L’anècdota, meravellosa i viva explicada per la Maria Vallejo-Nájera en aquest mateix web, m’ha fet recordar un parell més d’històries que crec que val la pena de treure ara, després de tant temps guardades en el bagul dels records.
Juliol del 2007. Acabo d’arribar de Medjugorje. Aleshores, pel que a mi fa, encara no existia cap llibre sobre l’assumpte en cap altre lloc que no fos la ment de Déu. Aquesta vegada vaig anar allà a conèixer el recés de sacerdots que la parròquia organitza cada any, a fi de fer algun reportatge i continuar aprenent d’un fenomen tan singular.
A la porta.
En aquell vol amb Alitalia, en algun punt entre Milà i Sarajevo, la meva maleta va caure, així que vaig arribar a la porta de la pensió amb una petita motxilla. Allà mateix vaig coincidir amb un frare molt gran que caminava amb bastó i que portava un equipatge no més gran que la meva motxilla, tot i que no havia perdut cap maleta.
Caminava una mica encorbat, portava sandàlies de cuir i mitjons negres, una gorra de pescador i unes enormes i modernes ulleres de sol. Pintoresc.
El seu hàbit blanc cridava l’atenció, encara que no tant com aquella enorme medalla de Sant Benet, de la mida d’una galeta, que portava penjada al coll.
Li vaig cedir el pas obrint-li la porta. “Thank you, my friend”, em va dir amb un to de veu imponent, profund i amistós com el d’un contacontes , amb un accent americà de cowboy que em va fer preguntar d’on deuria venir aquell element.
En aquells dies hi havia pocs hostes a la pensió, i tan sols tres sacerdots, tot i que a Medjugorje n’estava ple. Dos eren diocesans bosnians i l’altre era el frare gran.
El pare Samuel
En aquests dies de recés de sacerdots, els capellans que van a Medjugorje no paguen l’estada. La parròquia ha demanat a les pensions que no els cobrin, que els acullin gratuïtament i amb generositat.
Des del primer sopar em vaig asseure expressament al costat del frare de la medalla de Sant Benet. Tenia una història molt bonica per explicar i una conversa molt amena.
Es deia Samuel. El pare Samuel. Era un benedictí d’un convent d’Alburquerque, Nuevo México, EEUU. El motiu del seu viatge era que la seva comunitat li havia regalat una peregrinació al lloc on ell volgués amb motiu dels seus cinquanta anys d’ordenació sacerdotal, i ell havia triat Medjugorje, “per donar gràcies a Maria, la Mare de Déu”, em va explicar.
Li vaig preguntar per què Medjugorje. Vull dir que, si era per donar gràcies, per allà hi ha santuaris que són més a prop. Em va cridar l’atenció que un vell de més de setanta anys hagués fet aquest viatge tot sol, per aquest motiu, podent-se quedar molt més a prop de casa seva. Aleshores, m’ho va explicar:
Veuràs, fill, vaig venir a Medjugorje per primera i única vegada fa dotze anys. I tu, quan t’enamores d’algú en algun lloc, no desitges sempre tornar-hi? No fas tot el possible per tornar a aquell mateix lloc a Veure-la? Per això vaig voler venir aquí i no a cap altre lloc.
Els ulls del pare Samuel eren blau cel i transmetien una pau com la que tenen els nens quan dormen, la profunditat de l’espai, la saviesa d’un avi i l’autenticitat de qui ha vist l’invisible. Essent benedictí exercia com a exorcista des de feia més de trenta anys a la seva diòcesi. Tot això explica l’episodi que vaig viure amb ell aquella primera nit, o millor dit l’endemà de la nostra arribada.
Torrades per esmorzar.
La nostra pensió no tenia aire condicionat; i si has estat a Medjugorje a ple estiu sabràs el que això pot suposar. Per calmar una mica la calor, l’amo de la pensió havia col·locat a cada habitació grans ventiladors de peu, d’aquells molt alts i amb aspes, que amb les hèlices a tota potència donen la sensació de que sortiran volant per sobre el teu llit en qualsevol moment.
