Medjugorje, 2011
El que tot seguit us explicaré té de tot: somriures, llàgrimes, però sobretot un missatge:
DÉU EXISTEIX, ÉS EL CENTRE DE TOT. La meva aventura, com jo l’anomeno, fou un calvari durant l’anada, durant l’estada i a la tornada, al principi totalment penedit d’haver-hi anat, i ara donant gràcies a DÉU per haver-m’hi portat, però en aquell moment… mare meva!
Per tal que comprengueu el que vaig patir, ho explicaré per etapes :
1a. UN TRAUMA
A principis de l’any 2011, en una conversa entre germanes, la Júlia, la meva esposa i la M. Carme, la meva cunyada, plantegen tot aquest entramat i la meva cunyada li diu a la meva dona que el mes de juliol pensa anar en una peregrinació a un poblet de Bòsnia anomenat MEDJUGORJE, perquè diuen que allà s’hi està apareixent la MARE DE DÉU a uns vidents, i que la gent que hi ha estat torna explicant-ne meravelles, i fins i tot el Papa Joan Pau II va dir: deixeu que els joves hi vagin, perquè MEDJUGORJE és el confessionari del món.
La meva dona, sense saber on era Bòsnia ni Medjugorje i ni tan sols saber perquè hi anava, li va dir a la seva germana un rotund “sí, jo hi vaig, apunta’m que hi vull anar!”. La meva cunyada, per tal que no se sorprengués, li va dir que era una peregrinació i no unes vacances com les de Punta Cana de l’any anterior, on hi havíem anat junts arran del casament del seu nebot. Alguna cosa encegava la meva esposa, perquè va dir sí sense saber on anava, que l’apuntessin perquè hi volia anar amb ells. Fins aquí era un secret ben guardat entre les germanes, perquè ni jo ni els meus fills no en sabíem res fins que una nit (en la qual no vull pensar), durant el sopar, quan tots estàvem reunits, va deixar anar la bomba i va dir “ME’N VAIG A BÒSNIA”. En aquell moment va passar ràpidament pel meu cap la idea: ha deixat d’estimar-me i no sap com dir-m’ho. Els meus fills es van quedar amb el ganivet a la mà, a mig camí entre el plat i la boca, però jo vaig ser el primer a preguntar-li : Però saps on és Bòsnia? I ella em va dir que no, però que hi anava amb la M. Carme i en Jacint, els meus cunyats. La idea de la separació em retrunyia pel cap i em deixava atònit, i pensava: Déu meu, ens hem enfadat, però no n’hi ha per tant, i vaig tornar a preguntar-li : I què hi aneu a fer? No sabia ni tan sols pronunciar el lloc on anava : MEDJU…
Aquella nit tot fou anormal, ningú no es va quedar al menjador com fèiem altres nits per parlar o veure la TV. Cadascú va buscar una excusa per anar-se’n a la seva habitació. A mi em quedava l’esperança que com que encara faltava molt temps pel viatge, la idea s’aniria diluint, però què va! la bola s’anava fent cada vegada més grossa, i de tant en tant ens feia un petit comentari sobre el viatge, com per exemple el temps que hi estaria, el cost del viatge, etc.; amb la qual cosa jo observava que la cosa anava seriosament. Amb el pas del temps va arribar Setmana Santa i em va dir que el diumenge de Rams aniria a missa i em va preguntar si la volia acompanyar. Vaig dir-li que sí pensant que potser així la idea del viatge li marxaria del cap. Però no, el Divendres Sant em va dir que també volia anar a missa i a la processó, i la torno a acompanyar, però amb menys ganes que el Diumenge de Rams. El Diumenge de Resurrecció em va tornar a portar a missa. Aquell dia hi vaig anar amb més ganes perquè pensava que com que s’acabava la setmana santa, seria l’últim dia de missa. Tampoc ho vaig encertar, perquè el diumenge següent em va tornar a dir d’anar a missa i jo li vaig dir que no, que ja hi havíem anat prou a missa, i a més li vaig dir: jo no vaig a missa perquè m’avorreixo, faig badalls i m’adormo. Em va posar una cara de pocs amics, me’n vaig adonar i per calmar-la li vaig dir: bé, ja vinc, però em quedaré a la porta fins que acabis i aleshores tornem junts. Aquest comentari va despertar la seva ira i em va contestar : “SAPS QUÈ ET DIC? QUE NO NECESSITO QUE M’ACOMPANYIS, HI SÉ ANAR JO SOLA, I VAL MÉS SOLA QUE MAL ACOMPANYADA”. Aquestes paraules em van destrossar l’ànima, però aquell diumenge no vaig cedir i no vaig anar a missa amb ella. Quan la vaig veure sortir de casa anant cap a l’església, em vaig tancar al bany i vaig plorar. Vaig plorar, no per ella, sinó per mi, perquè vaig permetre que anés sola a l’església.
