Introducció
Avui parlarem del Fenomen de la Conversió, un coneixement sorprenent que des de que tinc ús de raó, mes ó menys independent amb criteri propi, m’ha cridat l’atenció fortament, no només pel que significa sinó perquè després d’haver conegut moltes històries alienes de conversió, el tema no ha deixat de sorprendre’m. I més quan jo mateix vaig ser conscient de la necessitat que jo tenia de convertir-me.
Comento aquest tema del Fenomen de la Conversió invitat per l’associació Cultural Alborea, des del coneixement que m’ha donat primer la pròpia experiència personal i després l’aliena en el meravellós treball d’una professió, la de periodista, que m’ha ofert l’oportunitat de conèixer i explicar històries tan sorprenents com quotidianes. Molt més quotidianes del que hom pot pensar.
Des de petit m’han cridat l’atenció aquestes històries que d’una manera o altra arribaren al meu coneixement, històries de “gent dolenta” que es feia “bona”, identificant com a bons als que eren creients, com el meu entorn o la meva família, i com a “dolents” els ateus o no practicants, en els seus diferents etiquetats socials o polítics, i els que eren bel·ligerants amb l’Església dels meus pares. Per tant, tot el que avui us expliqui no és des del coneixement d’un Teòleg, que no ho sóc; ni d’un religiós, doncs no tinc vots. Soc un laic, periodista, amb la seva pròpia experiència de vida que moltes vegades ha tingut més lloc fora de l’Església que dins. La meva experiència ha estat el Cristianisme, el conèixer a Jesucrist, el que m’ha portat a l’Església, no l’Església al Cristianisme.
Ja vaig explicar en aquest mateix fòrum, explicant part del meu testimoni, que a mi això de ser Catòlic em ve de fàbrica, com a tants coetanis meus i vostres a l’Espanya on hem nascut. Siguem honestos. Si Europa li deu el Ser a la inspiració romana del Dret i a la filosofia grega, també li deu al Cristianisme. Dins d’Europa, Espanya avui no s’entén sense aquesta identitat cristiana que batega per tot arreu, fins i tot en aquells que odien allò que és cristià o que no el reconeixen al seu entorn.
Per qui no se n’hagi adonat, el Cristianisme batega en i des dels noms dels nostres carrers, places i pobles, fins als nostres períodes de vacances, -diumenges, Nadal, Setmana Santa i festes patronals-, passant per un patrimoni cultural que els espanyols d’avui gaudim i que no té comparació en cap país del món. Si n’és de present, el Cristianisme, fins i tot en els nostres noms propis. Ho diu algú que es diu Jesús Maria.
Espanya és un estat on tots els seus fills són cristians, fins i tot aquells que no ho senten, o que no han estat batejats, pel simple fet cultural que se’ls ha donat per haver nascut en aquest context històric, social i cultural, la qual cosa ha afectat les nostres vides.
Sent honestos també hem de reconèixer que molts més que els cristians de cor -els que s’han convertit-, són els que no ho són. Molts són els que havent nascut en un país cristià en la part social, històrica i cultural i havent estat batejats, no viuen com a cristians de cor, no segueixen Jesucrist, no fan vivència del seu baptisme i viuen al marge de l’Església.
Perquè per experiència puc dir que, havent anat a un col·legi concertat catòlic, més d’un noranta per cent dels meus companys de classe avui no estan a l’Església ¿Què ha passat o què hem fet tan malament perquè aquells que estaven dins avui estiguin fora?
Més que de les conversions d’aquests que deia “dolents”, aliens o enemics de l’Església o dels valors cristians, d’aquells que no ens coneixen, avui prefereixo parlar de les conversions dels que sí que ens coneixien. Dels que havent-nos conegut han escollit abandonar-nos. De la conversió d’aquells que són cristians, encara que sigui pel baptisme, i que en algun moment de la seva vida han perdut o oblidat el ser cristià.
