El meu nom és Inmaculada Garcia, tinc 25 anys i sóc de Madrid. Ja fa gairebé 3 anys que vaig anar per primera vegada a Medjugorje, o el que és el mateix, fa quasi 3 anys que vaig tornar a néixer.
De família catòlica…
Pertanyo a una família catòlica practicant. Des de molt petita coneixia bé l’Església i la tradició cristiana; llegia llibres sants, formava part de grups d’apostolat i coneixia perfectament el calendari litúrgic quan tenia uns 10 anys. A casa meva, la fe cristiana es viu com quelcom quotidià, natural i transparent. La formació cristiana que vaig rebre dels meus pares fou conscienciosa i profunda; resem cada dia junts el rosari des que tinc ús de raó perquè el meu pare em diu que la família que prega unida, continua unida. Així és com he heretat la fe dels meus pares, sense meditar gaire res més, senzillament això era el correcte, el que tocava.
… a secta, antidepressius i alcohol
En aquest marc de família tradicional, cristiana i de dretes, em varen trobar els membres d’una secta d’ultradreta, suposadament cristiana, que m’utilitzaren per la causa fins al 19 anys, fins que me’n vaig poder sortir el gener de 2006. Els 3 anys de manipulació i xantatge emocional varen deixar-me unes seqüeles que vaig arrossegar fins al 2010, després de la meva experiència a Medjugorje. Aquestes seqüeles consistiren en un absolut desconeixement de qui era Déu, una sensació de desil·lusió i buit perquè no El coneixia gens. Aquell Déu que antuvi havia conegut per la fe transmesa dels meus pares ja havia desaparegut.
La meva vida seguia en aquesta línia quan vaig començar a treballar en una botiga de moda de Madrid. Era un ambient completament materialista i consumista. Vivia en una constant pressió, havia de ser perfecte: una perfecta venedora, treballadora, estudiant (en aquella època quasi no anava a la universitat), i el pitjor, perfecta físicament. Així va ser quan al 2008, per culpa d’aquesta feina i per altres motius, vaig començar a provocar-me vòmits i a barrejar i abusar d’antidepressius i alcohol. Va arribar un punt en què tan sols tenia Coca Cola Light i pastilles a l’estómac, ja que vomitava tota altra cosa. Vaig perdre 10 quilos en un parell de mesos; vaig perdre també el curs acadèmic, suspenent quasi tot, ja que no podia concentrar-me i anava molt poc a classe. També vaig començar a sortir molt a les nits, i no tant sols els caps de setmana; qualsevol excusa era bona per sortir. També fou aleshores quan vaig començar amb la promiscuïtat d’abusar de les persones i deixar que abusessin de mi.
On és Déu?
Quan penso en aquells mesos, recordo que el que m’empenyia a l’autodestrucció era un profund sentiment de ràbia; principalment m’odiava a mi mateixa, per no ser perfecta i no ser el que jo esperava ser; no era capaç d’acceptar-me tal com era i admetre les meves limitacions. Per altra banda, sentia un profund ressentiment cap a Déu; el Déu dels meus pares, misericordiós, amor, pacient i pare, ja no existia perquè mai havia estat un amic meu conegut, no era altra cosa que principis que m’havien inculcat, principis que mai vaig fer meus, perquè no els havia madurat.
No vaig tenir temps d’emprendre el meu propi camí d’amistat i fe amb Ell, d’experimentar el Seu amor en la meva vida, com fets individuals d’amor cap a mi, en particular com a filla seva, ja que en el moment de canvi, discerniment i maduresa, em varen presentar un Déu elitista, que m’havia escollit per a la seva casta de superhomes, i a canvi em donaria el que jo demanés, perquè m’ho mereixia tot, per ser de la casta dels valents. Així, quan les coses no van sortir com les tenia planejades, perquè… el meu xicot em va deixar per una altra quan ja tenia data de casament, perquè em varen canviar de botiga i vaig perdre les meves amigues pel fet de canviar d’horari, per la rutina, per exigències de comissions, perquè la carrera va esdevenir més difícil i m’exigia més treball, perquè va morir la meva tia àvia a la qual estimava moltíssim, sense poder ni tant sols acomiadar-me’n… vaig sentir que Déu m’estava fallant i castigant sense merèixer-m’ho. D’aquí va venir-me la ràbia, la rancúnia i el ressentiment i vaig decidir que Déu pagaria per tot el que m’estava fent. Precisament el dia de Sant Josep em vaig quedar mirant el Sagrari i li vaig dir: ara sabràs el que és una enemiga, a partir d’ara dedicaré la meva vida a perseguir-te, a parlar malament de tu amb tothom i faré que d’altres també se n’apartin. Dins meu sabia que tot el mal que fes, li faria a Ell i que patiria amb mi. I aquí va començar el meu infern particular.