Aquell primer matí em va despertat l’olor de les torrades. Vaig obrir els ulls i tot seguit em vaig fer una idea del suculent esmorzar que estaven preparant, tot i que em va estranyar el fet de que dormint en el segon pis, l’olor de la cuina arribés tant amunt. O eren unes torrades molt grans, o hi havia un incendi. “Això no és l’esmorzar”, vaig pensar encara amb els ulls tancats…
Vaig fer un salt del llit i vaig sortir al passadís amb pijama. Vaig veure una fumera espessa i pudent i, agafant el meu passaport, vaig baixar els graons de quatre en quatre fins arribar en un no res al rebedor-menjador, tan típic d’aquestes pensions. Allà hi havia el pare Samuel, assegut com si res, posant una mica de melmelada a una llesca de pa blanc, i també l’amo de la pensió, més pàl·lid que l’hàbit benedictí del nostre amic de Nuevo Mèxico. Vaig preguntar què havia passat i l’hostaler em va explicar com va poder el que havia succeït.
Ben entrada la nit va saltar una alarma de fum que hi havia a la planta baixa. L’hostaler va pujar al primer pis i va veure que sortia fum de l’habitació del pare Samuel. A l’entrar va veure com el ventilador girava envoltat de flames a una velocitat com si fos un tornado infernal.
Mentre l’amo de la pensió m’explicava tot això, el pare Samuel continuava allà assegut, somrient com si res, menjant-se el seu tall de pa amb melmelada. No va donar cap explicació, no li va donar cap importància. Escoltava i mullava el pa en una enorme tassa de cafè com aquell qui escolta la ràdio al matí. Aleshores li vaig preguntar què havia fet quan s’havia despertat i havia vist el foc. “Bufar”, em va contestar somrient com si res. A les hores vaig entendre el que passava: ni era la primera vegada que el pare Samuel vivia quelcom semblant, ni això li trauria la gana.
Aigua beneïda
Aleshores em vaig asseure tranquil al seu costat i vaig saber que estava esmorzant al costat d’un sant de qui no en sabia res i de qui ho volia saber tot. L’amo de la pensió em va dir que havia patit per si el pare Samuel s’hagués pogut asfixiar, doncs l’habitació estava plena de fum. Aleshores vaig preguntar al pare Samuel què havia fet en veure la fumera, i somrient novament em va respondre, amb molta gràcia, “obrir la finestra”. Un geni, el pare Samuel.
Em vaig fer amic seu. No me’n vaig desenganxar durant tota la setmana. La segona nit vam arribar junts a la pensió i em vaig asseure a sopar amb ell. Em va cridar l’atenció que mentre m’explicava alguna cosa, sense parar de parlar es va posar aigua en un vas, i abans de beure-se-la la va beneir amb un gest automàtic, no pensat. Va fer el senyal de la creu, es va veure tot el vas i va continuar sopant i parlant com si res.
Li vaig preguntar per què bevia l’aigua beneïda –em va semblar estrany-, i aleshores ell em va preguntar : No menges els ous ferrats beneits? No beneeixes el menjar abans de menjar-te’l? L’arròs, les llenties, la carn… doncs jo ho faig amb l’aigua abans de beure-me-la.
Per què? vaig insistir
Perquè seria absurd beneir-la després d’haver-se-la begut, va dir somrient novament.
Aquelles converses van donar per molt. Algunes em varen marcar, o millor dit, em confirmaren alguns assumptes que anava coneixent però no sabia si eren cosa meva o si realment podien ser així, com aquella quan li vaig dir que moltes persones d’església no creien en la seva feina d’exorcista, fins i tot molts sacerdots i bisbes. “L’Evangeli és molt clar” es va limitar a dir somrient altre cop. “Qui no cregui en això, no te fe en l’Església. També hi ha gent que no creu en el purgatori o l´infern, i això no significa que no existeixin, sinó que ells no hi creuen”.
