L’obediència a l’Església és l’ingredient per excel·lència de l’autentica devoció catòlica mariana.
El 21 d’octubre de 2013, l’arquebisbe Carlo Viganò, nunci apostòlic als Estats Units, va enviar una carta a monsenyor Ronny Jenkins, secretari de la Conferència de bisbes catòlics dels Estats Units, en referència a un vident de Medjugorje i les seves properes conferències als Estats Units. Aquesta carta fou enviada a petició de l’arquebisbe Gerhard Müller, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (el dicasteri vaticà que supervisa l’avaluació dels informes sobre aparicions marianes).
La carta fa referència a les xerrades programades del vident de Medjugorje, Ivan Dragivecic, per anunciar tot seguit la política de que els “clergues i els fidels no estan autoritzats a participar en reunions, conferències o celebracions públiques en les que la credibilitat d’aquestes “aparicions” es doni per afirmada”. En suport a aquesta restricció, la carta del nunci cita en bona part de la declaració del 10 d’abril de 1991 emesa a Zadar per la Conferencia Episcopal de l’Ex-Iugoslàvia (actual Bòsnia): “En base a la investigació duta a terme fins ara, no es pot afirmar que hi hagin hagut aparicions o revelacions sobrenaturals.”
Tot i que aquesta restricció podria suscitar potencialment elements de sorpresa i fins i tot confusió per part d’alguns, en realitat no cal angoixar-se ni perdre la pau. Examinem aquesta restricció a la llum de la pròpia primacia de l’Església sobre el tractament de presumptes aparicions que encara s’investiguen.
Comunament, en la tradició de l’Església hi ha tres classificacions possibles en relació amb l’avaluació eclesiàstica d’una suposada aparició mariana: 1) constat de supernaturalitate, indica que l’aparició en qüestió “consisteix en un origen sobrenatural”; 2) non constat de supernaturalitate, determina que el caràcter sobrenatural de las presumptes aparicions no pot ser establert en el moment de la investigació, però deixa la porta oberta per a una posterior avaluació en curs (que fins i tot podria incloure l’aprovació positiva); i 3) constat de non supernaturalitate, estableix que les presumptes aparicions no són d’origen sobrenatural i per tant els devots no han de participar de cap manera o difondre la devoció a les suposades aparicions.
Si bé la carta del nunci papal fa referència a la declaració de 1991 dels bisbes de Bòsnia en relació a Medjugorje, hi ha d’altres elements que hi figuren que són útils per a una millor comprensió de la mateixa.
En realitat, la frase completa treta de la declaració de 1991 dels bisbes de Bòsnia diu: “En base a les investigacions realitzades fins ara, no es pot afirmar que es tracti d’aparicions i revelacions sobrenaturals”. Des de la perspectiva de la teologia i la precedència de l’Església, el “fins ara ” és de vital importància ja que estableix clarament que la declaració dels bisbes bosnians sobre Medjugorje queda dins de la segona categoria de “non constat de supernaturalitate“, en comptes de “constat de non supernaturalitate“. En resum, la declaració de Bòsnia deixa clar que Medjugorje no és una aparició “prohibida”, sinó una presumpta aparició, el curs d’investigació de la qual mereix continuar endavant.
Tornant a la precedència de l’Església, mentre una presumpta aparició està en procés d’investigació, és normal que la devoció personal del clergat o dels fidels, ja sigui en la part individual o en reunions públiques, sigui permesa per l’Església, sempre i quan no es doni un status parroquial o diocesà “oficial” a la conferència o peregrinació, ja que això podria portar a la conclusió errònia de que la presumpta aparició ja hagués estat aprovada oficialment per l’autoritat legítima de l’Església.
És més, el clergat i els fidels són lliures, a títol personal, d’acceptar com autèntica una presumpta aparició, sempre i quan existeixi la voluntat de sotmetre’s obedientment i fidel al judici final i definitiu de l’Església respecte a l’autenticitat de la suposada aparició. Això, a més, per regla general, inclou el permís per peregrinar al presumpte lloc de l’aparició, per reunir-se privadament o col·lectiva per pregar o per discutir sobre l’aparició, sense que això impliqui el suport oficial de l’Església.
A més a més, la declaració de 1991 dels bisbes bosnians afirma que s’ha de proporcionar l’atenció pastoral fins i tot a aquells peregrins motivats per la creença en les aparicions, i per tant el bisbe local i els altres bisbes de Bòsnia els hi hauran de donar aquesta atenció.
Tot i així, les nombroses reunions de fidels d’arreu del món que van a Medjugorje impulsats tant per la seva creença (en les aparicions) com per altres motius, necessiten l’atenció pastoral, en primer lloc del bisbe diocesà i també d’altres bisbes, de manera que a Medjugorje i tot el que en faci referència es promogui una devoció sana a la Mare de Déu d’acord amb la doctrina de l’Església.
Aquí veiem que la declaració de Bòsnia busca proporcionar una atenció pastoral adequada als peregrins que visiten Medjugorje empesos per la creença en les aparicions, i això sense desencoratjar i menys prohibir les peregrinacions privades afavorides per la creença personal en l’autenticitat de les presumptes aparicions.