El poder de la pregària dels pares
Com n’estaven de preocupats els meus pares! La degradació del meu comportament no va ser de cop i volta, però de seguida van notar que alguna cosa no anava bé. En poc temps vaig deixar d’anar a missa, passava menys temps a casa i quan hi era sempre em tancava a la meva habitació, estava de mal humor o els cridava: era insuportable. Els meus pares han patit i han resat molt, i és precisament gràcies a la seva paciència i, sobretot, a la pregària diària que avui estic aquí escrivint aquestes línies. Sense el seu esforç no hauria anat a Medjugorje la primera vegada, i sense la seva pregària no hauria obert el cor ni hauria canviat la meva vida. Els meus pares em varen pagar el viatge. Varen parlar amb un bon amic seu, Jesús Garcia, el qual els va suggerir que m’apuntessin a la sortida del mes d’agost cap a Medjugorje. Hi vaig anar en contra dels meus desitjos.
No vull anar a Medjugorje !!
Jo no volia anar a Medjugorje. No tenia cap intenció d’apropar-m’hi, però el viatge semblava interessant perquè visitàvem diverses ciutats europees. Hi anàvem en autobús i semblava una aventura, així que m’ho vaig prendre com un viatge turístic i no com una peregrinació. Vàrem estar cinc dies a Medjugorje, i no vaig anar ni un dia a la parròquia, tot i que sí que vaig passejar pels voltants. Veia la gent i sobretot el meu grup de Madrid molt contents, units, fent bromes i totalment feliços. Parlés amb qui parlés, coneguts o no, tots explicaven experiències fantàstiques d’amor de Déu, amb fenòmens sobrenaturals o no; a tots els passaven coses que els canviaven, i a mi, res de res. Aquest fet em va molestar força, ja que desitjava, com tothom, tenir la meva experiència mística de percebre olors, veure, sentir quelcom.
Ara cal que faci una parada. Tu que estàs llegint això, estaràs d’acord amb mi que no sempre el que volem i desitgem coincideix amb el que necessitem. El gran regal que ens ofereix aquesta vida és voler el que necessitem i necessitar el que volem, és a dir, que el que vulguis coincideixi amb el que necessites i no vulguis res més que el necessari. Això ho vaig descobrir després del meu viatge a Medjugorje: d’allà t’emportes el que necessites, no el que vols, o sigui que és millor no fer-se abans expectatives, perquè Déu sempre et sorprèn i les supera amb escreix.
Aleshores aparegué Ell…
Tornant a la meva història d’amor, jo volia moltes coses, tot creient que en aquest lloc hi trobaria la meva redempció i pau. Anava ben errada. Ni vaig veure res, ni vaig percebre cap olor, ni vaig sentir res, res de res, i malgrat tot, em va canviar la vida. Com fou possible? Perquè Déu sabia molt bé el que necessitava, i per apropar-me a Ell necessitava el perdó, necessitava la confessió. Quan era al Cenacle, escoltant un altre testimoni, n’estava farta de tanta conversió dels altres, per la qual cosa vaig sortir a fumar. Quan era fora del recinte, asseguda sola i profundament amargada, vaig començar a pensar com havia estat la meva vida fins aquell moment, en tot el que havia fet, dit, pensat i sentit. I em va envair un sentiment de desesperació i remordiment. Per què jo no podia ser feliç? Veia a tothom tant content, gaudint de l’experiència com si fos un regal i jo era una pedra foradada, incapaç de sentir res. Què he de fer per ser feliç? Per què els estimes més a ells? Què tenen ells que jo no tingui? En aquest moment vaig sentir com una veu dins el meu cor, plena d’autoritat, em deia: CONFESSA’T. Em vaig quedar gelada, sabia que això no provenia de mi, perquè era la darrera cosa que volia fer en aquell moment. La psicòloga a la qual em van enviar els meus pares, em va dir: et confessaràs en el moment que sentis que és el millor que pots fer en aquell instant. Aleshores vaig començar a pensar que no estaria malament, si més no intentar-ho. La veritat és que feia molt de temps que no em confessava, seria llarg, però pagava la pena intentar-ho, car el cos m’ho demanava. Tot el dia hi donava voltes, no podia pensar en res més.
