Missatge de la Verge Maria Reina de la Pau, des de Medjugorje, del 25 d’agost de 2015 i reflexió del P. Francisco Ángel Verar Hernández
“Estimats fills! També avui us convido a ser pregària. Que la pregària sigui per a vosaltres les ales per a la trobada amb Déu. El món es troba en un moment de prova perquè ha oblidat i ha abandonat Déu. Per això, fillets, sigueu els qui busqueu i estimeu Déu per sobre de totes les coses. Jo estic amb vosaltres i us guio cap al meu Fill, però vosaltres heu de donar el vostre “SÍ” en la llibertat dels fills de Déu. Intercedeixo per tots vosaltres, fillets meus, i us estimo amb amor infinit. Gràcies per haver respost a la meva crida!”
La Mare de Déu ens continua parlant, gràcies a Déu, dos cop per setmana: el 25 i el 2 de cada mes. Aquests missatges són per a l’Església i per al món. I si la Mare parla, és per alguna raó; entre d’altres perquè ens vol ajudar. I nosaltres podem acceptar els seus missatges o bé els podem rebutjar. Tot i així, Ella, com a Mare, sent la necessitat d’ajudar-nos. Si no fos així, deixaria de parlar. Aquest mes ens ha dit: “Estimats fills! També avui us convido a ser pregària. Que la pregària sigui per a vosaltres les ales per a la trobada amb Déu.» Si diu, «també avui us convido a ser pregària”, és per recordar-nos que altres vegades ens ha demanat el mateix i veu la necessitat de tornar-ho a repetir. Segurament perquè no veu la resposta desitjada. Per tant, el missatge d’aquest mes és una nova crida a la pregària; és a dir, al diàleg amb Déu cara a cara. Aquesta ha estat la crida més insistent de la Mare des que s’apareix a Medjugorje. Efectivament, Ella vol que els seus fills preguin més i parlin menys, com també ens ha dit. Vol que cada dia ens trobem amb Jesús a la pregària. Però pensem que no es tracta de pregar per pregar, com si fos un compromís, sinó d’arribar a ser la pregària mateixa, que és una cosa molt diferent. La majoria dels medjugojians segurament preguen, però pocs han arribat a ser pregària, que és una altra cosa. Així doncs, puntualitzem: una cosa és pregar i l’altra arribar a ser la pregària en sí. I si una persona prega poc, mai no arribarà a ser pregària. Però, ¿una dona normal, un jove estudiant, un treballador comú, poden arribar a transformar-se en pregària? I tant que sí. Si no fos així, la Mare no ho demanaria. Vegem què vol dir arribar a ser pregària:
1. Per arribar a ser pregària, s’ha de dedicar cada dia un temps a Déu. Malauradament la gent no vol pregar i no veu la importància que té la pregària. Per això s’ha de començar amb una disciplina: posar-nos cada dia davant Déu. I quan ho fem, no són tan importants les paraules ni els recursos (la litúrgia de les hores, el rosari, la Lectio Divina, la coroneta de la Divina Misericòrdia…), sinó que el més important és que el cor s’obri i es mantingui obert a Déu durant la pregària. I això s’ha de fer cada dia. No es pot fer un dia sí i un dia no, pregar “quan en tinc ganes”, perquè per arribar a ser pregària ens hem de posar cada dia davant l’Estimat. Diu la carta als hebreus que el nostre “Déu és un foc devorador”. Però aquest foc devorador és un foc d’amor, amor pur. L’home que arriba a ser pregària arriba a transformar-se en això mateix: “foc devorador d’amor”. Però tot comença amb la disciplina. Qui no es disciplina i no es posa cada dia davant Déu amb el cor obert, no sap què és l’amor veritable. Així, quan preguem hem de permetre Déu que la cera del cor humà es fongui davant d’Ell. És com quan posem llenya en una foguera perquè el foc la consumeixi: esperem que cremi i escalfi la casa perquè fa fred. És el mateix. El món està glaçat: fred d’amor, de pau, d’alegria; i la Mare vol que nosaltres, els cristians, l’escalfem amb el foc de l’amor de Déu. Però malauradament troba pocs cors que es vulguin fondre davant Déu com la cera es fon al foc, com la llenya es consumeix a la foguera. La Mare necessita cors generosos que escalfin el món amb el foc de l’amor de Jesús; i sense la pregària és impossible. Així que no podem fer altra cosa que enamorar-nos de Jesús, el gran marginat dels temps presents.
