Abatuda pel dolor causat per la pèrdua d’un bebè que esperava, la Loretta no n’esperava res d’aquell pelegrinatge a Medjugorje. Se li acostà una desconeguda i tot canvià.
He notat al meu rostre el bes de la Mare de Déu. El diaca Mossèn Emilio Cioffi explica aquesta experiència.
Una dona jove sent al seu rostre el bes càlid de la Mare de Déu de Medjugorje.
Una experiència única, afirma el diaca Cioffi que va en pelegrinatge a Medjugorje des de fa deu anys i pot constatar com Medjugorje desperta les ganes de ser catòlic-cristià. És una convicció madurada després de conviure amb les experiències dels pelegrins que cada any, del 8 al 14 de setembre – data fixa -, s’acosten a Medjugorje. “Els senyals i els moments viscuts en aquella terra de l’ex-Iugoslàvia són molts – explica Mossèn Cioffi – però sobretot és molt evident en les famílies que s’arreglen i escullen reconciliar-se amb Déu.
També aquest any ho he vist en aquest indret on des de 1981 la Mare de Déu Reina de la Pau es manifesta. És obvi que l’Església vigila i observa els seus fruits i nosaltres esperem.
Amb quatre autocars, després de dos dies de viatge vagi arribar a aquell indret de pau.
He parlat i intercanviat experiències amb molts sacerdots i diaques. Es copsaven, en els pelegrins, les preocupacions del viatge. Escèptics, dubtosos, desil·lusionats i decebuts de la vida, cadascú tenia quelcom per a explicar. Entre tots ells, una parella que feia tres mesos havia perdut un bebè al sisè mes d’embaràs. En estat de shock, no mostraven cap interès pel viatge i no deien ni una paraula, ni somreien, desil·lusionats de la vida. La seva fe havia desaparegut amb la pèrdua del bebè.
Els acompanyava la Maria, la mare de la Loretta. La Loretta, deprimida i afligida, al costat del seu marit, s’esforçava per no traslladar el seu estat a la resta dels pelegrins. Quan jo els vaig preguntar per la seva indiferència, la Loretta em respongué: “Faig feliç la meva mare; per a mi Déu no existeix, no existeix res més que la meva desesperació”.
El viatge, les converses i la pregària amb els testimonis han fet possible una petita esperança en el buit deixat per aquell bebè que no va arribar a néixer.
Un dia al Podbrdo (turó de les primeres aparicions) una dona s’acosta a la noia i li pregunta per què plora i ella li respon: “Ja no surt el sol, he perdut el meu fill”. Ella, la dona misteriosa, li diu: “Preguem juntes fins que els núvols s’apartin del sol”, i en aquell moment la noia nota un calfred pertot el cos, aixeca els ulls i s’adona que un raig de sol està acaronant el rostre colpit pel buit del fill perdut. Veié diferents colors, mentre creixia una forta emoció i veié al sol una dona bellíssima que somreia. Dels seus ulls saltaren llàgrimes d’alegria com si de sobte el seu cos hagués retrobat la vida. Altres persones també pogueren veure-ho i m’ho expliquen; tot acaba quan aquella dona misteriosa que fa de mitjancera entre la terra i el cel li diu: “He sentit una veu que em deia: vés i besa aquella noia”. Després, misteriosament s’ha allunyat.
Quan arribaren a casa, la Loretta, la Maria i en Francesco, donaren el seu testimoni, demanant a tots que no desesperin mai i que tinguin confiança en Déu.
Font: https://reginadellapacedimedjugorje.blogspot.it
