TESTIMONI DE NIKOLA
DIA: Diumenge 6 de març
HORA: 6 de la tarda
LLOC: Sala d’actes de la Casa de la Cultura d’Espiel (Còrdova)
Benet XVI explica que “Convertir-se significa creure que Jesús ‘s’ha donat ell mateix per mi’, tot morint a la creu i ressuscitant, viu amb mi i en mi. Si confio en la potència del seu perdó i em deixo agafar la mà, puc sortir del sorral de l’orgull i del pecat, de la mentida i de la tristesa, de l’egoisme i de tota falsa seguretat, per conèixer i viure la riquesa del seu amor”.
Nikola Djukic, jove servi que durant gairebé una dècada va viure esclau de les drogues i que en un moment límit del seu buit i de la seva desesperació fou trobat providencialment per la Misericòrdia de Jesús.
Per la droga va enganyar, mentir, robar i trair.
La droga era la seva mort, però no podia prescindir-ne. La seva addicció el va portar a autodestruir-se i a destruir els qui tenia al voltant. “Per aquella pols estava disposat a tot: enganyar, robar, mentir, trair”. Fins i tot quan no volia fer-ho. La seva vida depenia de l’heroïna. “L’únic pensament que tenia al vespre quan me n’anava a dormir era com aconseguir droga el dia següent”.
Angoixant buit interior
Passen els anys. El Nikola intentar sortir diverses vegades d’aquesta esclavitud per si sol, amb l’ajuda dels seus pares i dels seus amics. Però no ho aconsegueix. “Sempre que deixava la droga em quedava un gran buit dintre meu. Un buit que no aconseguia omplir amb res més, com ara l’esport o la feina… Perquè aquest tipus de buit que deixa la droga, no s’omple amb res que no sigui més potent.
El Nikola decep tothom i tothom l’abandona: “Després de tants enganys als meus pares i amics, finalment em vaig quedar sol”.
La seva vida se sumeix en el buit i la desesperació: “No tenia ganes de viure. La meva vida havia perdut tot el sentit”. L’únic sentit de vida era el de viure per a la droga.
Així és com comença a tenir problemes fins i tot amb la policia i amb la gent a qui havia enganyat per diners.
En el moment de màxima soledat i desesperació, Déu se li acosta i li ofereix un camí: “Déu es va valdre d’aquesta foscor per apropar-se’m quan ja ningú més ho feia”.
El Nikola ha de fugir. La seva llibertat, fins i tot la seva vida, estan en perill. Un amic li parla d’una comunitat en un poblet de Bòsnia-Hercegovina, anomenat Medjugorje. Només li va dir: “La comunitat es diu Cenacle i allà t’acolliran. T’hi podràs quedar tot el temps que vulguis sense pagar res, et donaran menjar i roba. A canvi, només hauràs de treballar una mica”.
Així que el Nikola empren el viatge des de Sèrbia a Medjugorje, pensant que serà un bon lloc per amagar-se un temps fins que les coses es calmin.
En arribar a Medjugorje, va veure gent de tots els països: “No entenia res. Em preguntava, ¿què carai hi passa aquí?”. “Un cop vaig ser a la Comunitat, els responsables em van informar que em podia quedar però que hi havia unes regles que havia de respectar: “Aquí no es fuma, no es beu, no tindràs telèfon, no hi ha diaris, no hi ha televisió, ni radio, ni noies.” “Però, ¿què hi ha, doncs?”, els hi vaig dir. La resposta fou un somriure i un: “Tens la Mare de Déu”.
I la Mare de Déu li va canviar la vida.
