Avui dia moltes persones construeixen la felicitat amb les desgràcies dels altres. Senten plaer i satisfacció quan veuen altres persones que pateixen. Enforteixen la seva confiança humiliant els altres. Ningú no és bo per naturalesa, la bondat és una virtut que ens construïm nosaltres mateixos al llarg dels anys de creixement. Quan em miro les coses d’una manera més positiva, la bondat i la sensibilitat cap els que tenen problemes són d’alguna manera contagioses. Quan veiem els altres que ajuden i fan el bé, també ens venen ganes de ser millors.
Malauradament, molts joves d’avui no saben què vol dir ser bo. Actualment hi ha massa “nens pobres”, amb uns pares que no els hi han donat res, excepte diners, mostrant-los així una imatge molt distorsionada dels valors de la vida.
Aquests nens no saben com s’aconsegueix la modèstia, la humilitat i la sensibilitat envers els altres, virtuts que fan a les persones més fortes i amb més èxit, persones que no claudicaran davant de qualsevol desafiament.
Estimar els altres és noble, però ensenyar estimar els altres amb el teu exemple és molt més noble.
El problema més gran d’avui és que no ens adonem que quan fem el bé als altres, en realitat ens el fem a nosaltres mateixos. És un gran plaer veure els altres alegres, amb un somriure als llavis, quan sabem que nosaltres som la causa del seu somriure. És el millor i el més emocionant del món. I més encara! Les males persones acostumen a fer molt soroll, en canvi les bones persones es mantenen en l’anonimat. La gent diu que el món ha canviat i que és dolent. És dolent per culpa d’aquestes persones insensibles, però també per culpa de les persones bones que no fan res per evitar-ho. Sovint només som forts en paraules. El gran problema d’avui és que no intentem evitar-ho.
L’únic que necessitem és tenir Jesús com a model, el gran amor. Quan ens fixem en l’amor incommensurable que Ell ens dona, desitgem ser portadors d’aquest amor a tots els qui ens envolten.
Avui és difícil acceptar diferències. Molta gent necessita la nostra presència, però també el nostre amor. Així tindran la sensació que en moments difícils hi som. Al cap i a la fi, és tant important el color de la pell, la nacionalitat, la religió?
Si les persones es moguessin per la crítica, a la terra no hi haurà ni rastre d’amor. Tots som de carn i ossos i tots tenim cor, i amb això n’hi ha prou per respectar els altres. Hem d’aprendre a acceptar aquestes petites diferències, llavors veurem la bellesa de cadascú i la seva diversitat.
“Estimats, estimem-nos els uns als altres”, “perquè l’amor és de Déu; i tot aquell que estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1 Iv 4, 7-8). Sembla tan difícil estimar tothom! però hem d’aprendre a fer-ho. Les persones ho aprenen tot: a escriure, a parlar, a llegir, a pregar i fins l’amor. I no és difícil d’aprendre perquè l’amor al pròxim és el més profund de les nostres ànimes. Només hem de procurar de desfer-nos d’allò que suposi un obstacle perquè l’amor es manifesti. Aviat ens adonarem del més important i el més necessari: l’amor als altres.
Ana Maria Gospić
Glasnik Mira, noviembre 2014. Medjugorje.