El dia 5 d’agost de 2010 em vaig confessar durant una hora; feia més d’un any i mig des de la meva darrera confessió. Després de confessar-me vaig continuar sentint-me la pitjor persona del món; sabia que estava perdonada, però no podia perdonar-me a mi mateixa tot el que havia fet, em feia vergonya mirar el sacerdot. Aleshores em va mirar amb tendresa i em va dir : “Ves-te’n, i després de combregar, digues-li a la Mare de Déu Immaculada que abraci la seva Immaculada. Ella que és tota puresa, et tornarà la teva dignitat. Si Ell ja t’ha perdonat, com és que tu encara no? Tu ets més que Ell?… També haig de COMBREGAR? Tampoc hi perdia res si ho feia. Sincerament, em semblava un premi per haver estat valenta i haver-ho explicat tot al sacerdot. Després de la comunió vaig tornar al meu lloc, em vaig asseure i vaig pregar: Em penedeixo de tot cor de tot el mal que ens hem fet, a Tu i a mi mateixa, digues-li a la teva Mare que m’abraci tal i com ho ha fet el sacerdot, si us plau, vull saber-me perdonada, vull tornar a començar, sense culpabilitat.
Aleshores, (això va passar tal com ho escric i ho comparteixo com un gran regal que no fou només per a mi, sinó perquè tots sàpiguen que Déu està viu i que ens estima tant que, si realment en fóssim conscients, ens moriríem d’alegria), vaig començar a balancejar-me d’un costat a l’altra i vaig notar que un costat del meu cos estava més calent que l’altre. Em vaig imaginar a la falda de la Mare de Déu, bressolada com una nena que s’ha fet mal i que plora als braços de la seva mare mentre la consola. Vaig començar a plorar i plorar i ja no vaig poder seguir la resta de la missa. Vaig romandre així, en els seus braços, fins que vaig estar preparada per tornar al món, completament renovada i feliç.
Un vas nou
A partir d’aquell moment, alguna cosa va canviar, encara que no tot. Quedava la tornada a Madrid i l’Imma que havia marxat feia uns dies no era la mateixa que tornava a casa. Això em preocupava molt i m’entristia. Mentre hi pensava, se’m va apropar una monja que venia a l’autobús amb mi i em va dir: Imma, vols escalar aquest mur amb les teves mans i no t’adones que a dalt hi ha Déu que et demana que et deixis ajudar. Aquest fou per a mi el gran regal de Medjugorje, més que qualsevol altra cosa, perquè això sí que fou definitiu i continua fins al dia d’avui. Era el que jo necessitava i Déu m’ho va donar: el do de l’enteniment. Vaig entendre el que era la Divina Misericòrdia i que, d’alguna manera, l’amor de Déu sempre m’estarà esperant, tot i que hagis fet molt de mal, car Déu no em jutja i em perdona, l’únic que vol de mi és que l’estimi. Des d’aleshores vaig començar a ser lliure, a dir les coses pel seu nom i a afrontar les meves misèries amb el cap ben alt, perquè tenia la dignitat de ser filla del Rei de reis, em sabia perdonada i estimada, sabia qui em sostenia i què és el que havia fet per mi. Per mi va morir, per tal que jo pogués viure i tingués una vida plena sense llasts. A prop Seu tot era possible, per fi podia ser feliç, per la qual cosa vaig posar la meva vida a les seves mans.