2. Per arribar a ser pregària s’ha de saber pregar. Un altre problema que trobem en la vida de pregària és que la gent no sap pregar. Molts ho fan només per rutina. Com hem dit, quan preguem hem d’obrir el cor, ens hem de disciplinar però també cal fer “silenci interior”. Aquest punt és important. Primer: la gent prega amb la ment. Segon: no saben obrir el cor. I tercer: es prega amb el soroll del món: les preocupacions, els problemes. La gent quan prega no sap abandonar l’estrès en el que viu. I així no es pot escoltar Déu. Per això parlem del “silenci interior”. Aquest concepte és fonamental. En mig d’una plaça, plena de cotxes, de gent que camina, gent que parla, no es pot escoltar el cant d’un ocellet ni la veu tendra d’un infant que li diu a la seva mare que l’estima. Així mateix passa amb la pregària. El cor de molts s’assembla a la plaça d’un mercat, a un dels nostres centres comercials. ¿Com podem escoltar Déu amb tant soroll? És molt difícil, per no dir que és gairebé sempre impossible. Per tant, per ser pregària hem de saber fer el “silenci interior”. Hem de saber callar el cor i la ment. Per això s’aconsella recollir-se en el silenci exterior. Perquè ajuda. Però per altra banda també hem d’aprendre a dominar l’ansietat de trobar respostes a tot. Hem de viure amb la pau al cor. Els antics n’anomenaven “hesicasme”. “L’hesicasta” és aquell que ha trobat la pau del cor, la pau interior, la pau necessària per pregar. Això, definitivament, és un do. Però Déu, sense cap mena de dubte, el dóna a tots aquells que diàriament s’esforcen a pregar. Per això seria ideal demanar-li a Déu –per tal de transformar-nos en pregària com vol la Mare de Déu-, el do del silenci interior: demanar Déu que assereni l’ànima del brogit que ha acumulat del món exterior, de la feina, dels amic, de la televisió, de l’internet, de l’esclavitud de les xarxes socials. I per això la Mare de Déu ens diu: “sigueu pregària”. No diu: “pregueu”, sinó “sigueu pregària”, i la pregària és el recolliment interior, és pau, és silenci…perquè en la pregària Déu parla i la Seva veu és la important, no la nostra.
3. Per arribar a ser pregària s’ha d’estar sempre en pau amb Déu. És impossible ser pregària estant enemistat amb Déu, vivint lligat al pecat. Per això, per arribar a ser pregària caldria preguntar-se si hi han esclavituds interiors. I si n’hi ha, recórrer immediatament al confessionari i fer una bona confessió. Si fa falta, fins que saltin les llàgrimes!. Demanar perdó per l’orgull, per no deixar que l’Esperit Sant actuï en el cor. Amb el pecat no es pot pregar com cal, per tant s’ha de viure en conversió constant. Amb una doble vida és impossible transformar-se en pregària. De fet hi ha molta gent que té el cor dividit i volen tenir experiències fortes de Déu en la pregària. Això és impossible! A aquesta gent, el dimoni els enganya amb les il·lusions; fins i tot amb certs tipus de mocions interiors que atribueixen a Déu i en canvi només són fruit de la seva imaginació. Es pensen que estan a prop de Déu quan en el fons són els seus grans enemics perquè viuen en pecat. Però el pitjor és que s’han acostumat tant a viure en el pecat, que difícilment podran sortir-ne. I per això mateix mai no arribaran a pregar amb el cor ni transformaran les seves vides en pregària. Llavors l’únic que els queda és deixar el fariseisme en el que viuen i prendre’s la conversió seriosament: deixar de jugar amb Déu. En alguns casos és necessari confessar-se cada setmana, i abans d’anar al confessionari fer un examen de consciència amb l’evangeli a la mà i repassar cadascun dels pecats capitals.
