Això és el que diu honestament un bisbe de l’Est als crítics de Medjugorje.
“L’Església calla, deixa fer, això vol dir que consent” així ho explica Monsenyor Pavol Hnilica.
Una vegada una persona d’Església, escèptic amb Medjugorje, em va dir: “La Mare de Déu no té res més a fer que venir cada dia a la Terra? No té res més important a fer?”. “Per a una mare, el més important és la salvació dels seus fills i sempre comença per aquells que més ho necessiten”.
Si aquí hi hagués alguna cosa perillosa contra la fe o contra la moral, l’Església de Roma i també l’Església d’aquí, els bisbes iugoslaus, haurien dit “no! no s’hi pot anar!” perquè no serien capaços de deixar en perill a milions de fidels i tants sacerdots. Ho haurien de castigar severament i suspendre-ho. En canvi, l’Església calla, deixa fer, és a dir, permet. Això vol dir que tothom pot venir tranquil·lament i que no hi ha res de perillós.
El miracle més gran de Medjugorje són les confessions. En cap altre lloc del món es confessa com aquí. Pels seus fruits coneixereu l’arbre. I aquí s’hi han trobat excel·lents fruits, com potser no es troben enlloc més del món.
Pregària i dejuni, que són pràctiques que han desaparegut del vocabulari i de l’ensenyament de la Santa Església; i la Confessió, que gairebé ha desaparegut en el món occidental mentre que aquí a Txecoslovàquia i a Polònia s’ha seguit practicant, primer d’amagat i ara més públicament. La Mare de Déu vol renovar l’Església, i la confessió, juntament amb la comunió, són el medicament més apropiat.
Una vegada, a Alemanya, em van preguntar si no podia ser que tot el que està passant a Medjugorje fos obra de Satanàs. Vaig contestar que Satanàs ho pot suportar tot menys la confessió, perquè la confessió és una alliberació de Satanàs i no pot ser que ell empenyi a tanta gent a deslliurar-se d’ell. És absurd! Il·lògic! I aquí es confessa molta gent. Enlloc del món es confessa tanta gent com aquí. A vegades hi ha més de 50 sacerdots confessant.
Una vegada, a Àustria, quan el Sant Pare estava de visita, un bisbe em va explicar que havia estat a Medjugorje i que havia estat confessant durant 5 hores perquè hi havia gent esperant.En aquestes 5 hores he escoltat a persones penedides com mai abans havia escoltat en els meus 40 anys de sacerdot i bisbe. Alguns em deien, agenollant-se: aj “ udi’m, no sé confessar-me; he vingut per casualitat i necessito reconciliar-me amb Déu, he de començar una nova vida. M’ajuda? Què he de fer?
Són confessions com la de sant Pau a Damasc, “Senyor, ¿què vols que faci?”. Centenars de sacerdots m’han dit “per a nosaltres, el miracle més gran de Medjugorje són les confessions, escoltar aquestes persones que es confessen amb tanta sinceritat i amb tant de dolor, es penedeixen i fan propòsits.”
Amb la gent de Medjugorje et sents com en família. Una peculiaritat típica de Medjugorje és aquesta hospitalitat i familiaritat.
En els meus 69 anys he viatjat per tot el món i quan em trobo un sacerdot o un laic que ha estat a Medjugorje sento que tinc alguna cosa en comú amb ell, és quelcom que no sento amb els meus companys sacerdots de Txecoslovàquia, o amb els laics o amb els meus germans jesuïtes. De seguida sento que s’uneix tot el món sobrenatural, tot l’Evangeli, la fidelitat al Papa, la devoció a la Mare de Déu i ens fem amics, sigui on sigui la trobada.
Això m’ha passat a tot arreu del món on m’he trobat amb algú vinculat a Medjugorje. Ens fem amics i ens ajudem.
Font: https://medjugorjetuttiigiorni.blogspot.it