Els dies anaven passant i vaig pensar en com reconciliar-me amb ella i se’m va ocórrer dir-li que ho havia pensat millor i que volia anar amb ella a Medjugorje. Al principi no s’ho va creure, però com que jo insistia, la cosa va anar canviant i vaig pensar que tot tornaria a la normalitat. No vaig trigar gaire en penedir-me’n, perquè ella tenia molt clar que hi aniria. Poc a poc ens anava explicant els detalls del viatge, i quan em va explicar l’itinerari que faríem des de Salamanca fins arribar a Medjugorje passant per Barcelona, em va venir un mal de panxa insuportable, però ja no podia tornar enrere.
2a. EL VIATGE D’ANADA
Fatal, per mi aquest viatge serà inoblidable. Vaig viatjar amb el meu cotxe des de Pedrezuela (un poblet de la serra nord de Madrid, on vivim), fins a Salamanca (2:30 h). Vàrem dormir a casa dels meus cunyats i l’endemà va començar la segona aventura: ens aixecàrem a les 4 de la matinada per agafar l’autobús, quinze minuts caminant amb l’equipatge i amb molta son.
SEGONA AVENTURA
Salamanca- Barcelona (més que aventura, un malson).
L’autobús anava ple, si et movies del seient era per posar-te dret al passadís i veure els caps dels altres. Hi anava també un sacerdot amb un llibre i un rosari (em pensava que era per a la seva pregària personal), però no, era per a la pregària general. Ens va dir que dormíssim una mica, perquè quan es fes de dia començaríem a resar (vaig pensar, vaja quin viatge de dotze hores ens donarà aquest). I així fou, quan el sol començava a sortir vàrem començar resant el rosari (jo portava 30 anys sense fer-ho, i no sabia com anava això dels misteris, i l’únic que feia era badallar i de tant en tant dormir). Quan es va acabar el rosari (QUIN ALLEUJAMENT!), de cop i volta veig una senyora que s’anava passejant per l’autobús i en veu alta relatava “un sac de gràcies que se’n va emportar la primera vegada que va anar a Medjugorje”, i jo pensava: aquesta dona està delirant o té algun problema al cap que la fa parlar així, perquè no parava amb les gràcies ni amb el sac. A tot això cal afegir-hi les olors que s’anaven acumulant a l’autobús, ja ho sabeu: suor, etc.
Me’n recordo que quan resàvem el rosari la gent s’aixecava voluntàriament del seu seient i anava al del copilot i amb el micròfon resava el misteri corresponent. Una vegada, el meu cunyat em va dir que sortís jo a resar un misteri (em penedeixo de la mirada que li vaig fer), perquè precisament ell no s’ho mereixia, però us imagineu el gest, sí, aquest gest (pobret), però ja estava ben fart de lectures, àngelus, xerrades, anava fart fins i tot de …
Doncs bé, fart del tot, a les sis de la tarda vàrem arribar finalment a Barcelona, total unes dotze hores d’autobús. L’hotel era normalet, per passar-hi la nit i continuar el viatge al dia següent, però a mi em va semblar el “Palace”, amb aire condicionat, un bany molt ample, crec que fins i tot tenia jacuzzi, no sé si eren visions, però allò era una meravella. Tot seguit, tota l’expedició va anar a visitar Barcelona. Jo em vaig quedar a gaudir d’aquella banyera i d’aquell enorme llit (no aconseguia arribar als dos extrems). UN GRAN PLAER. No entenc com els altres, després del viatget, tenien ganes de visitar Barcelona. Ah!! la meva dona la primera, i aprofitant l’ocasió, em vaig posar dins la banyera fins que la pell em va quedar arrugada.
TERCERA AVENTURA
Matinada de nou. Ens aixecàrem a les sis del matí per anar a l’aeroport, doncs l’avió que volava a Dubrovnik sortia a les 10 h del matí. Mentre, baixa maletes, puja maletes, torna-les a baixar, quan ho escric ja em poso negre. El trajecte Barcelona-Dubrovnik em va agradar. Finalment hi havia alguna cosa que m’alegrava l’aventura, però foren dues hores de viatge.
