Estimats fills: També avui us convido perquè sigueu com les estrelles, que amb la seva resplendor donen llum i bellesa als altres, per alegrar-los. Fills meus, sigueu també vosaltres resplendor, bellesa, joia i pau, i sobretot pregària per a tots aquells que estan lluny del meu amor i de l’amor del meu fill Jesús. Fills meus, testimonieu la vostra fe i pregària amb alegria, amb l’alegria de la fe que està en els vostres cors, i pregueu per la pau, que és un do preciós de Déu. Gràcies per haver respost a la meva crida.
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. (Mt 2, 9-10). L’estrella que guia els reis mags és Déu mateix. L’estrella és un personatge important en els relats de la infància. És la bellesa de Déu que es manifesta al Cel per guiar els de la terra. Crist és la nostra estrella i ens demana que també nosaltres siguem estrelles per a tots els nostres germans, que siguem testimonis de Déu de paraula i d’obra. Com podem portar la llum de Déu si no ens deixem il·luminar per Crist? Això és impossible!
Recordo un sacerdot sant que no sortia de casa sense encomanar-se de cor a la Mare de Déu santíssima. Afirmava que qui havia de fer-ho tot era el Senyor i que, no només havia d’estar ple de Déu, sinó que demanava ser com la lluna que brilla pel reflex del sol i no pas per tenir llum pròpia. I és justament això el que hem de fer els cristians: brillar. No podem tenir por. Ser testimonis de Crist d’aquesta manera ens ha d’omplir d’entusiasme. Si tenim Crist al cor, què ens pot faltar? No podem viure acomplexats, si ho fem és perquè no hem descobert el Déu de l’amor. Si no tenim un afany missioner a les nostres vides i vivim apàtics o tristos, és perquè mai hem tingut una trobada amb Crist. Si davant el materialisme del món no movem el nostre esperit una mica, ben segur que la llum del Senyor no brillarà en nosaltres. Si davant el patiment del germà, la fam, la malaltia, no ens sentim commoguts, és ben veritat que no hem vist el rostre de Crist. Podem seguir vivint sense llum quan Déu és llum i foc? Hem de deixar que l’Esperit Sant mogui els nostres cors amb força i amb alegria. A Ne 8, 10 llegim: No us entristiu: la joia que ve del Senyor és la vostra força.
Hem de gaudir amb el Senyor, a fi que Ell sigui realment el nostre baluard, la nostra fortalesa i pugui manifestar-se a través de les nostres vides. Som cridats a ser resplendor de la llum del Pare. Al segon punt de la magnífica encíclica de sant Joan Pau II podem llegir-hi: La llum del rostre de Déu resplendeix amb tota la seva bellesa en el rostre de Jesucrist, és la imatge del Déu invisible (Col 1, 15), és esplendor de la glòria de Déu (Hb 1, 3), ple de gràcia i de veritat (Jn 1, 14): Ell és el camí, la veritat i la vida (Jn 14, 6). Per això, la resposta decisiva a cada interrogant de l’home, en particular els seus interrogants religiosos i morals, la dóna Jesucrist; més i tot, tal i com ens recorda el Concili Vaticà II, la resposta és la mateixa persona de Jesucrist: En efecte, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement si no és en el misteri del Verb encarnat, ja que Adam el primer home, era figura de l’home futur, és a dir, de Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la revelació mateixa del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home i li fa palesa la seva altíssima vocació. (GS 22).
Cal que ens bolquem de veritat al Pare! Si de veritat creiem de tot cor que l’home només troba la salvació en Crist, perquè no hem de comunicar-ho als altres? L’amor ha de dur-nos a transmetre el Regne amb alegria, valentia i caritat. Hem de demanar-nos què fem per anunciar l’amor de Déu: a les nostres famílies, als nostres veïns, als companys d’estudi o de feina, persones d’altres religions i creences, ateus, indiferents, agnòstics… La nostra vida no ha de deixar de proclamar la grandesa del nostre Déu.
“Una nit des de la cel·la vaig mirar el cel i vaig veure-hi un firmament esplèndid farcit d’estrelles i la lluna, i de sobte a la meva ànima hi entrà el foc d’amor inconcebible cap al meu Creador i, sense poder suportar el desig que havia nascut en la meva ànima cap a ell, vaig caure de cara al terra quedant humiliada entre la pols. Vaig adorar-lo per totes les seves obres i quan el meu cor ja no podia aguantar més el què estava passant, vaig rompre a plorar. Aleshores em va tocar el meu Àngel Custodi i em digué: El Senyor m’envia per dir-te que t’aixequis del terra. Ho vaig fer immediatament, però la meva ànima no tenia consol. Encara em va envair més el desig de Déu” (Sor Faustina Kovalska 470).
Acabo amb una pregària perquè Déu ens faci missioners.
Demanem-li ajut a la Gospa
PREGÀRIA DE SANT FRANCESC XAVIER
Pare bo, Creador de totes les coses:
Recorda’t del teu acte creador, especialment dels éssers humans
que han estat fets a imatge i semblança teves.
Recorda’t, oh Pare bo, que el teu Fill ha donat la vida per ells.
Gira el teus ulls misericordiosos als qui tant has estimat.
Escolta la nostra súplica a favor dels que pateixen
per diferents causes i estan humiliats per la vida.
Oblida tot el nostre mal. Atrau-nos a tots cap a tu.
Que siguem purificats per la Llum del teu Fill Jesús,
que resplendeixi la Seva glòria, i en Ell i per Ell,
torna’ns la innocència del teu acte creador,
perquè cantem i dansem d’alegria com a fills teus, germans tots.
Mn. Ferran J. Carbonell