Set dies després me’n vaig acomiadar. Fou entranyable. Em va abraçar i em va beneir. Em va demanar que em portés bé, que no deixés de seguir el Senyor. Va marxar tal com havia vingut, amb el seu hàbit blanc benedictí, amb aquella gorra d’anar a pescar i les seves ulleres de sol, caminant encorbat recolzant-se sobre un bastó vell, cap a Alburquerque, Nuevo México, a més de deu mil quilòmetres d’allà. Vaig sentir pena perquè vaig pensar que no el tornaria a veure, però intueixo que la meva no devia ser res comparada amb la que ell sentia per marxar d’un lloc on dotze anys abans s’havia enamorat d’aquella Dona.
El pare Enric
La segona anècdota té com a protagonista un altre sacerdot que ha marcat molt la meva vida. Per dir la veritat, molt més, doncs fou de qui es va servir Déu per posar-me a la seva butxaca i no sortir-ne. Al pare Enric González, diocesà de Madrid, el vaig conèixer uns quants anys abans que el pare Samuel, en concret l’any 2003, i sempre dic que va ser el meu pare espiritual, amb permís del pare Cruz.
El pare Enric fou director espiritual del seminari de Madrid durant molts anys, tasca que va anar deixant a poc a poc quan el cardenal Rouco el va nomenar, aquell any 2003, exorcista de la diòcesi de Madrid.
Durant anys, ha estat l’únic de tota l’arxidiòcesi, i abans d’ell, ni se sap quants anys vam estar a Madrid sense cap exorcista. De fet, el pare Enric em va explicar que a ell ningú li va explicar res del que havia de fer. Fou un exorcista autodidacta, el que et dóna molta idea de la percepció que hi ha hagut -i encara hi ha- sobre aquest ministeri abandonat durant dècades a Madrid.
El pare Enric exorcitzava durant més de deu hores diàries. Tenia l’agenda plena i la seva capella d’oració era un centre de pelegrinatge on mai es tancava la porta. Certes pràctiques o costums que s’han instal·lat en la vida actual dels homes com si res, són portes obertes a una realitat espiritual en absència de Crist, i en la seva absència es fa present una altra presència, força menys amable. Espiritisme, uija, ioga, reiki…tots ells són exercicis espirituals en absència de Crist, i jo simplement recomano no fer-ho, per les coses que he vist. Cito aquestes pràctiques com les més normals, però existeixen altres vies més explícites per patir una infestació demoníaca, una influència maligna o una possessió. Òbviament, pactes i ritus amb el dimoni per obtenir el que sigui destrossen la vida a la gent, i participar d’alguna manera en l’execució d’un avortament és també una porta oberta a l’acció del Dimoni.
Amb el pare Enric vaig gaudir d’una relació preciosa: la que hi ha entre un pare que acull un fill quan està començant a conèixer el bon Déu. Com que el vaig conèixer just en aquella època, de tant anar per allà a veure’l i parlar-hi, i perquè Déu ho va voler, el vaig assistir en alguns exorcismes, en els que òbviament vaig veure coses que d’una manera o altra et porten a la conversió a Déu. Diguem que, sense fer-te el camí fins a Crist, te’l faciliten molt.
La fe dels dimonis
Vaig conèixer així la presència de Crist en l’Eucaristia, l’existència de satanàs, el poder d’una senzilla oració ben feta; vaig trobar explicació a situacions d’immens dolor que coneixia d’algunes persones i famílies; o que un exorcisme és una pregària preciosa en la que es toquen de manera molt visible molts dels misteris de la nostra fe en Crist. També vaig aprendre de la fe dels dimonis i de la manca de fe dels cristians que, com jo, en algun moment de la seva vida han deixat de creure que Jesús és viu, no mort, i en el poder conferit per Ell a l’Església.
El pare Enric tenia el costum no tan sols de beneir l’aigua i la sal, o l’oli i altres sagramentals pels seus rituals, sinó d’exorcitzar-los amb una pregària que confereix més sacralitat a aquests elements. De la seva capella del Do de Maria en sortien cada dia molts litres d’aigua exorcitzada i també molts quilos de sal. El pare ens ensenyava, als que ens anomenava “su grey” -un piló de noiets que anàvem a ajudar i a resar-, el valor que té la pregària d’un sacerdot, el poder que té la nostra pregària i un piló de coses que no he vist en cap altre lloc.