A Dubrovnik ens varen recollir dos autobusos, que crec que no s’havien utilitzat des que els cascos blaus els deixaren al final de la guerra. Vàrem tornar a carregar les maletes i pujàrem. Jo buscava una finestra perquè entrés aire fresc, em vaig posar sota una sortida d’aire però en sortia molt poc, i per contra per la finestra entrava un sol de pel·lícula de l’oest. Vaig arribar a pensar que no en sortiria. Tres hores més per arribar, per fi, a Medjugorje. En total foren més o menys unes 19:30 hores de viatge, sort que ja han passat. El pelegrins del Camí de Sant Jaume no tarden tant i pateixen menys.
Aquell autocar feia molta més pudor que el primer, segurament degut a un munt de circumstàncies, suors, enrabiades, etc.
Vàrem passar tres o quatre controls fronterers, els quals no ens posaren cap mena de trava, excepte, i hi havia d’haver un excepte, en l’últim control, on ens pararen i ens feren desviar a una petita explanada, on queia un sol de justícia, i ens tingueren allà, davant unes casetes de policia militar, uns quinze minuts. De cop sortiren quatre militars, un dels quals era una dona d’uns 200 kgs, amb metralletes i crec que també amb granades a la mà –que potser no funcionaven, però espantaven-; dos militars varen pujar a l’autobús, la grassa la primera i els altres dos es quedaren a la porta: ens demanaren el passaport –jo no puc endevinar el pensament dels altres, però vaig mirar la meva dona i la pel·lícula que em va venir a la ment fou “l’Exprés de mitjanit”- i vaig pensar que el qui no trobés el passaport es quedaria allí fins al final dels temps. Dono gràcies a Déu perquè no va passar res i vàrem poder continuar l’aventura.
Per fi vàrem arribar a Medjugorje a les 18 hores, amb la fresca del mes de juliol i a més amb una onada de calor que, com sempre, estiguis on estiguis, ve de l’Àfrica.
L’ESTADA (PITJOR)
“Casa San Giuseppe”, així es deia la casa on vàrem estar allotjats. Propietat d’una senyora italiana, Marisa, amb solera i història. Baixades les maletes, ens repartiren les habitacions –planta baixa, sort -. A nosaltres ens donaren l’habitació núm. 5 (per allò del xampú i aquestes coses, ho enteneu, oi?). Vàrem entrar-hi i hi trobàrem dos llits, un a cada banda de l’habitació, somiers de molles, un armari per la roba de la meva dona, la meva a la maleta, un lavabo on hi havíem d’entrar per torns perquè no hi cabien dues persones, una cadira i res més.
PRIMER DIA A LA CASA SAN GIUSEPPE
Diana a les 8 del matí. Esmorzar i peregrinació no sé on, però amb la fresca, el menjar, el descans i a la tarda una altra peregrinació, que no recordo, però també amb fresca (aquells dies estàvem a uns 40 graus), sopar i reunió al pati per explicar les experiències del dia, vaig passar del tema i me’n vaig anar a dormir.
SEGON DIA.– Semblant al primer, excepte l’esmorzar, que fou idèntic. Començava el meu calvari personal, doncs estava enfadat amb la meva dona, la meva cunyada, el meu cunyat i amb tots els que em trobava al passadís.
TERCER DIA.- Semblant al segon. Aquell dia pujàrem al PODBRO, o muntanya de les aparicions, una pujada plena de pedres, cigales… Augmenta el calvari i el meu cabreig. Vaig acabar rebentat, em feia mal tot el cos, la mà dreta de portar el bastó per no caure i pujar la muntanya, la mà esquerra de portar el paraigües per la calor que feia; quan no feia servir una mà feia servir l’altra per ventallar-me o eixugar-me la suor. Tot un calvari. Però aquell dia a la tarda alguna cosa va canviar, perquè vaig descobrir un lloc on hi estava de meravella, fresquet perquè hi havia aire condicionat, assegut, etc. (l’església). Però tot té un preu, a canvi d’estar fresquet, havies de suportar sentir resar dos rosaris, un en croata i l’altre en italià, en croata tan sols entenia GOSPA, en italià em sonava millor, però no gaire més. Aquest era el meu refugi a les tardes mentre els altres estaven a ple sol esperant per confessar-se, i una gran multitud asseguda en una esplanada, també a ple sol, assistien a l’Eucaristia.