Una altra directriu de l’Església que concedeix el permís per a peregrinacions “no oficials” a Medjugorje és la que apareix en la instrucció de la pròpia Congregació per a la doctrina de la fe el 26 de maig de 1998. L’arquebisbe Tarcisio Bertone, aleshores secretari del cardenal Ratzinger en la Congregació per a la doctrina de la fe, afirma en una carta del 26 de maig de 1998 al bisbe francès, Excm. Gilbert Aubry:
“Quant a les peregrinacions que es facin de forma privada a Medjugorje, aquesta congregació assenyala que estan permeses amb la condició de que no es considerin com una autenticació dels esdeveniments en curs, els quals encara requereixen ser investigats per part de l’Església.”
Aquí veiem novament l’aprovació de les peregrinacions privades, sense cap mena de prohibició en base a la creença personal en les aparicions, amb l’única condició que la peregrinació no sigui mal interpretada com a “autenticació” de les aparicions, mentre aquestes segueixin essent investigades. També és important recordar que la recent carta del nunci papal als Estats Units no prohibeix les peregrinacions privades a Medjugorje que hagin estat aprovades segons les condicions determinades tant per la declaració de Bòsnia de 1991 com per l’aclariment de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de 1998.
Això no obstant, sota aquest punt de vista es pot entendre perquè les noves restriccions referents a les conferències o reunions públiques que pressuposen la credibilitat de Medjugorje, como es mostra a la carta del 12 d’octubre del nunci papal, podrien causar sorpresa i fins i tot confusió a aquells que han seguit fidelment fins avui les directrius disciplinàries de l’Església en relació a Medjugorje.
Tot i així, la sorpresa o la confusió no justifiquen la desobediència.
Als seguidors de Medjugorje d’arreu del món, jo els diria: Obeïu i pregueu. Tal com va especificar el nunci basant-se en les directrius de la Congregació per a la doctrina de la fe, qualsevol “reunió, conferència o celebració” de Medjugorje on es doni per feta la creença en les “aparicions”, s’hauran de cancel·lar fins a nova ordre o modificació de la política per part de l’autoritat eclesiàstica legítima.
Els devots de Medjugorje han de seguir el bon exemple de sant Pío de Pietrelcina durant els seus gairebé deu anys de prohibició per part de l’Església, de celebrar públicament la missa, amb el rebuig vaticà i diocesà dels seus suposats fenòmens místics. Durant aquella època de prohibició, el pare Pío mai no va negar l’autenticitat dels seus estigmes, la bilocació o altres prodigis autènticament sobrenaturals (com ho hauria pogut fer? – eren autèntics!).
Simplement va obeir.
Recordem també el rebuig de l’Església, tant de la diòcesi local com de la Congregació per a la doctrina de la fe, a les aparicions de Jesús a santa Faustina que ara constitueixen la devoció de la Divina Misericòrdia universalment aprovada i celebrada. Així és a vegades d’imperfecte el procés de l’Església en la difícil tasca d’avaluar el que el beat Joan XXIII va anomenar “aquelles llums sobrenaturals”. Aquesta prohibició finalment es va aixecar el 1979 per la intervenció del beat Joan Pau II, després de molts anys durant els que els devots de la Divina Misericòrdia es van haver d’abstenir obedientment de la celebració pública i la distribució del missatge diví de la misericòrdia infinita de Déu.
Ells també van obeir.
Aquesta nova restricció (que no té res a veure amb una prohibició formal) de fet pot ser una ocasió providencial per mostrar al món que la gran majoria dels seguidors de Medjugorje viuen i respiren en el cor de l’Església, en plena obediència a l’Església, i no són “fanàtics marginals” la fe dels quals depèn només d’una suposada aparició, com molts crítics solen afirmar.
La prova és l’obediència.
Jo diria a la gent: que els quedi clar i que vigilin de no prendre la nova restricció per allò que no és: una declaració definitiva de l’Església contra l’autenticitat de Medjugorje. La Congregació per a la doctrina de la fe té el dret, per la raó que sigui, d’aplicar més restriccions mentre la comissió del Vaticà no conclogui el seu estudi, que en última instància arribarà al papa Francesc per a un judici final.
Però el fet preval, el procés de l’Església no ha acabat. Medjugorje no ha estat declarat “constat de non” per la carta del nunci als Estats Units, i en aquest moment, qualsevol conclusió de que Medjugorje hagi estat condemnada seria la seva pròpia manera de desobediència a l’autoritat de l’Església. Fer-ho seria com usurpar el paper de la Congregació per a la doctrina de la fe i en última instància, del propi papa Francesc, de fer el discerniment final de l’autenticitat de Medjugorje, un discerniment crític i històric que pertany únicament al magisteri de Església.
Gamaliel tenia raó: “… si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu! (Fets 5,38-39)
Dr. Mark Miravalle
El Dr. Mark Miravalle és professor de teologia i mariologia a la universitat franciscana de Steuvenville. És un prolífic escriptor sobre temes relacionats amb la Mare de Déu i se’l consulta amb freqüència sobre suposades aparicions marianes. Per llegir-ne més sobre aquest tema, visiteu www.motherofallpeoples.com/store y www.markmiravalle.com