Als que això ens ha passat, potser simplement ho vam perdre perquè mai vam fer-ne vida, ni tampoc estava viu. Moltes de les crisis de valors religiosos, de la visió transcendent de la vida, tenen a veure amb això. Veureu:
La religió nostra del Cristianisme té un problema que molts cristians no acaben de visualitzar. A vegades aquestes coses es veuen molt millor des de fora i convé viatjar a un país no cristià per observar des d’allà com es viu aquí. El cristià té una diferència pragmàtica i ineludible a l’hora que sigui una religió vivencial, no sols cultural, i és que contràriament a qualsevol altra religió del món, la cristiana no està basada en un conjunt de normes i de lleis, ni és el resultat d’un corrent cultural ni filosòfic a seguir, ni és una ideologia divinitzada. Segons el seu propi origen en Crist Jesús, el seguidor de Crist, el cristià es aquell que imita Crist, que el segueix no en l’intel·lectual, no en el formal, sinó en l’obrar, en el viure: en allò vivencial, fent des de la seva pròpia individualitat, des de la seva persona intel·lectual i física, un camí d’acostament envers una altra persona que no és altre que Jesucrist. Aquí rau el problema, que es pot imitar ben poc d’algú a qui no hem conegut, i malgrat això, el cristià “d’estar per casa” espanyol, dóna per suposat que, pel fet d’haver nascut cristià, ja coneix a Crist. Després passa el que passa, i no és la meva intenció posar-me dramàtic, però insisteixo que és normal que aquell batejat que no ha conegut Crist en persona, abandoni la seva Església.
El meu problema, per fer-ho més fàcil d’entendre, és que des de petit jo seguia a algú que coneixia d’oïda, però no personalment. Algú de qui havia sentit parlar, però a qui no havia conegut, amb el qual no havia tingut un encontre personal, únic i individual, entre el meu jo més únic i personal i el d’Ell autèntic. Jo no vaig tenir mai la meva pròpia experiència de Crist. I essent el Cristianisme una elecció radical de l’amor, algú pot enamorar-se d’algú només perquè li hagin parlat d’ell? Per molt bé que et parlin d’algú, és necessari el coneixement per optar d’una forma tan concreta com és l’opció cristiana de la vida.
En la religió Cristiana, el mateix Jesucrist no ens assenyala un camí a seguir, unes veritats a conèixer i estudiar ni tampoc una vida a construir. Molt més senzill i proper que tot això, Crist ens assenyala la seva persona, Ell mateix, com l’únic camí, l’única vida, l’única i autèntica veritat, fora del qual res és.
Si això fos cert, no seria necessari que per identificar-nos amb ell i poder-lo emular, a més de deixar-li un espai a la nostra vida, caldria conèixer-lo en persona i no pel que ens expliqui algú o pel que puguem llegir en un llibre?
L’encontre Personal amb Crist
Des de la infantesa i durant tota l’adolescència, vaig tenir una imatge grisosa i feixuga de Jesús de Natzaret. L’identificava amb fets i coses que no tenien res a veure amb Ell i de les quals no en tenia cap culpa, així com en la manera en com em van educar. Podríem parlar d’un Cristianisme equivocat – no en la intenció, sinó en la forma – ja que vaig rebre una sèrie de normes i directrius – que a vegades es reduïen a la simple amenaça de la condemna -, que no només no era capaç d’acomplir com se m’exigia, sinó que a més m’apartaven d’una imatge d’un Déu que m’estimés. Més aviat, Déu se’m feia un ésser vigilant que esperava l’error i la meva misèria, per enfonsar-me si feia quelcom malament. Així, el cristianisme esdevenia un cercle viciós de condemna, en el qual la salvació depenia de mi, no era gratuïta, i sí impossible.
El resultat va ser que, havent nascut en una família de conviccions profundament cristianes, i no havent conegut en tota la meva vida una altre ensenyament que el de l’escola catòlica concertada, mai vaig arribar a conèixer Crist. Vaig aprendre molt sobre Ell i sobre la seva Església, però vaig arribar a la joventut i a l’edat d’incorporar-me al treball sense notícies d’aquest “Algú” viu que m’estimava sense mesura, del més gran miracle, del més gran esdeveniment encarnat de la història de la Humanitat, que no és altre que la notícia de que Déu, tot un Déu creador de tot, adoptà condició humana, es va assimilar a mi, per posar ordre en un desordre al que jo vaig arribar per herència i que mai aconseguia recompondre.
El pecat, la distància que una vegada l’home va decidir agafar de Déu, em va deixar incapacitat per arribar a Déu. És el Kerigma, l’anunci de que Déu es va humanitzar en carn sofrent com la meva, i que es va entregar com ofrena d’amor per compensar l’amor que a mi em falta en el pla amorós de Déu, el que em va faltar conèixer, en la persona de Crist, durant la meva infantesa i adolescència. Fixeu-vos que no dic “en l’idea de Crist” ni “en el record de Crist”, sinó en la realitat de l’existència d’un home viu, no d’un mort, que batega i existeix al meu costat, en mi, tots els dies de la meva vida.