…i em va omplir de regals
Han passat quasi 3 anys i puc dir molt segura que Déu fa totes les coses noves. Sóc una persona nova per dins i per fora. Continuo tenint problemes, preocupacions i llasts; però Ell està sempre amb mi, i des de fa 3 anys, jo amb Ell. El conec, l‘estimo. Tot i que a voltes no l’entenc, en tinc prou amb el seu amor i perdó.
Dels innombrables regals que he rebut en aquests 3 anys que he romàs a les Seves mans, el més gran, valuós, immerescut i meravellós ha estat Josip Susac. És croata, ens vàrem conèixer a Medjugorje durant la meva primera peregrinació i vàrem començar a festejar per Nadal d’aquell mateix any, durant la meva segona peregrinació. Treballava en un bar a prop de la parròquia on jo solia passar els dies, mentre el meu grup participava de les activitats programades. Ha estat el primer festeig que tinc basat en el perdó, el respecte i la comunicació. És el tresor més gran que tinc. Cada dia dono gràcies a Déu per haver-nos ajuntat en el camí ja que és el meu suport, el meu amic, la joia més preuada i, sens dubte, aquest camí hauria estat molt més dur si no l’hagués tingut al meu costat.
El començament de la nostra relació fou molt dur, només ens vam veure 4 vegades el primer any. Tots dos resàvem molt perquè es produís un canvi, perquè així ens resultava insostenible. El Senyor no es va fer esperar; abans del nostre primer aniversari, dos grans amics nostres, la Filka Mihalj i el pare Miguel Segura L.C. ens varen parlar de la possibilitat de treballar a Medjugorje, organitzant peregrinacions per a hispanoparlants, principalment des d’Espanya. Estava molt espantada perquè veia a en Josip molt segur, però jo havia d’acabar la carrera, deixar el meu país, la meva família, els meus amics i seguir-lo. Pensava: si amb prou feines sé organitzar el meu armari, com organitzaré les peregrinacions? Però ens hi vam llançar i vam confiar-hi. Estaríem junts i podríem fer alguna cosa, per poc que fos, per la conversió d’Espanya i per tornar a les arrels cristianes. L’ambició que tenia en aquesta aventura amb en Josip era poder sortir de la crisi a través de la fe i la pregària amb l’ajuda de la Mare de Déu. Vàrem començar el febrer del 2012 i ja hi van moltes ànimes, moltes cares, històries, vides que han passat al nostre costat i que s’han recolzat en nosaltres per arribar a Ell. No puc expressar amb paraules l’emoció que vaig tenir quan vaig entendre que el Senyor em feia servir d’instrument per tocar a d’altres ànimes, igual com ho va fer amb altres per tocar-me a mi. És un honor, una alegria i una gran responsabilitat, tot i que a vegades és dur dependre de la Providència. Déu no es deixa guanyar en generositat i ens cuida i ens mima, alhora ens educa i ens ensenya a servir. Només li demano al Senyor que ens ompli aviat de felicitat amb un matrimoni i una família santa al seu servei, i ens ajudi a estar sempre al seu costat, sigui el que sigui allò que ens esperi a la cantonada.
Vull anar a Medjugorje!!
A Medjugorje diuen que quan sents dins el teu cor el desig d’anar a Medjugorje és perquè la Mare de Déu t’està cridant, que a Medjugorje tots hi van responent a una crida; us animo a no ignorar-ho, a deixar-vos estimar, perquè Déu no ens demana res, al contrari, ens ho vol donar tot, i amb la meva història en teniu una prova. A en Josip i jo ens agradarà poder compartir amb vosaltres uns dies a Medjugorje. Si sentiu que voleu venir i que necessiteu qualsevol tipus d’informació que us puguem facilitar, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres: inmaggvaldes@gmail.com. Estarem molt contents de viure amb vosaltres la història d’amor que el Senyor us té preparada.
Missatge del 25 de juny de 2011: Estimats fills, agraïu amb mi a l’Altíssim la meva presència entre vosaltres. El meu Cor s’alegra mirant l’amor i la joia que teniu vivint els meus missatges. Sou molts els qui heu respost però espero i busco tots els cors endormiscats perquè es desvetllin del son de la incredulitat. Acosteu-vos encara més, fillets, al meu Cor Immaculat perquè us pugui guiar tots vers l’eternitat. Gràcies per haver respost a la meva crida.
