Aprofitant el pont del Pilar, he anat per primera vegada a Medjugorje, on des de 1981 hi ha unes aparicions de la Mare de Déu sobre les quals l’Església ha nomenat una Comissió Internacional d’investigació, comissió que encara no s’ha pronunciat. En la meva visita de només tres dies no hi he presenciat cap fet espectacular ni res estrany, per tant em cenyiré al que realment m’importa: Medjugorje i la confessió.
Moltes vegades he comentat que la crisi del sagrament de la confessió, el fet que els fidels no s’acostin al confessionari, és perquè els sacerdots no ens hi fiquem, i que ens tocava als sacerdots trencar aquest cercle viciós asseient-nos a confessar. Avui, afortunadament, es veuen símptomes de millora per ambdues parts. Cada vegada més gent experimenta la necessitat de confessar-se, i encara que anar a veure el psiquiatre i el psicòleg és una cosa bona, i jo mateix l’he recomanat alguna vegada als meus penitents, és indubtable que el problema religiós és amb relativa freqüència el nus del problema i això ens toca als confessors. Havia sentit a parlar de Medjugorje com el confessionari del món, el que passa també en altres grans santuaris i llocs de peregrinació, i que Joan Pau II fins i tot havia dit: «Si no fos Papa aniria a Medjugorje a confessar». Vaig passar unes quantes hores al confessionari i em va agradar molt la xerrada que ens va donar un canadenc, (que després d’una vida massa mundana, ho ha deixat tot per quedar-se a viure a Medjugorje donant testimoni de la seva conversió). Enormement amena, va resumir la seva vida en tres paraules: matrimoni, adulteri, divorci, matrimoni, adulteri, divorci i així successivament. Finalment, li va tocar la gràcia, de la que culpa a la seva mare, i del rosari diari que ella va resar per ell durant trenta-vuit anys. I així va poder un dia escoltar les meravelloses paraules: «Jo t’absolc », de manera que guarda un enorme afecte i veneració als sacerdots.
Quan em vaig asseure a confessar em va agradar molt que, abans d’iniciar les confessions, agafaves unes tauletes on indicaves els idiomes en que podies confessar. En canvi, vaig trobar l’inconvenient que al confessionari feia massa calor, el que a l’estiu pot ser un pega seriosa. Quant seies, i malgrat que érem uns quants sacerdots, molt aviat tenies cua, encara que no tan gran com les que em van dir que hi ha a l’estiu i on per descomptat, augmenta també el nombre de sacerdots confessors.
Pel que fa als penitents, el grup més nombrós per nacionalitat amb diferència era l’italià, com passa gairebé a Santiago de Compostel·la, on després dels espanyols, són amb diferència els més nombrosos. Com és lògic en un lloc de peregrinació, n’hi ha molts que tornen al sagrament de la Penitència després de bastants anys i et trobes amb problemes de tota mena. Però m’he trobat amb un nou tipus de penitent, per a mi pràcticament desconegut fins arribar-hi: el penitent que porta molt pocs dies sense confessar-se, dos o tres i que torna a fer-ho, no perquè tingui necessitat ni per escrúpol, sinó per una cosa que jo diria finor espiritual: gent que després d’uns dies de pregària intensa, descobreix que en la seva vida hi ha com unes taques en que per dir-ho així, l’aspiradora no hi ha entrat mai completament, i senten la necessitat de netejar-les. Sentint-los confessar, no podia deixar de pensar que la delicadesa femenina de la Mare de Déu els feia adonar que, encara que anteriorment penedits, el seu penediment en aquests punts podia i havia de millorar.
El que la Mare de Déu fonamentalment pretén és donar-nos pau i portar-nos a Jesús. I resulta curiós que això és el que bona part dels pelegrins de Medjugorje hi troben: pau, serenitat, felicitat. I llavors em fa mal pensar com a tanta gent li ha quedat un record horrible de les seves confessions, quan el que li havia d’haver quedat és la sensació meravellosa de la trobada amb un Déu que ens estima fins al punt de morir en una creu, senzillament per això, perquè ens estima.
P. Pedro Trevijano
Font: www.infocatolica.com