Aquest dia, el dia que el coneixes, el que et trobes amb Ell, és el dia més de la teva vida, en el que tot canvia i ja res podrà ser igual, en el que deixes de veure les coses d’una forma per no tornar-les a veure com abans. Els més grans m’entendreu amb aquest exemple. Fins a l’arribada de la TV en color, els televisors eren en blanc i negre. Eren així. No hi havia altra opció de veure els partits de futbol fora d’una gama limitada de grisos. Recordarem com un bon dia, a casa d’un amic, en una botiga o en un bar, veiem un televisió en color, i a partir d’aquest dia, el nostre TV en blanc i negre ja no va ser igual. Era el mateix de sempre, però ja no ens agradava, i ningú de nosaltres va deixar la il·lusió de tenir, més aviat o més tard, un d’aquests televisors per poder contemplar els colors verds, vermells i violetes, en comptes dels grisos, grisos i grisos del televisor vell.
Si ets més jove, sabràs que la Selecció Espanyola abans mai guanyava un mundial, ni en blanc i negre ni en color, però després de veure el que va passar a Sud-àfrica el 2010, amb el Xavi, l’Iniesta i la major part de jugadors catalans, en qualsevol campionat que participin a partir d’ara i en el qual no arribin a la final molt serà pitjor.
Això és el que aporta un encontre personal amb Crist, una forma de veure-ho tot, que fa vell el que, essent igual que sempre, ha canviat a pitjor en el nostre coneixement, en la nostra consciència i en el nostre cor. Això és una conversió. Canviar de forma, en aquest cas, de forma interior, per deixar de ser com érem i començar a ser com serem. Millor dit, el que serem.
Tots coneixem una conversió per antonomàsia. La gran conversió que se’ns ensenya a l’Església és la d’aquell jove d’ascendència jueva anomenat Saule, nascut a Tars de Silícia quan l’actual Turquia era província romana. Segons va deixar escrit Sant Lluc com a reporter dels Fets dels Apòstols, periodista d’aquell temps, Saule era un jove educat en el fariseisme, és a dir: una forma d’entendre la religiositat cosida a la justícia humana, d’entendre la relació de l’home amb Déu en base a un negoci, a un intercanvi de normes i deures a canvi d’una sèrie de gràcies i favors.
Que bo és recordar que Sant Pau va créixer en la forma d’un justicier, tant és així que es va dedicar amb tota l’energia a perseguir la secta dels cristians, i va estar d’acord, amb la seva presència, a l’assassinat a pedrades de Sant Esteve, Apòstol de Crist. Així es comportà Sant Pau, fins que en un viatge camí de Damasc, va sentir quelcom en el seu interior que, apart de deixar-lo cec, el va transformar en el seu interior, el va convertir. Ho podem llegir en els Fets dels Apòstols.
Saule, mentre encara respirava amenaces i mort contra els deixebles del Senyor, va anar al gran sacerdot i li va demanar cartes per la sinagoga de Damasc, a fi de que si trobés alguns homes o dones d’aquest camí, els portés presos a Jerusalem. Però anant pel camí, va passar que en arribar prop de Damasc, de sobte el va rodejar un resplendor de llum del cel; i caient a terra va sentir una veu que li deia: Saule, Saule, per què em persegueixes? Ell va dir: Qui ets, Senyor? I li va dir: Jo sóc Jesús, a qui tu persegueixes. Ell tremolant i temorós, va dir: Senyor, què vols que faci? I el Senyor li va dir: “Aixeca’t i entra a la ciutat, i se’t dirà què has de fer. I els homes que anaven amb Saule es van aturar atònits, escoltant la veu, però sense veure a ningú. Després Saule es va aixecar de terra, i obrint els ulls, no veia res, així que portant-lo de la mà, el deixaren a Damasc on va estar tres dies sense veure-hi, i no va menjar ni beure”.
El gran miracle, l’extraordinari de la història de Saule, no és només el fet de que s’escoltés una veu o que es veiés una llum resplendent. Això és sorprenent, però la impressió de viure aquesta experiència és efímera, com seria viure un terratrèmol. Si ho visquéssim, l’experiència ens posaria la por al cos durant unes hores, potser dies, però al cap de poc temps ens passaria, per extraordinària que fos. Ningú que ha viscut la brutal experiència d’un terratrèmol li ha canviat tant la vida, com per no haver tornat a casa després d’uns dies, fossin els que fossin.
On vull anar a parar és que l’extraordinari, el que fa el fenomen de la conversió digne de ser observat, respectat davant el testimoni de qui l’explica i compartit per qui ho ha viscut, és que Pau va canviar de vida. Quelcom va passar en el seu interior, molt més intens que tot l’exterior i que malgrat el temps i els esdeveniments, el va portar a viure de forma diferent, a veure-ho tot d’una altra manera. No amb els ulls del cos, sinó amb els del cor, amb la intel·ligència i la raó de tot Ell.