Per fi va arribar el dia de pujar al KRIZEVAC, un turó que es veia des del poble, amb una creueta a dalt de tot. Pels que hi pujaren, la creu no era tan petitona, sinó tot el contrari, però com que no hi vaig pujar, no ho puc constatar. El fet era que aquest dia t’havies d’aixecar a les cinc del matí i tornar a pujar per un altre caminet ple de pedres, així que jo em vaig quedar al llit.
Després de tots aquests fets, va arribar el dia de tornar a casa. Amb quina il·lusió vaig fer la maleta, tan sols pensava en veure Madrid. En una de les parades de l’autocar, recordo que hi érem la meva dona, la seva germana i jo, i a la meva cunyada se li acut preguntar-me què m’havia semblat l’experiència. Déu sap que no li vaig contestar més malament per ser la meva cunyada, però la meva resposta fou rotunda “NO EM CREC RES”, tot això és un muntatge, està preparat i premeditat, paraules de les que, per la cara que totes dues varen posar, de seguida me’n vaig penedir.
Quan vàrem arribar a Salamanca, a la casa dels meus cunyats era tot silenci. L’endemà, tornant a Madrid, els vaig dir que resessin per mi, que “em feia falta”, i com si ho hagués tret de la Bíblia, el meu cunyat em va dir quelcom que em va fer reflexionar (jo li’n vaig dir “paràboles”), em va dir: resarem per tu, però això és com si et faig aire amb el ventall, t’arriba una mica de frescor, però saps molt bé que quan tornàvem de la muntanya bruts, suats i cansats, molt millor que ventallar-nos era posar-nos sota la dutxa i ens quedàvem com nous, a la glòria (aquest fou el punt de partida cap a la meva nova vida).
Quan ja érem a Madrid, la meva dona resava i llegia llibres d’aquests de conversions i aquestes coses, sobretot de la Maria Vallejo-Nágera, i a mi em feia ràbia i enveja alhora; dues coses contraposades, ràbia perquè ella feia coses que jo no podia fer i alguna cosa dins meu no em deixava estar tranquil, i enveja perquè volia fer-les. Us prego que no us canseu de llegir aquest relat, perquè em costa molt escriure’l, explicar com n’era d’imbècil. A banda que aquesta carta vaig començar a escriure-la a les onze de la nit i són les set del matí i encara no he acabat, així doncs us demano un xic més de paciència.
Faltaven pocs dies per l’aniversari de la meva dona i sabia que tenia molt d’interès per llegir un llibre, i vaig decidir regalar-li-ho, beneït llibre! Per cert, per si a algú li interessa és, per si el teniu i me’l podeu deixar: Un àngel caigut. A partir d’aquí va esdevenir el segon i definitiu punt de partida per tal de que la meva vida prengués un altre camí. Com ja havia dit, vivim en un poblet de la serra madrilenya, al costat de l’autovia Madrid-Burgos, anomenada A-1, una de les més transitades de Madrid, sobretot a les tardes a la sortida de la feina, també per anar al centres comercials, etc. Així doncs, una tarda vaig agafar el cotxe per anar a Madrid a comprar el llibre i regalar-lo a la meva dona. Vaig anar a molts llocs, a tot arreu em deien que ja no s’editava, i la meva esperança esdevenia desil·lusió i impotència. Aleshores vaig tornar a casa meva pensant què li diria, i se’m va ocórrer dir-li que havia encarregat el llibre, però que tardarien alguns dies en tenir-lo. En aquell moment va passar quelcom que mai, mai no oblidaré!!!. Conduïa pel carril dret d’una autovia amb tres carrils, a poc a poc pel trànsit, però també pel desengany que tenia. En aquell moment vaig notar com si quelcom m’abracés el cos i les meves mans deixessin de conduir el cotxe, jo no conduïa, se’m va ennuvolar la vista i en aquell moment vaig notar quelcom estrany dins el meu cos, no vaig escoltar cap veu, ni vaig veure ningú, però us ben asseguro que algú em va dir : QUIN REGAL MILLOR PER FER A LA TEVA DONA QUE CONFESSAR-TE, QUIN MILLOR REGAL QUE ACOMPANYAR-LA A MISSA, QUIN MILLOR REGAL QUE RESAR EL ROSARI AMB ELLA”. Aquell moment va durar uns segons, després, després va ser com si em despertés d’un somni meravellós, el que conduïa el cotxe durant aquell moment ho feia com si fos DÉU, mai millor dit, perquè amb tant de trànsit no se’m va ocórrer res, vaig notar com les meves mans agafaven el volant i tornava a conduir, però el que sí em passava era que els meus ulls estaven plens de llàgrimes, llàgrimes que em baixaven fins a la barbeta, però les llàgrimes eren tan cristal·lines que em permetien veure la carretera amb molta més claredat que abans que em passés tot això.
