a Missa: organitzàvem reunions, activitats esportives, esdeveniments culturals… Però aquella noia no volia venir mai a res del que organitzàvem. Un dia li vaig preguntar per què i va acceptar que la convidés a prendre alguna cosa.
Així és que ens en vam anar a un pub de la zona universitària de Paris i li vaig demanar que m’ho expliqués. Em va dir que havia decidit de posar Crist al centre de la seva vida. Em vaig adonar que estava amb una persona que havia decidit posar Jesús per davant de qualsevol cosa perquè l’estimava. Tenia al davant una pàgina oberta de l’Evangeli. Aquella noia estimava Déu amb tota l’ànima i tot el cor, com ens demana Nostre Senyor. Justament en aquell moment em vaig adonar que no hem pas de ser capellans o religiosos per estimar a Déu.
En aquesta noia vaig sentir la set de Déu i també la necessitat de confessar-me. Jo aleshores estudiava aeronàutica i això per a mi ho era tot. Però des que vaig sentir quelcom tan fort, vaig necessitar acostar-me a la font de la vida, al mateix Déu. Vaig sentir la necessitat de confessar, perquè no vivia en la presència de Déu.
Jo no sabia pregar i aquesta noia de Citluk em va dir que comencés pel Rosari. Per a mi, el Rosari era una cosa d’àvies. Jo estava molt allunyat de Déu, i Nostre Senyor va ser misericordiós. Qualsevol lloc és prou bo. Deu és present a tot arreu. En aquell moment vaig sentir la necessitat de pregar i més endavant vaig començar a llegir els missatges de la Mare de Déu de Medjugorje d’un llibre que em van donar els meus pares titulat “Mil trobades amb la Mare de Déu – entrevistes amb Na Vicka”.
Quan el vaig llegir, vaig sentir una força molt càlida al cor, tot i que de mica en mica me’n vaig anar oblidant. No obstant això, després d’haver-me trobat un altre cop amb aquella noia, em vaig impregnar del missatge de Medjugorje i vaig poder sentir i viure que la pregària és alegria.
Aleshores em vaig començar a preguntar per què pregar donava tanta alegria. Fins i tot em fascinaven els monjos de clausura. Va coincidir que vaig trobar un llibre sobre la vida de Sant Francesc i hi vaig descobrir l’alegria de viure l’evangeli i em vaig dir que allò era el que jo necessitava. Però també volia viure amb aquella força que vivien Sant Francesc i els primers germans. Desitjava viure l’evangeli amb pobresa i alegria i sense diners ni menjar. Vaig sentir que era a allò al que Nostre Senyor em cridava.
Quan vaig ingressar al noviciat franciscà, la primera classe tractava de com va enviar Sant Francesc als seus germans, seguint aquell evangeli en el qual Jesús envia els apòstols de dos en dos i els diu que vagin sense res. Aquesta era una manera molt directa de confirmar el que sentia el meu cor.
La resta era només qüestió de si ho podria viure així. Mentre feia els estudis de Teologia amb altres germans, vam descobrir que teníem les mateixes aspiracions. Per aquella època estudiàvem tots plegats, nosaltres i els jesuïtes.
Alguns d’aquells jesuïtes havien sentit el desig de sortir a evangelitzar, com en temps dels apòstols. Vam decidir de fer una promesa: al final dels nostres estudis faríem alguna cosa entre tots amb l’esperit de nova evangelització, la gent no hauria de venir cap a nosaltres, sinó que nosaltres aniríem cap a ells.
Nostre Senyor va permetre que fos així, si bé no vam quedar exempts de dificultats, tot i que la providència de Déu ens va permetre viure la nostra promesa. Així és que tots plegats, jesuïtes i dominics, vam marxar de missió totalment en mans de la Providència. Només portàvem el sac de dormir, roba de muda, la Bíblia, el missal i la pregària. Ens vam posar en mans de Déu i vam viure situacions impressionants. Vam ensenyar la paraula de Déu a molts no creients. Sovint no són necessàries les paraules, perquè el nostre hàbit parla per nosaltres, el nostre hàbit és paraula viva. Simplement manifestàvem interès per la gent, per les seves penes i alegries ja que tots busquem la mateixa felicitat. I aquesta felicitat té nom: es diu Jesucrist”.