Pau es va transformar, siguem honestos: una reacció molt raonable de Pau hagués estat enfadar-se amb Déu. Un Déu que ell venerava amb sacrifici i treball seguint la llei fil per randa, va i el deixa cec. Doncs vaja quin déu! Qui hagués continuat seguint-lo? L’oportunitat per apostatar i rebutjar-lo estava en safata. Malgrat tot, Pau no s’enfada ni li retreu res a Déu. Encara que ignori que quedarà curat de la ceguera tres dies després. Saule va tenir tres dies de ceguera per enviar Déu a passeig, però no ho va fer. És més, el va obeir, seguint les seves instruccions. Per què? Perquè quelcom va succeir en l’interior de Pau que el va transformar convertir. No va ser només por, com el que ha viscut un terratrèmol, que a la fi s’acaba. El que li va passar a Pau és que per primera vegada a la seva vida, va veure el televisor en color. El Déu que tenia Saule era d’un televisió en blanc i negre, amb els costats rodons i el so distant. El que li va passar a Saule és que de sobte no només va conèixer el televisor en color, sinó que va veure davant seu una pantalla gegant de plasma de 54 polzades, amb tecnologia HD i so Dolby Surround. Pau va començar a veure la vida amb un Home Cinema Ambiental i amb Subwoofer sota del sofà.
Si aquesta comparació entre el blanc i negre i el color marca la distància entre dues tecnologies diferents d’un mateix electrodomèstic, la diferència que coneix Pau entre un Déu que mata i persegueix, amb la d’un Déu, Crist que ha mort per tu i perdona, es infinitament major. Pau és testimoni d’algú que ha conegut al Déu Crist en el seu cor, en la intimitat i de forma personal, i mai podrà tornar a veure un partit de futbol en el vell televisor, mai tornarà a mirar a un home amb els ulls amb que mirava l’antic espectador en blanc i negre. No ho dic per algú com Pau, que ja creia en Déu. Així, tot home que coneix, que troba a Crist, serà tal la grandesa d’aquesta realitat – l’encarnació en home semblant a ell del Déu que és amor absolut i total-, que mai veurà res, ni a ningú com abans.
Grans històries de conversió
La conversió de Pau és tan famosa que ha donat nom a qualsevol altra conversió sorprenent. Ull, dic sorprenent en l’exterior, perquè en l’interior per mi totes ho són. Però és cert que tots coneixem la història d’alguna “conversió paulina”, diem.
Un altre gran convers de la història és Sant Agustí, qui abans de ser Bisbe, Sant i Doctor de l’Església, era ateu i sectari. Agustí va provar en la seva recerca del sentit de la vida, el trobar la pau interior, tot el que podia provar en aquells temps. No m’és difícil imaginar a un Agustí dels meus temps, que en la seva adolescència i joventut, marxés cada divendres de botellón i discoteca fins a la matinada, provant tot allò que fos per calmar el foc que crema en el nostre interior buscant la veritat de la nostra vida. Quan no la trobem, la saciem amb succedanis. Però quan la trobem, quan coneixem a Crist, la nostra vida és capaç de reconèixer l’error i d’adherir-se a la veritat. Com va deixar escrit Sant Agustí:
“Tard et vaig estimar, formosor tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! I veus que tu estaves dins de mi i jo fora, i per fora et buscava; i deformat com era, em tirava sobre aquestes coses boniques que tu vas crear. Tu estaves amb mi però jo no estava amb tu. Em retenien lluny de tu aquelles coses que, si no estiguessin en tu, no serien. Em vas cridar, clamar, i vas trencar la meva sordesa; tu vas brillar, resplendir i curar la meva ceguera; vas exhalar el teu perfum i vaig respirar, i sospiro per tu, i sento fam i set; em vas tocar, i abraçar en la teva pau”.
Què s’ha de fer per convertir-se
Agustí ens dóna una pista gran, per viure una conversió. Ell mateix ens diu que aquell que s’obre a la conversió és perquè Déu ja estava en el seu interior, no a fora, encara que ell no el reconegués. Això és impossible d’entendre per ningú, i de creure pel que no té fe, però una de les tres persones que formen la Unitat Divina, Déu, és el seu Esperit Sant, que habita de forma intangible en el nostre ser espiritual.
