Si una persona del més enllà es comunica, el vident capta la comunicació segons els seus recursos i parla amb el seu llenguatge limitat.
Per tant, les aparicions no tenen la funció d’oferir-nos l’absolut, la totalitat, sinó que es tracta d’una comunicació limitada. En aquest sentit, les paraules del vident no són ni les Sagrades Escriptures ni ens transmeten la Paraula de Déu. Un vident ens ofereix un eco filtrat, limitat i condicionat de la comunicació de Déu, però sense beneficiar-se de la gràcia dels redactors inspirats que han escrit la Bíblia.
És necessari reconèixer la relativitat de les aparicions, però sense exagerar. Per els autèntics vidents, les aparicions són una trobada personal i és una evidencia que implica molt més que qualsevol altra. “Veig: no puc dir el contrari” repetia la Bernardette davant les amenaces del comissari i dels jutges. Després de l’èxtasi, tornen al món ordinari, com del més real al menys real, de la plenitud a la banalitat. És justament el contrari de despertar d’un somni on el real anul·la la inconsistència del somni: els vidents tornen a les vicissituds d’un món incert en el que viuen com cadascun de nosaltres.
S’ha de reconèixer el munt de problemes inexplicables que sorgeixen arran de les aparicions, però això no és motiu per rebutjar-les, perquè aquí a baix tot és enigmàtic i tot està sotmès a les lleis del futur; l’home navega en l’enigmàtic des que neix fins que mor.
És per això que l’Església no atribueix infal·libilitat al seu judici sobre les aparicions. Quan reconeix l’autenticitat d’una aparició, no ens diu: “La Mare de Déu s’apareix aquí, és segur i esteu obligats a creure-ho”. Diu: “Teniu aquesta raó i aquesta altra per creure. És un benefici que dóna els seus fruits, us convidem a creure, però sense l’obligació de la fe”. Per aquest mateix motiu, els papes han evitat constantment ser jutges de les aparicions i deixen aquest fenomen a les autoritats locals, fins i tot quan l’esdeveniment té un ressò universal.
En aquests casos, els papes no dubten de confirmar els judicis del bisbe local, animant els qui freqüenten els llocs de les aparicions, anant-hi ells mateixos com Pau VI i Joan Pau II a Fàtima, o com Joan Pau II a Lourdes, però realment no comprometen formalment la infal·libilitat de l’Església. Per això les aparicions no tenen la certesa pròpia dels dogmes de la fe. Per tant, els dogmes i les aparicions no estan al mateix nivell de la fe. Els vidents són un canal més o menys fràgil, més o menys purs. Els seus missatges no són la Paraula de Déu, com la Bíblia: és important subratllar la diferència. No són infal·libles, com ho són, per exemple, els ensenyaments del Papa quan parla ex cathedra. En el misteri de les aparicions, l’element és particularment ambigu i subjecte a il·lusions òptiques. La proximitat del Regne de Déu cap al qual caminem fa semblar propera aquesta meta a qui s’hi llança amb fervor, com el cim d’una muntanya sembla més proper –gairebé es pot tocar- a qui inicia una llarga i difícil escalada, on sovint perdrà de vista el cim. El fi al qual Déu ens convida és constantment imminent. I allò que és imminent sembla proper. En la seva epístola més antiga, sant Pau pensava que veuria el retorn de Jesús abans de morir (1 Ts 4, 17).
No ens hem de sorprendre si els vidents són víctimes de la mateixa il·lusió òptica. Tot i que a través d’ella s’estimuli el fervor i la vigilància, ens hem de preocupar de considerar la imminència com una proximitat en el temps. A Medjugorje, la comunicació amb el món exterior normal s’interromp per deixar espai només a les aparicions. Llavors, tot és un somni? No. Les proves científiques demostren que no es tracta d’un somni sinó d’èxtasi veritable. A més a més, els vidents veuen la Mare de Déu com una realitat més real i més evident que la del món en el que viuen. El final de l’aparició no constitueix per a ells un despertar, un tornar a la realitat, sinó la tornada a una altra realitat ben diferent de la veritable realitat que han vist.
Les “comunicacions” que el vident té són evidents per a ell, però el misteri el sobrepassa. No és la persona més adequada per interpretar-les. Les manifestacions de Déu com ara les aparicions i els miracles són un misteri, també per als vidents, que no en són conscients del tot. Els superen i superen el seu llenguatge. Incomoden sobretot els testimonis externs: fidels, experts de diverses comissions, bisbes a qui no se’ls d’ona experiència i que l’estudien, anant a les palpentes des de fora com si estiguessin a l’altra banda del mur. De fet, Déu es manifesta, aquí baix, no d’una manera plenament evident sinó en un clarobscur. Aquestes manifestacions sensibles, de vegades sorprenents, no ens proveeixen d’una certesa geomètrica, més aviat es presten a objeccions i no són mai proves absolutes. No forcen la llibertat, no l’eliminen, ni tan sols en casos extraordinaris com el de sant Pau, enlluernat camí de Damasc. Són mostres d’amor. Feliços els qui ho entenen i d’aquesta manera experimenten la presència i el poder de Déu i la proximitat de Crist i de la seva Mare.
Font: Medjugorje – Juny/Juliol 1990 – Revista de l’Associació “Comitato Medjugorje” de Milà (Itàlia)
