Estimats fills, pregueu en aquest temps de gràcia i demaneu la intercessió de tots els sants que ja són a la llum. Que ells siguin per a vosaltres un exemple i un estímul dia rere dia en el camí de la vostra conversió. Fillets, sigueu conscients que la vostra vida és breu i passatgera. Per això, anheleu l’eternitat i prepareu els vostres cors en la pregària. Jo sóc amb vosaltres i intercedeixo davant del meu Fill per cada un de vosaltres, especialment per aquells que s’han consagrat a mi i al meu Fill. Gràcies estimats fills meus per haver respost a la meva crida!
S’acosta la fi de totes les coses. Sigueu, doncs, assenyats i sobris, i així podreu pregar. Per damunt de tot, tingueu un amor intens entre vosaltres, perquè l’amor cobreix una multitud de pecats. (1Pe 4, 7-8). És que pensem que la nostra vida durarà per sempre? La nostra vida és passatgera, dura un instant. Hi ha tantes coses irrellevants que ens amoïnen… I sovint oblidem la més important de totes: Déu. No disposem de massa temps per deixar-nos convertir per la paraula, el temps és breu com ho és la nostra vida. És per això que els nostres cors han de cercar d’unir-se, tan aviat com els sigui possible, a l’autor de la vida. Déu és amb nosaltres en cadascun dels fets de la nostra història, no ens deixa mai sols. Més aviat som nosaltres que ens n’oblidem i el substituïm per les nostres coses: els diners, l’última novetat tecnològica, el cotxe més increïble, la casa més gran, viure l’aventura més sensual, una afició, una persona o un grup de persones… tot coses passatgeres, caduques.
Allò que és realment fonamental és l’amor de Déu. No podem caure en la idolatria i substituir Déu per petits déus. No li podem buscar substituts, no podem amagar-lo o amagar-nos-en. Només si preguem, si tenim relació amb el Déu de la vida podrem trencar amb els nostres ídols. La idolatria és una temptació que està sempre present a les nostres vides com ho estigué amb el poble d’Israel. La pregària és una preparació per unir-nos a Déu, és la medicina que ens allunya del pecat, de la idolatria. És una preparació a l’eternitat. Tal com ho entenc, la pregària és com un tracte íntim d’amistat amb Aquell que sabem que tant ens estima. (santa Teresa de Jesús).
Realment Déu és el nostre Pare i Amic, i amb un amic s’hi parla cada dia o amb freqüència. Si tenim un amic no hi deixem mai de parlar. I està clar, la conseqüència d’aquesta relació és que la presència i l’amor de Déu els trobem en els germans. Així també passa amb la santa Missa i l’estimació de Déu, que duren tota la vida, ens els dóna la pregària. La nostra vida és breu, la fi és a prop, ara és quan ens cal trobar-nos amb el senyor per a tota l’eternitat, a fi que la nostra vida sigui per sempre. Estiguem, doncs, amb Aquell que sabem que ens estima i estimem-lo! No deixem passar més temps. No podem deixar per més endavant la nostra conversió, ja que el Senyor pot cridar-nos avui mateix. D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare. (Mt 24, 36). És per això que sempre hem d’estar a l’aguait i preparats. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. (Mt 24, 42). No hi ha excuses, no podem dir que no en sabíem res.
El Senyor en ho ha advertit, no pas per viure amb por, sinó per viure amb Ell en pregària. Vivint d’aquesta manera no ens pot fer pas por la mort. Oh mort, no sé pas qui ha de tenir-te por, car per a tu la vida s’obre a nosaltres.” (sant Pius de Pieltrecina).
En veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor. (Mt 9, 36). Crist es compadeix de la gent. Sovint nosaltres tenim el cor tan dur que no pensem en ningú més que no siguem nosaltres mateixos. Ens acabem creient el centre del món i no ens adonem que no quedarà res de nosaltres, res… tret de l’amor. Tenir compassió significa sofrir amb el germà, saber-nos posar en el seu lloc; tenir-ne empatia, com dirien els psicòlegs. Crist sent compassió i actua. Nosaltres, fem el mateix? Ens deixem dominar per l’egoisme, per les nostres pors; Egoisme que ens porta a no mirar, a no sentir i a pensar només en les nostres pròpies vides. Por al que és diferent, por a perdre el nostre estatuts, por a la crítica. Ser cristià significa abandonar-se a Déu. Aquells que professen pertànyer a Crist, es distingeixen per les seves obres (sant Ignasi d’Antioquia). Les obres són fruit de l’amor, de la pregària, de l’estar ‘amb Crist, per Ell i en Ell’. Si no donem exemple servint els pobres, els malalts, els que pateixen, què fem doncs? La Gospa contínuament fa referència a la pregària i, en conseqüència a l’acció, al testimoni de les nostres vides. L’Eucaristia, la lectura de la Paraula de Déu, el dejuni, el rés del Rosari, la confessió… tot això ens porta a ser testimonis de la llum del Senyor, com ho van ser els sants! “Nosaltres prediquem un Déu bo, comprensiu, generós i compassiu. Però, el prediquem també a través de les nostres actituds? Si volem ser coherents amb el que diem, tothom ha de poder veure aquesta bondat, aquest perdó i aquesta comprensió en nosaltres”. (mare Teresa de Calcuta).
Que la Gospa ens ajudi a ser persones de pregària amorosa!
Mn. Ferran J. Carbonell