A mi sempre m’ha agradat que aquestes coses me les expliquessin com si tingués quatre anys. De manera que per posar un altre exemple que faci possible la racionalització d’aquest concepte en una mesura molt bàsica pel comú dels mortals, diguem que si els homes procedim de Déu com part d’un pla existencial que se’ns escapa, en nosaltres tenim la seva presència com en el nostre ADN tenim el del nostre pare. Fins i tot en el cas que tu no hagis conegut el teu pare, tindràs una quantitat ingent d’informació sobre ell amb un senzill anàlisi. Fins i tot alguns trets del teu caràcter seran els mateixos per herència d’aquesta persona a la que possiblement ni hagis conegut. D’alguna forma que no entenem, la presència física dels nostres pares estarà en nosaltres tota la nostra vida. El color dels nostres ulls no serà nostre, sinó el seu. El mateix amb els nostres cabells. Les en- fermetats seran les seves, i moltes de les habilitats també. De la mateixa manera, el nostre Pare en l’esperit, en l’ànima, està en nosaltres d’una forma molt més contundent i determinant que el nostre pare físic. Al cap i a la fi és aquesta semblança – a imatge i semblança- que tenim en el nostre Pare Déu, l’única condició humana que no morirà mai, que ens fa immortals. Aquesta és la diferència de l’ésser humà amb qualsevol ésser viu: l’esser humà és immortal. L’ésser humà que es reconeix en plenitud, unit a Déu en la persona de Crist. Per això sempre dic que aquell home, aquell cristià que ha conegut a Crist, que l’ha reconegut, i a qui s’ha entregat, és indestructible, és immortal. Ni la mateixa mort pot amb ell. Quants són doncs els testimonis d’aquells que, havent estat amenaçats de mort per seguir a Crist, han acceptat la mort en Crist, per damunt de la vida sense Crist? Perquè d’una manera o altra ja s’havien convertit.
Per això, per viure una conversió, poca cosa podem fer si no deixem a Déu – a Crist- que “habiti” de forma lliure en el nostre cor. És més una feina de deixar-se fer que de fer. Deia Joan Pau II que no hi ha pitjor presó que un cor tancat. La pregunta que jo llenço en aquest fòrum avui, estant a més en temps de Quaresma, és: Estàs disposat tu, avui mateix a deixar-te sorprendre per Déu? Estàs disposat a deixar-li fer a Ell com si la teva conversió depengués més d’Ell que de tu? Creus que Déu encara té motius per estimar-te sense mesura o mesures l’amor a Déu per la teva capacitat de fer-te estimar? Creus que ja te les saps totes sobre Déu, o que Déu encara pot escriure pàgines d’amor en la teva vida?
Qui coneix l’amor de Déu i deixa que faci el seu curs en la seva vida, aquest s’ha convertit. Com deia Sant Agustí “la mesura de l’amor és estimar sense mesura”. No és doncs la mesura de l’amor resar sense mesura, ni acomplir els preceptes de l’Església fil per randa, sense cap error, sense mesura. No, no és doctorar-se en Teologia, ni fer voluntariats. Tot això estarà bé si es fa des de l’amor i per amor. No per quedar bé ni per cridar l’atenció. Només servirà d’alguna cosa quan es faci estimant. Quan es fa per amor. Ja ho va dir Sant Pau també:
“Encara que jo parlés totes les llengües dels homes i dels àngels, si no tinc amor, sóc com una campana que ressona o un plateret que dringa”.
“Encara que tingués el do de la profecia, i conegués tots els misteris i tota la ciència, encara que tingués tota la fe, una fe capaç de traslladar muntanyes, si no tinc amor, no sóc res”.
“Encara que repartís tots els meus béns per alimentar als pobres i entregués el meu cos a les flames, si no tinc amor, no em serveix de res”.
L’amor és pacient, és servicial; l’amor no és envejós, no en fa ostentació, no busca el seu propi interès, no s’irrita, no té en compte el mal rebut, no s’alegra de la injustícia, sinó que s’alegra amb la veritat.
L’amor tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
L’amor no passarà mai. Les profecies acabaran, el do de llengües acabarà, la ciència desapareixerà; perquè la nostra ciència és imperfecta, i les nostres profecies, limitades.
Quan arribi el que és perfecte, acabarà el que és imperfecte.
Mentre jo era un nen, parlava com un nen, sentia com un nen, raonava com un nen, però quan vaig ser home, vaig deixar de banda les coses de nen. Ara veiem com en un mirall, confusament; després hi veurem cara a cara. Ara conec tot imperfectament; després coneixeré com Déu em coneix a mi.