4. Per arribar a ser pregària s’ha d’estar en pau amb el pròxim. Això vol dir primer de tot perdonar amb el cor. Després, demanar perdó amb el cor. La Mare de Déu, al principi de les seves aparicions va dir: “per poder pregar amb el cor, s’ha de perdonar i demanar perdó”. I això mateix serveix per arribar a ser pregària. La persona que no perdona amb el cor no pot arribar a ser pregària perquè la pregària és reconciliació, fraternitat. Després caldrà examinar si hi ha alguna persona o acció del proïsme que causa rancor interior. I després perdonar de cor. Moltes vegades el cor, com a mecanisme de defensa, s’enganya: pensa que ha perdonat, que no guarda rancúnia, que ja ha passat tot. Per això és important recordar les accions del passat per veure si pensant-hi les recordem amb pau, amb amor… Si no és així, pot haver-hi rancor emmascarat i això dificultarà la pregària. Podem dir el mateix de la humilitat que hem de practicar quan hem ofès algú. Si el ferim, li hem de demanar perdó, no només disculpes; perquè les disculpes les demanen els orgullosos, en canvi els humils demanen perdó. Serà difícil arribar a ser pregària si no es practica la humilitat amb el proïsme, perquè Déu és humil i vol que els seus fills siguin com Ell.
5. Per arribar a ser pregària s’ha de ser constant en el tracte amb Déu, perquè una cosa és disciplinar-se i pregar cada dia amb el cor obert, i una altra és ser constant, no deixar mai de fer-ho. En la constància radica la transformació en la pregària. És quelcom que s’adquireix amb els anys i amb l’ajuda de Déu, fins al punt que l’home i Déu es fan un. Com va dir Sant Pau: «no sóc jo qui viu, sinó que és Crist qui viu en mi”. Es tracta doncs de viure sempre en la presència de Jesús: les 24 hores del dia, set dies a la setmana. Llavors passa el que Santa Teresa d’Àvila va anomenar a Las Moradas: el matrimoni espiritual amb Déu. S’assembla amb el que passa quan l’aigua de la pluja es barreja amb l’aigua del mar, o quan els rius desemboquen al mar. És impossible separar les aigües un cop ja s’ha barrejat. I què és el que la Mare ens demana quan diu: Estimats fills, també avui us convido a ser pregària. Que la pregària sigui per a vosaltres les ales per a la trobada amb Déu”?. Ser pregària és volar cap a Déu amb les pròpies ales i viure agafats a Ell. No s’arriba a Déu amb el mòbil a les mans sinó amb les ales de la pregària. María vol que les ànimes, en lloc de xatejar amb el món, xategin primer amb Ell, amb Jesús. Per això cal tenir sempre el Rosari a les mans en comptes del mòbil. Escollir entre el mòbil i el Rosari perquè amb les dues coses no es pot, perquè s’estimarà l’una i s’odiarà l’altra, tal com va dir Jesús sobre els diners i Déu.
