Medjugorje, tant com Santiago de Compostela, em sembla un lloc màgic. Faig servir aquesta paraula, que podria induir a l’error, en el seu sentit més profundament catòlic, és a dir dos llocs on l’acció de l’Esperit Sant és clarament manifesta.
Per tercera vegada he viatjat a Medjugorje, i per segona vegada hi he estat quinze dies que me’ls he passat confessant. Hi vaig perquè crec que un dels apostolats més bonics i amb més rendiment espiritual per als penitents, però especialment per a un mateix, és el d’asseure’s a confessar. Com que a més puc fer-ho en espanyol, italià, francès i alemany, sé que no perdo el temps i que estic fent un servei important.
Com a novetat tenim l’important creixement de peregrins de l’Europa de l’Est. Fins fa poc no eren massa nombrosos però avui estan en una progressió constant i forta i fins i tot superen en nombre a molts països occidentals.
Recordo una senyora a Santiago que em deia: “vinc molt desil·lusionada del poc esperit religiós que he trobat en la majoria de peregrins”, i jo li vaig contestar: “d’acord, però si vostè sabés la quantitat de gent que estic confessant aquí, que feia trenta, quaranta o cinquanta anys que no es confessava, i que segurament al principi de la peregrinació no tenia cap intenció de confessar-se, no diria el mateix”. Medjugorje és un lloc sense cap atractiu turístic excepte que és un lloc d’espiritualitat i tant de bo que les agències de viatges mantinguin aquest esperit i no incloguin Medjugorje com una excursió més en un paquet de visites turístiques.
El que sí que hem notat, d’altres sacerdots i jo mateix, és una cosa que ens ha disgustat profundament i davant la qual hem de fer un crit d’alarma. Tot i que segueixen les conversions i l’afany de molts penitents d’aprofundir en algun punt de la nostra fe amb preguntes molt concretes, t’adones com el nostre enemic el diable recull èxits considerables a l’hora de desestabilitzar i fins i tot destruir el matrimoni. El nombre de famílies trencades, així com les idees equivocades sobre família i sexualitat, són cada dia més freqüents. En una missa italiana, el predicador, amb un bon sermó per cert, ens va dir que en una diòcesi del nord d’Itàlia on s’hi va fer l’enquesta per el pròxim Sínode, és a dir, una enquesta a gent que habitualment va a Missa, el vuitanta per cent es va declarar a favor de la comunió als divorciats i tornats a casar (per cert, el que ha dit el Papa Francesc sobre aquest tema, és a dir que no poden combregar però que no estan excomunicats, és la doctrina de sant Joan Pau II en la “Familiaris Consortio” nº 84 i de Benet XVI en la “Sacramentum Caritatis” nº 29. És a dir, l’ensenyament del Papa Francesc és un reforç del que ja van dir els seus predecessors), el setanta per cent a favor del matrimoni dels sacerdots i el seixanta per cent als matrimonis homosexuals. No parlem de les relacions prematrimonials, que tot i que la gran majoria les tenen, és una de les causes més importants del desastre de tants i tants matrimonis. Hi ha una gran tasca d’evangelització i d’ensenyament per explicar que la sexualitat està al servei de l’amor i no pas del meu propi egoisme. Crec que estem pagant les conseqüències d’haver evadit el problema i no haver sabut realitzar una educació sexual cristiana i amb principis morals.
Rellegeixo el que he escrit. Vull recordar que el que és propi d’un cristià és l’esperança: que el Bé és més fort que el Mal, que Jesús i María no són precisament imparcials en el tema de la nostra salvació, que Déu farà totes les trampes que pugui per portar-nos al Cel –tot menys carregar-se la nostra llibertat-, i que el que ens toca fer a nosaltres és buscar el que Déu espera de mi, perquè a més a més és pel meu propi Bé.
Pedro Trevijano, sacerdot
Font: www.infocatolica.com