Amb una paraula, ara existeixen tres coses: la fe, l’esperança i l’amor, però la mes gran de totes es l’amor”. Cor 13, 1-13
Per a la conversió només fa falta fer-se com un nen, deixar-se fer, deixar-se sorprendre. Deixar-se estimar per Déu com ho fa un nen amb el seu pare. Quin nen petit li diu al seu pare: Pare, no em portis més regals ni facis amb mi plans sorpresa, perquè ja res em satisfarà, perquè ja m’has estimat tant que ja no em pots estimar més?
L’actitud intel·ligent davant d’aquesta qüestió – i dic de tot home, no només del cristià- serà doncs la del que se sap limitat – tots ho som per la mort – però que aspira a l’eternitat, espera de l’il·limitat, de l’il·limitat que el sorprengui. Amb què? Amb la conversió, amb l’esperança a través d’una vida d’amor, rodejada fins i tot de pecats, de que Déu estima, Déu perdona, Déu espera, Déu actua.
Quin és subjecte de conversió?
Tothom. Jo mateix. Perquè si bé és veritat que una vegada que s’ha donat aquesta trobada amb Déu, la consciència d’Ell ja és inesborrable, l’home és molt més dèbil del que s’imagina. Som molt més vulnerables del que ens pensem. Molt més. Quantes vegades tants de nosaltres, catòlics, creients, no hem caigut dient una mentida, parlant malament de l’altre, no perdonant i acusant, lluitant en el treball per uns diners de més, o fent mal a l’amor d’alguna manera? La nostra condició limitada pel pecat heretat, que ens fa discapacitats per les ànsies de l’ànima, no deixarà d’acompanyar-nos en la nostra existència terrena. La conversió en aquest sentit serà el fet de ser conscients d’aquesta condició, que ja és un gran pas cap a Déu. El següent, és la misericòrdia, el perdó. Un perdó al qual s’accedeix a través d’un Sagrament que va ser instaurat pel mateix Jesús. “A qui perdoneu els pecats els seran perdonats…” va dir als seus apòstols.
El fet d’haver-me convertit no significa que una vegada conegut al Senyor ja no fallarem. No. Significa que malgrat les nostres faltes i pecats, del nostre no saber fer bé les coses, seguirem exhortats a voler ser com Crist. Per això la conversió, després d’aquest primer encontre amb Crist, es donarà cada dia, cada matí en aixecar-te del llit. Cada dia serà una presa de decisió de conversió, de deixar-se fer per Déu. I cada dia haurem de prendre aquesta decisió moltes vegades més: “Vull actuar com actuaria Ell, més que no pas com actuaria jo”. No vull amb això pressionar a ningú, ans el contrari. Fallarem, com fallava Sant Pau i així ens va deixar dit:
“Perquè sabem que la llei és espiritual, però jo sóc carnal, i estic venut com esclau al pecat. I ni tan sols entenc el que faig, perquè no faig el que vull sinó el que avorreixo. Però si faig el que no vull, amb això reconec que la Llei és bona. Però llavors, no sóc jo qui fa això, sinó el pecat que està en mi, perquè sé que res de bo hi ha en mi, és a dir, en la meva carn. En efecte, el desig de fer el bé està en mi, però no el realitzo. I així, no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull, però quan faig el que no vull, no sóc jo qui ho fa, sinó el pecat que està en mi. D’aquesta manera, vinc a descobrir aquesta llei: Volent fer el bé, se’m presenta el mal. Perquè d’acord amb l’home interior, em satisfà la Llei de Déu, però observo que hi ha en els meus membres una altra llei que lluita contra la llei de la meva raó i em lliga a la llei del pecat que està en els meus membres.
Ai de mi! Qui podrà lliurar-me d’aquest cos que em porta a la mort?
Gràcies a Déu, per Jesucrist, nostre Senyor! En una paraula, amb la meva raó serveixo a la Llei de Déu, però amb la meva carn serveixo a la llei del pecat”. (Rm 7, 14-25)
Amb el que acabo de llegir no vull desanimar-vos, sinó animar-vos en aquest “Gràcies a Déu per Jesucrist!” I afegeixo una altra cita de Sant Pau on infon ànim com a fruit de la seva conversió.
“No dic això perquè estigui necessitat, doncs he après a arreglar-me amb el que tinc. Sé passar privacions i viure en l’abundància. Estic entrenat per tot i en tot moment: a estar satisfet o tenir gana, en l’abundància o en l’escassetat. Tot ho puc en aquell que em dóna força.” (Felip 4, 11-13)
Per tant, tots som candidats a una conversió. Està a les nostres mans el ser afins a Crist, el formar part de l’etern, el formar part del seu Amor vivencial, no doctrinal. Amb els meus propis ulls he vist com homes i dones de diferents contextos es fan cristians doctrinals pel camí de l’amor. Això és, que s’esforcen a seguir una doctrina que facilita la vivència de l’amor. Però mai vaig veure el camí oposat. No vaig veure a ningú que per la doctrina, que per la norma, conegués l’amor. La porta per la que més persones entren en l’Amor és el fracàs, no l’èxit. És l’enamorat, el que es reconeix necessitat de l’altre, el que se supera per trobar-se amb l’estimat, però no existeix cap home que se superi sense amor. Només Crist pot fer-nos millors en l’amor.
