Són nombroses les experiències de molts peregrins que encara romanen ocultes a l’opinió pública, però també molt sovint tenim l’oportunitat de conversar amb els qui no dubten a parlar públicament sobre les gràcies especials que reben per intercessió de la Mare de Déu.
Aquest és el testimoni de Gabrielle Colins, d’Irlanda. Ens explica que va venir a Medjugorje per primera vegada, per la seva germana: ” Vaig néixer i créixer com a catòlica, però amb el temps i els anys vaig deixar d’anar a l’església. Vaig tenir un atac de cor i degut a això vaig haver de deixar de treballar i passar la major part del temps a casa. La meva germana, que ja havia anat a Medjugorje unes quantes vegades, va ser qui em va proposar d’anarhi. Quan vam arribar a Medjugorje, en vaig gaudir molt, tot i que vaig pensar que mai més hi tornaria. No obstant això, al febrer de l’any següent hi vaig tornar. Aquí és on podem sentir la pau definitiva, aquí és on viu la Mare. Estava molt malalta i passava molt de temps als hospitals.
En una altra ocasió em vaig posar molt malalta just abans de venir aquí, uns dies abans de l’aniversari de Medjugorje. Em van fer un munt de proves i em van dir que l’artèria principal, la que va des del cor fins al cervell, tenia un 70% d’obstrucció. Em van dir que la cirurgia era un procediment simple, però en el meu cas era gairebé impossible i no em donaven gaire esperances. El metge em va dir que si no acceptava la cirurgia, la meva mort seria qüestió de temps. Va suggerir que convidés a la meva família per explicarlos el perquè de la necessitat d’una cirurgia tan urgent. En comptes d’això, vaig decidir venir a Medjugorje i fer front a aquesta nova situació a la tornada.
Vaig pensar que si aquesta havia de ser l’última setmana de la meva vida, volia enfrontarme a tot després de la meva visita a Medjugorje. Quan vaig arribar aquí em vaig sentir en una pau plena i no vaig tenir gens d’ansietat o preocupació. Una tarda vaig començar a pregar amb la meva germana a l’exterior de l’església. Em vaig asseure allà durant una estona i, de sobte, en un moment, vaig sentir gotes de pluja que queien sobre meu. Vaig mirar cap amunt, però el sol brillava i les gotes només queien sobre meu. Intentava entendre el que estava passant, vaig mirar al meu voltant i vaig veure que la pluja només queia sobre meu. Li vaig preguntar a la meva germana sobre aquest fenomen tan estrany i amb molta pau em va dir que era una benedicció. No vam tornar a tenir aquesta experiència. Quan vaig tornar a casa em vaig sentir amb una pau increïble.
Vaig anar a veure el meu metge, que estava disposat a dur a terme la cirurgia programada tan aviat com fos possible. Li vaig demanar de passar per un altre examen i un TAC, encara que ell deia que era innecessari ja que les proves que s’havien fet eren recents. Es va enfadar molt i com que jo no estava disposada a escoltarlo, va ordenar una altra exploració. Vaig quedar absolutament impressionada amb els resultats ja que no hi havia cap rastre de l’obstrucció anterior. El doctor no entenia el que estava passant, ni sabia on havia anat jo o què havia fet. Només li vaig dir que havia anat a Medjugorje i li vaig demanar que mantingués aquests resultats com un cas únic succeït en aquell hospital. Tota la meva vida va canviar després d’aquesta experiència. Ara sento un immens amor de Déu i l’alegria en cada moment, fet que vull compartir amb totes les persones amb les que em trobi a la vida.”
