DONAR MENJAR ALS NENS QUE HO NECESSITEN, EN NOM DE MARÍA: UNA INICIATIVA QUE RECORRE EL MÓN.
“M’agradaria tenir alguna cosa per menjar i m’agradaria poder anar a l’escola un dia“.
Aquestes paraules pronunciades per un nen de 14 anys a Malawi el 2002 serien l’espurna que va crear Mary´s Meals [àpats de María], un esforç massiu i fèrtil d’alimentar nens famèlics a tot el món.
Avui la foto de l’Edward està penjada sobre l’escriptori del fundador de Mary´s Meals, Magnus MacFarlane-Barrow, i les seves paraules s’han immortalitzat en els objectius i la missió de Mary´s Meals: ”Que tots els nens tinguin un àpat al dia als seus centres educatius respectius i que aquells que tenen més del que necessiten, ho comparteixin amb aquells que no tenen accés ni a les necessitats més bàsiques”.
Un cobert i tres impulsos a l’obra de Magnus MacFarlane-Barrow: Medjugorje, la guerra de Bòsnia i un nen a Malawi.
El llibre de MacFarlane-Barrow The Shed That Fed a Million Children[El cobert que va alimentar un milió de nens] (HarperCollins) recull les experiències, molt personals i sovint molt doloroses, que van empènyer aquest objectiu d’aquesta organització única, començant per Bòsnia-Hercegovina el 1992, devastada per la guerra.
Però la història de Mary´s Meals comença realment una dècada abans, quan la família MacFarlane-Barrow va fer una peregrinació a Medjugorje, en aquella regió.
Una invitació de la Mare de Déu
Medjugorje era el lloc del que es parlava d’unes aparicions de la Verge Santíssima a sis nens. La jove família escocesa es va veure a sí mateixa resant el rosari al costat dels joves vidents, i fou una experiència que no oblidarien fàcilment. “Durant aquells pocs dies a Medjugorje, vaig sentir un sentiment d’alegria profunda diferent a qualsevol altra cosa que hagués sentit mai abans“, escriu MacFarlane-Barrow: “Em vaig sentir exultant. La Mare de Déu havia vingut a dir-nos que Déu existeix. La vaig creure amb totes les fibres del meu ésser. Vaig decidir respondre a la invitació de la Nostra Senyora en la meva vida tan bé com vaig poder”.
Seguir la seva invitació d’amor i pau no va ser gens fàcil. A mesura que les informacions sobre massacres, violacions i neteges ètniques a Bòsnia van proliferar en els anys següents, MacFarlane-Barrow es va sentir obligat a treure temps de la seva feina com a propietari d’una piscifactoria per portar ajuda d’emergència a la regió. Aquest esforç modest i familiar fou coordinat des d’un petit cobert al camp escocès, que aviat va créixer fins a convertir-se en l’Scottish International Relief (SIR).
I més enllà de Romania?
El SIR es va escampar cap a Romania per donar menjar a orfes positius de Sida que havien contret la malaltia en hospitals. Als pares dels nens se’ls animava a abandonar-los en institucions locals on eren “oblidats en tots els sentits de la paraula”. La descripció de la seva primera visita a una d’aquestes institucions és esgarrifosa. “Mai no oblidaré la terrible pudor de femta i infecció“, escriu, “ni el silenci quan vam entrar a la sala”.
Però tan a Romania com a Bòsnia s’estaven plantant les llavors d’una gran idea. Les experiències de primera mà de l’inesgotable patiment que existeix al món i la connexió –tan terrible com real- entre la fam, la pobresa i l’educació semblaven apuntar cap algun tipus de missió futura. Havien fet una gran tasca; l’ajuda i l’allotjament del SIR van convèncer MacFarlane de que la pau s’imposa sobre els efectes de la cobdícia i de la guerra, i de que “l’amor fidel i incondicional –del tipus del que havia estat testimoni que donaven aquells nens infal·liblement durant anys- es pot transformar fins i tot en les situacions més desesperançades”. Però, què passava amb els nens de tot el món als qui el SIR no podia arribar però que havien nascut en circumstàncies igualment desesperançades?
En les misèries del sida
La resposta es troba en les paraules d’aquell nen en un poble de Malawi. MacFarlane-Barrow havia acompanyat a un jove sacerdot a la casa d’una de les seves feligreses que estava a punt de morir del sida, que ja s’havia endut el seu marit feia un any. La dona era asseguda en una petita cabana amb els seus sis fills, el més petit dels quals tenia el ventre tot inflat degut a la malnutrició. MacFarlane-Barrow li preguntà al més gran, l’Edward, què esperava de la vida. La seva resposta va canviar la vida d’aquell home…i el món.
“Quan vam acabar la conversa”, recorda, “i els nens van sortir amb nosaltres sota aquell sol de justícia de Malawi, aquelles paraules tan simples, dites com el somni més agosarat d’un adolescent, ja s’havien gravat en el meu cor. Un crit, un escàndol, la confirmació d’una idea que ja havia començat a agafar forma, una crida a l’acció que no podia ser ignorada”.
La pobresa, escàndol i crit
MacFarlane-Barrow cita el Papa Francisco en el llibre, que utilitza exactament els mateixos termes per descriure la situació d’un noi com l’Edward: “La pobresa del món és un escàndol. En un món amb tantes riqueses, tants recursos per alimentar tothom, és impossible entendre que hi hagi tants nens que passen gana, tants nens sense escolarització, tants pobres. La pobresa avui és un crit” [7 de juny de 2013, responent a les preguntes de nens d’Itàlia i Albània n.n.].
The Shed That Fed a Million Children posa de relleu el gran treball que està fent Mary´s Meals al món. Però encara més important, ens recorda que aquesta organització que mou muntanyes va començar amb la fe de la mida d’una llavor de mostassa. Avui, un milió de nens a tot el món (de Libèria a la Índia o Haití) no se n’aniran a dormir amb gana gràcies a un home que va escoltar el crit d’un nen famolenc i va decidir fer-hi alguna cosa.