No vull caure en la temptació d’explicar casos de conversió concrets i especialment cridaners, mediàtics, perquè la conversió no és un luxe d’uns pocs amb l’únic mèrit d’haver estat grans pecadors. No. La conversió és per a tots, fins i tot pels que com jo, no havíem conegut un altre àmbit de pecat que no passés de faltar algun diumenge a Missa. La conversió és per a aquells que no hem matat, robat, violat ni traficat amb drogues. Nosaltres també necessitem la conversió. La conversió és per tots aquells que hem estat batejats i que mirem des de la còmoda posició que ens dóna el fet de saber-nos els sagraments, les oracions i els manaments, però que ens hem perdut potser el més important: que una vida viscuda sense amor en tot, no és una vida.
Mireu, la conversió és sorprenent perquè comporta un canvi de vida, i això és molt complicat. Encara més a mesura que qui la viu és més gran. Veureu, canviar els hàbits de vida als 20 anys és més fàcil que als 30, i als 40 més fàcil que als 50, i una conversió és complicada perquè segurament comporta canviar d’amics, de hobbies, deixar de fer coses que t’agraden per començar a fer coses que vols, encara que no t’agradin. Aquí, aquest gest de deixar el que m’agrada, el que em ve de gust, pel que vull, pel que estimo, ja és un signe de conversió, d’obertura a Déu. Probablement haurem de deixar el nostre estat de vida, fins i tot a la nostra parella durant un temps o per sempre, és possible que fins i tot el nostre treball no sigui convenient i començarem a invertir els nostres diners en altres coses. Això és extraordinari senyors. Això no ho aconsegueix ningú amb ningú, al menys des d’una posició de llibertat. Coaccionats sí. És el que fan les sectes i les ideologies. Però des d’una posició de llibertat, de decisió personal, ningú. Després hi ha el tema de donar explicacions, perquè encara tot al teu voltant segueix igual, ets tu qui ha canviat, i el teu entorn ho nota i ho sent. Quan Déu se’t presenta, et diu: “Mira: jo sóc això, decideix si vols seguir-me o seguir-te”. Déu es fa aquell veí ó amic que un dia ens va ensenyar el televisor en color, i ens va dir que si volíem ens l’emportéssim a casa o bé seguíssim mirant el televisió en blanc i negre.
Amics, la conversió és per a tots, per avui i per ara. Per dues raons. La primera és la que menys m’agrada comentar, però també necessària de saber: no sabem quan ni com s’acabarà la nostra vida. L’altra és perquè encara que ho sabéssim i volguéssim esperar fins l’últim moment, es viu millor en l’amor transcendent, en el que va més enllà de la nostra pròpia vida, amb les seves proves i dificultats, que en l’intranscendent, que s’acaba en les coses de la terra, i dit de passada, té també les seves proves i dificultats, perquè fora del Cristianisme també hi ha creus. Que ningú us enganyi. Quin n’és, el sentit, pot ser una bona pregunta per a l’inici d’una conversió.
Àmbits de conversió
He conegut històries de conversió tan diferents que podria fer meva la frase de Benet XVI: Que hi ha tants camins per conèixer Déu com ànimes, com homes. Per començar, cal saber que a Crist se’l troba perquè Crist espera. Crist esta esperant. Aquest és l’únic denominador comú en les conversions. Per això el primer àmbit d’amor és interior: l’obertura del cor, l’estar disposat a ser sorprès. A escoltar i a decidir, amb criteri propi i madur.
Aquesta obertura mai s’ha de forçar –va contra el propi amor-. Es pot facilitar, tant en primera persona com en segona. En primera persona posant-nos en situació, dient de forma honesta i sincera, transparent, en un diàleg amb aquest Déu al que possiblement no coneixem, en el que no creiem, que estem disponibles per a Ell en cas de que existeixi i escolti. Si Déu no existeix, no hi haurà res a témer, doncs no passarà res. Si existeix, hauria de respondre. I si estima, ho farà.
És molt recomanable buscar àmbits de solitud, d’interioritat, de silenci interior on escoltem el nostre cor, la nostra consciència, un àmbit per establir un diàleg amb Déu en l’interior. Per això es recomanen les visites a llocs de silenci i pregària, com ara els monestirs. Passar un parell de dies en silenci en la presència mística que trobarem als llocs sagrats.