Després la Mare de Déu ha dit: “El món es troba en un moment de prova perquè ha oblidat i ha abandonat Déu”. Aquesta frase és clau i…que apropiat que la Mare de Déu ho recordi! Perquè pel que sembla, molts cristians no s’han adonat d’aquesta realitat. El problema de la crisi d’avui s’origina perquè l’esser humà ha oblidat Déu i ha abandonat Déu. Per tant, el problema no és l’economia, la manca de feina, la manca de nuvis i núvies formals que vulguin compromisos estables i honestos…Tampoc ho són la manca de moralitat, la drogoaddicció, l’alcoholisme, els jocs d’atzar, els avortaments, l’eutanàsia, l’escalfament global… No. Tot s’origina en el distanciament amb Déu. Aquest és el veritable problema, i la Mare ve a evangelitzar-nos, a ajudar-nos. Està preocupada pel món. La crisi verdadera es dóna perquè el món ha expulsat Déu; i la manera d’acostar-se a Ell és a través de la conversió i de la vida de pregària. Ens toca recordar-ho amb la Reina de la Pau, sense por. Però per poder-ho recordar a tothom cal pregar molt per no caure en les mateixes proves de les que la Mare de Déu parla. Perquè pot passar que els cristians, pel fet de deixar de pregar, s’allunyin de Déu, tot i participar de l’Església. Cal recordar doncs que no n’hi ha prou amb anar a Missa i treballar en l’Església per estar prop de Déu. No. S’ha d’estar en silenci cada dia davant d’Ell perquè ens parli al cor i ens ompli de la Seva presència, del Seu amor. Per tant, no ens hem de quedar observant “la prova” en la que el món es troba sinó que hem d’observar Déu amb el cor cada dia. I a Déu se l’observa quan s’estima en la pregària. La millor pregària és la que té més amor. Ser pregària és el mateix que ser amor.
La Mare també ha dit: “Per això, fillets, sigueu els qui busqueu i estimeu Déu per sobre de totes les coses. Jo estic amb vosaltres i us guio cap al meu Fill, però vosaltres heu de donar el vostre “SÍ” en la llibertat dels fills de Déu”. Aquesta penúltima part del missatge és importantíssima, és el desafiament, és el repte, la crida a treballar per la salvació de les ànimes i sortir de la mediocritat espiritual. La Mare diu “sigueu els qui busqueu i estimeu Déu per sobre de totes les coses”. No és difícil quan es prega i es recorda que l’única manera de complir amb aquesta crida és pregant com cal. Perquè és quan es prega que Déu pot ser estimat per sobre de totes les coses. És el mateix que tenir Déu en primer lloc en el cor. Quan una persona està enamorada d’una altra, la té en el primer lloc en el seu cor. En general la gent té altres persones en primer lloc i també altres coses: el diner, la feina, el joc… Per tant, es tracta de que Déu ocupi el primer lloc i la via és l’amor cap a Ell. I això és fruit de la pregària. Diríem que el primer fruit. Per a la gent és més fàcil enamorar-se d’un esser humà que de Déu. I la raó: perquè no vol pregar com cal.
Al final la Mare ens diu: «Jo estic amb vosaltres i us guio cap al meu Fill, però vosaltres heu de donar el vostre “SÍ” en la llibertat dels fills de Déu. Intercedeixo per tots vosaltres, fillets meus, i us estimo amb amor infinit”. Aquesta última part del missatge es divideix en dues parts. En la primera la Mare ens diu que està amb nosaltres: ens ajuda, intercedeix, ens guia cap a Jesús però espera que els seus fillets donin el SÍ. A què es refereix? A que us decidiu a pregar, i per mitjà de la pregària Déu ocupi el primer lloc en el cor. Després podreu ajudar el món a sortir de la “prova” en la que està pel fet d’haver expulsat Déu. La Mare pot dir moltes coses boniques però si l’esser humà no es decideix a respondre a les paraules de Maria, aquestes queden buides. La Mare vol respostes, no promeses, no desitjos de pregar, no devocionisme. Molts medjugorjans –cal advertir-ho- han fet de Medjugorje una devoció més, pietisme pur, enlloc d’escola de vida. I Maria no vol això. Per això diu: Heu de donar el “SI” i no pas quedar-vos en la devoció o en els desitjos de col·laborar. Dit d’altra manera: es tracta d’una decisió en la llibertat, de sortir del «comodisme» (valgui el neologisme), de sortir de la vida espiritual del menú a la carta: “agafo el que m’agrada, el que puc fer”. Aquesta és una mentalitat equivocada. María ha dit que hem de dejunar dos dies a la setmana a pa i aigua, pregar 3 hores diàries, confessió mensual, grup de pregària, el rosari tres cops als dia, la Missa diària, la lectura de la Bíblia diària…i ha parlat molt de la conversió, que sempre és el primer. Perquè sense la conversió no hi pot haver cap resposta.