Quan ja era a casa meva, temorós i alegre, li vaig dir a la meva dona que el regal que li havia anat a comprar no l’havia trobat, i que m’havien dit que tardarien molt a tenir-lo, però que li portava un regal que segur que li agradaria. Un somriure va il·luminar la seva cara, com si ja ho sabés, i li vaig dir : “EL MEU REGAL SERÀ UNA PROFUNDA CONFESSIÓ, UN GRAN PENEDIMENT I ANAR A L’ESGLÉSIA AMB TU A CELEBRAR L’EUCARISTIA CADA DIUMENGE, I RESAR EL ROSAR, TAL COM DIU LA MARE DE DÉU DE MEDJUGORJE”. Ella em va mirar als ulls, em va abraçar i em va dir: ho sabia, sabia que aquest dia arribaria, perquè he resat molt per tu; és el millor regal que em podies fer.
Us asseguro que aquesta abraçada fou fidel, tendre i amb amor, i em va calar tant profundament que no ho puc comparar ni amb l’abraçada del nostre casament; fou una abraçada plena de tendresa i vaig notar que m’arribava a l’ànima. Esperava amb gran alegria el dia de la confessió, però quan va arribar el moment, l’única cosa que vaig fer fou plorar, plorar i plorar, i quan el sacerdot va posar la mà a sobre el meu cap per a donar-me l’absolució, vaig notar com Déu m’havia perdonat, aquelles mans del sacerdot tendres, calentones, suaus, sabia que Déu m’havia perdonat tots els meus pecats; a l’Eucaristia vaig estat plorant tota l’estona, el Parenostre el vaig resar com mai no ho havia fet, la meva dona em mirava i m ‘agafava la mà com a senyal d’amor i afecte. No us vull cansar gaire, però us diré que la meva conversió va ser amb caràcter retroactiu, com em va dir una amiga meva, tu, si tu, que t’aprecio molt.
Actualment reso dos o tres rosaris cada dia i cada misteri l’ofereixo pel món i tantes causes, vaig a Càritas com a voluntari, a missa gairebé cada dia i ajudo a la parròquia en allò que puc, i altres coses entre Déu i jo. També juntament amb uns amics solem anar a la parròquia Fuente del Fresno, a una urbanització on tenen exposat el Santíssim, resem el rosari i acabem amb l’Eucaristia. En fi, com diuen, qui t’ha vist i qui et veu!
Dono gràcies a la meva esposa, a la meva cunyada, al meu cunyat i a la meva neboda Marta per totes les seves pregàries, però sobretot i per damunt de tot, dono gràcies a la Mare de Déu de MEDJUGORJE, perquè Ella ha estat l’artífex de la meva conversió. Tot aquest escrit el vaig començar el juliol del 2011, amb 56 anys, i tant la meva dona com jo estàvem a l’atur, i l’any 2012, hi continuàvem estant, raó per la qual no hi vàrem poder tornar, però Ella va venir a Madrid mitjançant en Patrick, aquell canadenc convers del castell, que tant vaig criticar quan ens va explicar la seva experiència, doncs aleshores no em vaig creure res de res del que va explicar, i vaig dir als meus cunyats que era un muntatge. Doncs bé, aquest senyor i la seva esposa venen a Madrid i ens hi apropem per veure’l, amb la gran sorpresa que també va venir la Mare de Déu, la va portar en Patrick i me la va posar al davant, fou meravellós, li vaig demanar perdó per no haver-lo cregut i vàrem parlar una estona, tot i que la seva presència era molt sol·licitada.
L’agost del 2012 vaig trobar feina, sens dubte una de les gràcies que ELLA em va donar. És un lloc on, a més de fer la meva feina, tinc molt temps per resar, pensar i escriure; això ho estic escrivint a la meva feina avui, 29 de setembre de 2012 a les 5.30 h. del matí.
Tot això ha estat dur, dur, però molt dur. La força me l’ha donat el rosari que sempre porto a sobre i que, per cert, el vaig comprar a MEDJUGORJE. Aquesta és la meva història, tot i que també reconec que em falta molt camí per recórrer; la conversió és quelcom que s’ha de treballar diàriament.
Prego per tots vosaltres, els que em coneixeu i els que em coneixereu.
GRÀCIES FAMÍLIA
Carlos Fernández Cámara