Un altre àmbit recomanable son les peregrinacions. Posar-se en camí en un viatge, on el destí és més que un viatge a un lloc físic, aquest silenci que es dóna al caminar, en un viatge llarg i pausat, caminant o bé assegut durant hores inacabables d’autobús mirant per la finestra.
Aquí vull fer un comentari i és que en el peregrinar qualsevol mitjà és vàlid, però com en tot, hi ha àmbits que faciliten el fi de la peregrinació. L’ànima necessita temps per aturar-se a pensar, a descansar, a escoltar. Les presses d’un viatge en avió, per exemple, a més de l’estrès de l’aeroport, de buscar les maletes, etc. no deixen tan espai i em refereixo a l’espai – temps per a aquest exercici de reflexió, de silenci i interiorització, com sí que pot deixar una peregrinació més dilatada. A més, l’experiència d’una peregrinació que comporti incomoditats o treball físic com el caminar, acosta el peregrí a la condició de criatura limitada, facilitant aquest abandonament a allò que Déu disposi i vulgui. Una peregrinació no és un viatge turístic ni d’entreteniment. Un cop dit això, en moltes ocasions no trobem una altra forma de peregrinar, que no sigui caminant durant setmanes o viatjant per carretera durant dies, i la veritat és que Déu no busca dificultats, sinó dreceres en la seva recerca de la trobada amb l’home. Sigui quin sigui el format, l’important és posar-se en camí. Com ja he dit altres vegades, peregrinar es donar-li l’oportunitat a Déu d’ensenyar-te en pocs dies el que pot fer en tota la teva vida.
Altres àmbits són la senzilla pregària personal, el seguiment d’un exemple de vida, d’un amic o conegut a qui li ha passat quelcom que ha canviat la seva vida, qualsevol acte d’amor, d’entrega. Aquí parlo de facilitar la conversió en segona persona. De veritat que molt millor que teoritzar, ensenyar, i no diguem imposar, no hi ha res com la pràctica del testimoni personal. El “a mi m’ha passat això”. Res com aquell que ens va explicar que quelcom meravellós li havia passat, que es reflexa en els seus actes, i que ho explica com a proposició, fins i tot com a curiositat, mai com a imposició o com a única opció de vida. En paraules de Joan Pau II, “les idees es proposen, no s’imposen”.
Qui es converteix es fa testimoni incansable. Si no, veiem què ens explica Sant Pau altra vegada sobre el que va suposar la seva conversió, i que malgrat tot, no va defallir.
“Són servidors del Crist? Declaro fora de mi que jo encara ho sóc més: en treballs, molt més; en presons, molt més; en bastonades, sense comparació; a punt de morir, molt sovint. Cinc vegades he rebut dels jueus els trenta-nou assots, tres vegades m’han flagel·lat, una vegada m’han apedregat, tres vegades he naufragat i he passat una nit i un dia sencers a la deriva en alta mar. M’he trobat sovint fent llargs viatges a peu, en perills de rius i perills de lladres, perills de part de la gent del meu llinatge i perills de part dels pagans, perills a la ciutat i perills en despoblat, perills a la mar, perills de part dels falsos germans; treballs i fatigues, sovint nits en blanc, fam i set, sovint sense menjar, passant fred i sense roba”. 2 Cor 11, 23-27)
Testimoni
Tot això que us he explicat té molt a veure amb un tema molt conegut i parlat en l’Església, la Nova Evangelització, la que necessitem a Occident els “Cristians de sempre”.
Per acabar i predicar amb l’exemple, us ofereixo un senzill testimoni i dir-vos que la crida a la conversió és per ara. Us ho dic com a Cristià no només batejat, sinó com a pecador penedit que ha conegut Crist, és a dir, un cristià convertit que necessita la vostra pregària per viure cada dia la meva conversió. Jo la visc amb alegria, una alegria que ja no me la pot prendre ningú, que no té aturador i que necessito compartir i que a voltes no trobo ni com ni on.
Des que vaig decidir emular a Crist, posar-lo a la meva vida, no han desaparegut les proves i dolors de la vida, però es porten millor. Us diré més. Encara que no ho fossin, ho prefereixo. Prefereixo viure en la Veritat que fora d’ella. Prefereixo viure en l’amor, encara que dolgui. Com us he dit, haver conegut Crist, m’ha fet indestructible, immortal d’alguna manera, i jo el que vull, apart de ser feliç a la terra, és anar al cel quan em mori.