Peregrinacions
El pare tenia i té el costum de fer a l’estiu grans peregrinacions caminant. La peregrinació més famosa que ha fet fou la que va realitzar des de Santiago de Compostela fins a Jerusalem, amb motiu del jubileu del 2000. Això va suposar més que un estiu. Catorze mesos per ser exactes, travessant muntanyes, boscos i deserts, en una aventura que per més que l’he sentit explicar, no me’n canso mai.
En aquelles dates en què el tracte amb ell era més proper, em va sobrevenir una pregunta per un assumpte que podria semblar absurd, però que la vaig fer amb la llibertat dels fills als seus pares. La pregunta, mig en broma mig de debò, era si es podia exorcitzar l’aigua de la piscina d’una urbanització. Els que érem allà vam fer broma imaginant-nos a mitja comunitat de veïns saltant com els salmons, bussejant l’alcohol de cremar. Però el pare es va quedar pensatiu, de cop va aixecar els ulls per sobre les ulleres i mirant-me molt seriosament em va preguntar: “Com quan vaig exorcitzar l’Adriàtic?”. Les rialles es feren presents entre tots els que aquella matinada de dissabte érem allà amb ell, qui també, divertit, ens va explicar una anècdota que, com la del pare Samuel, em va semblar preciosa, plena de fe i de convenciment de que el que Déu feia en la seva vida no era un joc, sinó quelcom molt seriós, quelcom real.
El pare ens va explicar que ell, quan era a Madrid, òbviament resava la pregària oficial de l’exorcisme cada dia, i dono fe de que ho feia almenys deu vegades. Però quan peregrinava i no havia d’exorcitzar a ningú, també la resava cada dia. En el ritus hi ha diferents pregàries, molt semblants, perquè no és el mateix exorcitzar a una persona que una casa o una muntanya o un animal, que també pateixen aquests mals.
Ens va explicar com, per exemple, si va caminant per una muntanya i troba una deu, exorcitza aquesta aigua, i tota aquesta benedicció arriba a tots els racons que rega aquesta deu. Fins on? “No ho sé”, contestava sense entrar en detalls, “el que si sé és que, lluny de fer cap mal, farà molt bé”.
El bosc, amb els seus arbres, també els exorcitzava. El desert amb la sorra, els ocells i l’aire… I així tots els paratges i llocs que l’Esperit li inspirava. Un bon dia després de caminar molt, en arribar a la costa adriàtica de nit, a la llum d’una meravellosa posta de sol a la platja, es va posar l’estola i va exorcitzar tot el mar.
Així, amb aquestes històries aquest pare ens regava cada dia a molts fills seus que cresquérem sota la seva ombra. Mai va arribar a exorcitzar l’aigua de la piscina d’aquella urbanització, però a nosaltres ens va deixar per herència un testimoni que ara us faig conèixer.
Avui Madrid té set exorcistes, i el pare no n’és cap d’ells. Tot i que no es queixa, troba a faltar aquest ministeri. La Carmela, la mare de tants de nosaltres, la monja que l’ajudava en els exorcismes i en tantes altres tasques, m’explicava no fa gaire que ell trobava a faltar aquest ministeri d’exorcista, perquè li “semblava preciós” poder col·laborar amb el Senyor en l’alliberament dels lligams i tortures de Satanàs i ajudar a les persones a tornar a casa seva i amb les seves famílies amb una vida nova, amb una vida diferent.
Jesús és viu, però alerta!, els dolents també. Dono testimoni de que no són un invent xinès.
Sense haver-ho volgut, diria que m’ha sortit l’episodi d’un llibre. Glòria a Déu per tots els sacerdots. Glòria a Déu.
www.jesusgarciaescritor.es
Font: www.religionenlibertad.com
