“Estimats fills! També avui us porto en els meus braços el meu Fill Jesús, i a Ell li demano la pau per a vosaltres i la pau entre vosaltres. Pregueu i adoreu el meu Fill, perquè als vostres cors entri la seva pau i la seva alegria. Prego per vosaltres, perquè cada vegada estigueu més oberts a la pregària. Gràcies per haver respost a la meva crida.”
Que el Regne de Déu no consisteix pas en aquest menjar o en aquella beguda, sinó en la justícia, la pau i el goig de l’Esperit Sant. (Rm. 14, 17) Tenim necessitat de Déu. En tenim necessitat, El necessitem. Si no descobrim aquesta exigència, mai serem conscients que hem de ser salvats. Així, de què hem de ser salvats si no som pecadors? Sembla que no vulguem entendre que per sortir d’algun lloc hem d’adonar-nos que hi som. Els malalts, perquè siguin guarits, han de reconèixer primer la seva malaltia. No podem sortir del pecat si no el descobrim. No podem ser salvats si no sabem de què. Necessitem les mans de Crist per tocar aquests cossos ferits pel dolor i el sofriment. L’amor intens no es mesura, només es dóna (beata Teresa de Calcuta). Només el qui s’adona de la seva misèria i el seu pecat pot sentir aquesta necessitat. Ens cal Crist, ens cal el Seu amor. Per això l’aspiració més profunda de l’home és posseir tots els béns espirituals, especialment la justícia i la pau. La justícia pertany a la part més pragmàtica de l’home ja que neix del nostre comportament. Ser just és un do, però és també una tasca de l’home en el compliment de la llei i en la recerca de la pròpia consciència. Déu és l’únic just i l’home ha de tendir a la seva justícia. La justícia veritable i progressiva neix de l’amor (beat Pau VI).
La pau és un altre do que es veu fortificat quan la persona ordena la seva vida des de Déu i per a Déu. La pau no vol dir absència de lluita, sinó que és més aviat la tranquil·litat de saber que lluitem perquè el Regne pugui triomfar primer en nosaltres mateixos i després en la societat. Roman primer tu en pau i després podràs portar la pau als altres (Thomas de Kempis). I sant Pau hi afegeix: la joia en l’Esperit Sant. Aquesta joia prové del contacte amb Déu, de la pregària, de la contemplació, de la lloança, de la petició, de l’acció de gràcies…. no és que els problemes deixin d’existir ni que les ferides que ens pertorben estiguin ja guarides. És més aviat un abandó total en l’Esperit Sant, el mateix Esperit que Jesús va exhalar a la creu, el mateix amb què totes les coses van ser vivificades, el mateix que es troba present a totes les celebracions eucarístiques, el mateix que és present a les nostres vides. No és important on es troba la nostra vida, l’important és on es troba el nostre cor. L’Esperit ve per donar confort al nostre interior, de manera que podem sentir tristesa per un pecat que hem comès o per la pèrdua d’una persona estimada, però tant se val, Déu ens dóna la seva joia a fi que puguem, des de l’amor, viure la joia de la seva intimitat. Fes que torni a sentir els crits de festa, que s’alegrin els ossos que havies matxucat! Aparta la mirada dels meus pecats, esborra les meves culpes. (Ps. 51, 10-11). I encara que l’haguem escoltat mil vegades, la paraula de Jesús ha de penetrar als nostres cors: Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! (Mt. 5, 4). No ens adonem que hem de plorar per tenir aquest consol diví. No són paraules buides. Són paraules escrites per ser pronunciades als nostres cors. Han estat escrites per a nosaltres. L’alegria de l’Esperit Sant no depèn de les circumstàncies exteriors. Es tracta de veure on tenim el nostre cor quan ens trobem amb contrarietats.
Però Déu ha donat prova de l’amor que ens té, perquè Crist va morir per nosaltres quan encara érem pecadors. (Rm. 5, 8). En aquest temps que ens ha tocat de viure, no podem permetre que ni el pecat ni la manca d’amor ens destrossin. Déu ens estima profundament, tant ens estima que es va encarnar i ens va donar la vida per conduir-nos a casa seva. Déu ens crida pel nostre nom, però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel. (Lc 10, 20). Ell ha escrit el vostre nom al cel: el teu i el meu. Això no és una broma! El seu amor és veritable. La nostra resposta no pot pas ser una altra que l’amor. Si de veritat ens sentim estimats i hem entès què significa aquest amor, només podem respondre’l amb amor, tant a Déu com als germans: a Déu amb la pregària, la meditació de la Seva paraula, la confessió, el dejuni, l’Eucaristia; i al germà, reconeixent-hi el rostre de Crist en cadascú, ajudant els més desafavorits, els pobres, els drogodependents, els malalts de tota mena. L’amor a Déu es torna totalment pràctic, el cristià abandona tota teoria de l’amor per llançar-se a estimar amb valentia i sense prejudicis. I també és veritat que en aquesta obertura a l’amor hi trobarem aprofitats, poc agraïts i contraris. Tot ha de dur-nos a una pregària més pregona que vagi adreçada a tothom. No podrem afirmar que el Regne de Déu té la plenitud entre nosaltres i que el Nadal és definitiu, fins que la civilització de l’amor no s’expandeixi. Sant Joan XXIII va composar aquesta pregària que ara us convido a fer davant el portal de Betlem tot contemplant la centralitat de Crist Jesús:
“Dolç infant de Betlem, fes que penetrem en aquest profund misteri del Nadal amb tota l’ànima. Posa en el cor dels homes la pau que cerquen, sovint amb tanta violència, i que només tu els pots donar. Ajuda’ls a conèixer-se millor i a viure fraternalment com a fills del mateix Pare.
Fes-los descobrir la teva bellesa, la teva santedat i la teva puresa. Desperta en el seu cor l’amor i la gratitud a la teva bondat infinita. Uneix-los en la teva caritat. I dóna’ns a tots la teva pau celestial. Amén.”
Que la Gospa ens hi ajudi!
Mn. Ferran J. Carbonell
