Després de la publicació de la notícia que recull Infocatòlica de possibles mesures sobre Medjugorje, i per la senzilla raó que he difós i comentat alguns dels missatges, em sento obligat a compartir ara algunes reflexions i donar alguns consells.
Primer de tot cal ser prudent i recomanar prudència. No ens preocupem i abandonem-nos confiadament a la Verge Santíssima.
Els qui coneixem Medjugorje des de fa anys, els qui hi hem viscut, hi hem peregrinat i hem conegut tants peregrins i tantes històries; els qui, sacerdots, hem passat molts dies i llargues hores confessant, no podem ignorar tants fruits i tan grans, tantes persones agraciades -sobretot amb les conversions- que s’han donat a Medjugorje en tots aquests anys. Els qui a més hem conegut Medjugorje quan encara era un poblet perdut de la Iugoslàvia comunista que no sortia a cap mapa, no podem deixar de recordar amb certa nostàlgia aquells temps quan tot era pregària i només pregària i evidentment dejuni estricte: quan no hi havia comerços ni res amb què distreure’s. Als camps et creuaves amb gent del poble o amb peregrins, tots ells amb el rosari a la mà, pregant. La gran afluència de peregrins, d’Itàlia primer i més tard de tot el món, i finalment la caiguda del règim, van fer que arribés el canvi i que aquest canvi prosperés en el comerç, en molts casos més enllà del desitjat. El P. Slavko, recordo, recomanava a la gent del poble de fer pensions amb un màxim de 10 habitacions per no caure en la trampa de l’avarícia pels diners. Alguns van seguir els seus savis consells, d’altres no.
Qui hi hagi estat en l’època comunista, sap molt bé que una faula inventada per uns nens sobre una aparició de la Mare de Déu, sostinguda per uns frares, era quelcom impensable perquè el règim ateu no suportava que es parlés d’aparicions ni de Déu. Ningú no hagués pensat córrer aquest risc a no ser que tot plegat fos veritat i ben veritat. Els nens i els frares van demostrar molta valentia en no negar el que per a ells era una evidencia. Ara això es sol passar per alt, però és una de les claus de l’autenticitat.
De signes n’hi ha hagut molts al voltant de Medjugorje i no es tracta d’imaginació sinó de constatar algunes coincidències com aquesta última, que l’assemblea plenària de la Doctrina de la Fe per fixar línies guies sobre el fenomen Medjugorje s’hagi reunit el 24 de juny passat. El 24 de juny de 1981 fou el dia de la primera aparició. Sense trobada, perquè tot i que l’aparició els feia senyals de que s’acostessin, ells van fugir esporuguits. Va ser al dia següent, dia 25 de juny que s’hi van acostar els qui des d’aleshores són coneguts com els sis vidents de Medjugorje.
Han passat 34 anys. Avui és l’aniversari i s’espera una resposta imminent de l’Església. No té cap sentit fer conjectures quan d’aquí pocs dies presumiblement sabrem què se’ns dirà. Mentrestant, pels qui creiem en l’autenticitat, ens toca demostrar-ho obeint la Mare de Déu, obeint l’Església.
La Reina de la Pau ens ha demanat pregària. És la seva constant. Sempre demana pregària i hi ha hagut algun missatge tant escarit com “pregueu, pregueu, pregueu”, sense res més. Sense ni tan sols acomiadar-se.
Últimament insisteix en la seva crida de pregar pels pastors. “Pregueu pels pastors”. És immensa la responsabilitat dels pastors de l’Església, pastors de l’únic ramat de Crist, en moments tan difícils per a la humanitat i l’Església mateixa. Aquesta gravetat ens exigeix pregària pels pastors, perquè siguin il·luminats per l’Esperit Sant i guiïn en la veritat del Crist, del seu Evangeli, i rebin la força del mateix Esperit per poder anunciar aquesta veritat tot i les oposicions i atacs del món que, avui més que mai, rebutja Jesús.
Al llarg de tots aquests anys, la Verge Santíssima ens ha conduit per el camí de la vida sacramental i de la Paraula de Déu, a més de l’adoració a Déu en el seu Fill present en el Santíssim Sagrament. Ella mateixa s’havia proposat de fer de Sant Jaume Apòstol la parròquia model de totes les altres parròquies de l’Església. I veiem com s’ha anat acomplint, sobretot en les celebracions de l’Eucaristia i en l’adoració. Els peregrins solen dir que el que més els ha impressionat i porten al cor són les vetlles d’adoració al Santíssim. D’aquestes vetlles, n’han nascut moltes rèpliques a tot el món.
