Antonio Gaspari / Zenit . A l’inici de la pel·lícula Bella, el protagonista Eduardo Verástegui explica que la seva àvia li deia sovint: “Si vols fer riure al Senyor, explica-li els projectes de l’home”.
La glòria propera
Sembla la frase exacta per expressar el que li va passar a la Mara Santangelo, una tennista italiana amb talent i decisió que, tot i tenir un problema als peus que la feia patir cada vegada que jugava, el 22 de juny de 2005 va estar a punt de complir el somni de la seva vida: jugar a Wimbledon i guanyar a una de les jugadores més fortes: la nord-americana Serena Williams.
Però precisament en el millor moment, després d’haver guanyat el primer set, els dolors al peu esquerre se li fan insuportables; demana permís per anar al lavabo on es treu les sabatilles i veu que els seus peus són un bany de sang. Estoicament, la Mara torna al camp i juga els dos sets següents, però … no hi ha partit, ja no aconsegueix recolzar el peus sense sentir punxades de dolor.
Està malhumorada, resa i es lamenta, es dirigeix a la seva mare al Cel, s’enfada amb el Senyor perquè sembla que l’ha abandonat precisament en el moment més important. Tot i patir dels peus des que va néixer, degut a una lleu malformació, la Mara havia promès a la seva mare que arribaria a Wimbledon i es convertiria en una campiona de tennis.
Una altra lesió i l’adéu professional
No obstant aquesta decepció, Santangelo segueix endavant i el 2006, juntament amb la Francesca Schiavone, la Flavia Pennetta i la Roberta Vinci, guanya la Copa Federació. El seu punt és decisiu quan guanya a la belga Kirsten Flipkens, portant a Itàlia al dos a dos. En el cinquè i últim partit, la campiona Justine Henin es veu obligada a retirar-se i Itàlia guanya per primera vegada el torneig.
La Mara Santangelo, que té ara 32 anys, va començar a jugar a tennis als 5 anys. Als 12 va ser convocada al Centre Tècnic Federal i sempre ha format part de l’equip nacional italià. Professional del 1998 al 2010, va guanyar quatre vegades contra les primeres deu del rànquing mundial i va sumar 9 tornejos en individuals i 23 en dobles.
No obstant la seva capacitat de resistir el dolor, a finals de 2009 la Mara s’ha de rendir. Després d’una altra lesió, li diagnostiquen un neuroma de Morton, que implica l’eliminació d’un nervi. Des d’aquest moment, la Mara no podrà jugar més a nivell professional.
El camí de la fe
En el llibre on explica la seva història (T’ho prometo: el partit de la vida, la força de la fe, el valor d’aixecar-se, Piemme), la Mara Santangelo escriu: “Deixar el tennis ha estat dur. L’infortuni que m’ha allunyat de la victòria i dels camps de joc m’ha obligat a combatre el partit més difícil de la meva vida. No és un punt, no és un joc, no és un set, no és un partit. És el camí de la fe que, de sobte, després de tant buscar, m’ha il·luminat l’ànima a Medjugorje, portant-me allà on no m’imaginava poder arribar”.
El llibre de Santangelo es va presentar el 20 de juliol a San Benedetto del Tronto en el context de la XIII edició de la mostra Escriptors sota les estrelles, promoguda per la llibreria La bibliòfila. En ell explica la seva història agonística i humana. Una vida difícil. Els seus pares es van separar quan ella encara era petita i la seva estimada mare va morir en un accident de trànsit quan ella només tenia 16 anys.
Un dol mai acceptat, en el fons. Un intent de reacció que l’empeny a caminar cap endavant per la promesa a la seva mare i una determinació que reflecteix la ràbia contra el dolor que patia als peus.
En realitat la Mara estava enfadada amb el món: pel dolor de peus i per la pèrdua de la seva mare. En el seu camí va trobar moltes persones que la van estimar i la van ajudar molt, com el Giampaolo Coppo, el seu entrenador, “mestre en el camp i en la vida” i moltes altres que trobarà després d’un viatge a Medjugorje.
L’alleugeriment, a Medjugorje
Tota la primera part del llibre és la història d’aquesta ràbia i de la incapacitat de la Mara per acceptar el dolor que la tortura i que li impedeix fer el que més li agrada, jugar a tennis, i el destí advers i cruel que l’ha privat de la seva mare.
La Mara no aconsegueix lliurar-se dels turments fins que no decideix anar a Medjugorje. És intensíssima la part del llibre en la qual explica la nit que va canviar la seva vida. La Mara, que “gairebé no era capaç de fer el senyal de la creu i amb prou feines recordava l’Ave Maria”, explica la seva primera confessió després d’anys de silenci i de tancament. Fent cua davant del confessionari, la Mara té por però busca el valor: “Jesús entendrà les meves fragilitats. Forza Maretta! “-es diu a si mateixa-, “aquest sacerdot no pot pas ser pitjor que la Serena Williams”.
La Mara Santangelo no es confessava des del dia de la seva Primera Comunió. Després d’agenollar-se es confessa de tot, un riu que s’inunda. Se sent estimada, entesa, escoltada, i amb una serenitat que mai havia experimentat.
Una vida diferent.
“Ha estat l’inici d’una nova vida“, escriu. La Mara Santangelo, tennista amb talent i fortalesa, sempre molt reservada, comença a prestar assistència i acollida als altres. Entra al grup Nous Horitzons, de la Chiara Mirante, i participa activament en la iniciativa Abraçades gratuïtes. Confessa: “Quina felicitat ser útil al proïsme! Quina alegria acollir amb amor, buscant ser font de compartir!”.
Als qui li pregunten “Per què una persona d’èxit com tu, que té de tot, es posa al mig d’un carrer a regalar abraçades?”, la Mara respon: “La nostra existència no és res sense amor, sense un cor disposat a donar, a estimar i ser estimat“.
“El veritable renaixement espiritual, conclou la Mara, està a entendre que a través teu altres poden veure una llum que va més enllà de la teva persona, més enllà de la carn i la matèria: la llum resplendent de Crist“.
Font: www.religionenlibertad.com