Però seria enganyós i immadur pensar que a Medjugorje tot és perfecte, que no s’ha de millorar ni purificar res. La Mare de Déu ha parlat, des dels inicis, de l’acció diabòlica i de com on Ella i el seu Fill apareixen, immediatament també ho fa Satanàs (28 de gener de 1987). El 14 de febrer de 1982 advertia que l’Enemic estava en els seus últims temps i per això s’havia tornat més agressiu, destruint matrimonis, provocant discòrdies entre sacerdots, creant obsessions, homicidis, aberracions… I recomanava portar i utilitzar sacramentals como l’aigua beneïda a les cases i les medalles i altres objectes religiosos. Per tant, ha estat i segueix estant present a Medjugorje per desacreditar-lo. Un signe de la seva presència és el fanatisme (vaja quin favor li fan els fanàtics a la Mare de Déu!), el protagonisme, en alguns casos la desobediència i una mica massa de diners i negocis. Amb tants fruits bons, també hi ha fruits enverinats o contaminats. Aquests casos i aquests perills no han d’enfosquir les múltiples conversions, les moltíssimes vocacions al sacerdoci i a la vida religiosa, les iniciatives de caritat i misericòrdia que van néixer precisament allà. Que el que és reprovable no ens impedeixi veure el corrent de gràcia que flueix des de fa 34 anys i que no s’atura.
Medjugorje necessita purificar-se perquè el que és dolent, com el sarment sec, sigui llençat i cremat, i el bo sigui esporgat perquè doni més fruit.
El millor homenatge i agraïment que podem fer a la Mare de Déu en aquest aniversari sempre és el convertir-nos i obeir l’Església en tot el que s’hagi d’obeir per a major glòria de Déu. Preguem i confiem perquè qui “prega no té por del futur” (25 de juny del 2000).
Un altre sacerdot aconsellava no témer ni en el cas que es negui Medjugorje, encara millor –deia- perquè segons s’ha dit, els tres primers secrets tenen a veure amb Medjugorje, és a dir que són per reafirmar-ne l’autenticitat. Implícitament doncs caldria suposar que la seva autenticitat en pogués ser, no només no reconeguda, sinó negada.
Aquest mateix sacerdot també recordava que Medjugorje no va aparèixer com un bolet, de sobte, sinó que fou preparada en el temps amb l’erecció de la creu del Kricevac per al jubileu de 1933 i amb la seva l’església, insòlitament gran per aquell poblet tan petit, la construcció de la qual va començar el 1934 i va acabar 35 anys més tard, el 1969, després de molts esforços i sacrificis. Aquest signes ens mostren que darrere de tots els esdeveniments hi ha un pla de Déu. A més, l’elecció per a les aparicions va recaure sobre aquell poble que havia resistit a les persecucions i domini turc de quatre segles i també a la dominació comunista.
També van ser signes la primera bomba que va caure a Sarajevo i el bombardeig a l’aeroport de Liubijana; així començava la guerra dels Balcans, i ambdues van tenir lloc el 26 de juny de 1991. És a dir, exactament 10 anys després que la Mare de Déu donés el seu primer missatge: “Pau, pau i només pau. La pau ha de regnar entre l’home i Déu i entre els homes”. També en va ser signe aquella altra bomba que va caure a 400m de l’església i no va explotar, tot i que Medjugorje era un blanc llaminer per al règim; mentrestant, les ciutats veïnes de Citluk, Ljubuski, Caplijna, Sirokji Brieg, foren bombardejades pesadament i Mostar i Sarajevo devastades. La catedral de Mostar fou arrasada. La guerra era present a tot el voltant, però no a Medjugorje. Recordo el comentari d’un periodista que deia admirat: “Que estrany! Gent que ve a un país en guerra per trobar la pau!”.
Les bombes no van poder amb aquest lloc sant però el mal no s’atura i hem d’estar alerta i no sorprendre’ns ni escandalitzar-nos ni molt menys donar-li joc. Per part nostra -val la pena repetir-ho, només ens queda viure els missatges amb pau al cor i en obediència.
P. Justo Antonio Lofeudo
25 de juny de 2015
