He necessitat uns quants dies per poder fer un esbós, amb mala lletra i a cop de tecla, en pijama i recolzat al sofà, per explicar-vos què m’està passant des de fa un temps i que fa que la gent em miri, i és que he tingut un virulent atac de somriure i això tortura el món. Sí, ja fa uns quants dies que somric de dia, de nit, cuinant, resant, fins i tot dormint tant, com feia temps que no dormia. Sóc capaç de somriure fins i tot veient el telediari, que miro ben poc. D’on em ve tanta pau? Quin és el per què d’aquesta rabiosa alegria?
Em sembla que el somriure que llueixo a tota hora no és efecte d’una causa única, sinó més aviat d’un cúmul de causes, i encara que la gent s’obstini i posi cara seriosa com de funeral, jo no puc deixar de somriure.
Us ho resumeixo en molt poc temps -no és l’hora ni el moment- però no em resisteixo a donar-vos una pista, per si aquest atac de somriure pot animar el vostre dia i fins i tot encomanar-vos l’alegria que ha pres el meu cor des de fa un temps i que a poc a poc s’ha anat ensenyorint tant dels meus gestos, que jo ja ni els controlo i com us dic, somric fins i tot sense voler.
Una de les raons és el Papa que tenim. M’ha encantat que sigui sud-americà, que parli en castellà. M’ha agradat que hagi triat el nom de Francesc, perquè dins del meu top ten de devocions diverses -visca la immensitat de l’Església!-, hi ha la d’aquell desastre de xicot que Déu va triar per reconstruir la seva Església. Tot llegint la seva biografia no em costa gaire d’imaginar-me un Francesc adolescent del nostre temps, sortint a beure i tancant les discoteques un cap de setmana i un altre, lligant amb noies com qui col·lecciona clauers, cercant frenèticament la felicitat en la que viuen submergits els nostres propis fills, sí, de famílies cristianes, que el mateix Francesc va patir en una cadena d’insatisfaccions humanes que el van portar fins a la guerra… i Déu el va triar a ell.
Vaig estar molt content de veure que el primer que va fer el Papa Francesc va ser demanar-nos a tots de resar. Un parenostre, un avemaria i el Glòria.
Si a tot això hi afegim el seu simpàtic llenguatge corporal i la seva manifesta afició al futbol, tenim com a resultat una pessigada en el meu interior, d’aquelles que passen quan algú que no coneixes aconsegueix tensar-te una corda que et fa plorar de felicitat, afegint més llenya a la foguera del somriure.
Una altra de les causes, ho confesso, ha estat la cadena de triomfs que el Madrid ha tingut tant davant del Barça com davant del MANU. Sí, a la lliga anem fatal, però com amb els anys de la Setena i la Vuitena, aquesta temporada fa olor de Champions.
La causa més important del meu somriure de primavera, quan encara som a l’hivern, és que estic enamorat, i tots els dies rebo, a canvi dels meus maldestres esforços, tants regals d’algú que no em demana res, que m’estima tal com sóc, i que m’omple d’amors posant a prova amb la sinceritat de la seva mirada, la flexibilitat de la meva cara, eixamplant tant el meu somriure que sembla que m’hagi de donar la volta a la cara. La data de les noces s’acosta i què voleu que us digui, estic gaudint molt.
Tot això és el resultat d’haver-li regalat a Déu la meva vida, perquè Ell faci i desfaci com li vingui de gust. Això va succeir una nit concreta: la del 25 de juny de 2005. Si aquella nit, més enllà dels límits de la desesperació, m’haguessin dit que avui, uns quants anys després, estaria escrivint això, hauria pegat aquell qui m’ho hagués dit, encara que hagués estat l’aparició d’un àngel envoltat de campanetes.
En fi, que pateixo un virulent atac de somriure del qual espero no curar-me mai. Que no tinc problemes? no és això exactament. De fet, fa tan sols 15 dies m’he quedat sense feina, estic a l’atur i la pau m’inunda, em desborda, m’ataca. És un efecte col·lateral de la presència del Crist al cor de l’home. Un atac de pau fins i tot enmig de la tempesta.
Només li demano al Senyor que no em passi mai. He passat molt de temps veient a l’Església cares de cristians tristos, rígids, afligits. Ho vaig veure de petit, ho vaig veure de jovenet i llavors això em va allunyar de l’Església. Ho he vist de més gran i ja no me’n desenganxen. Gent de Missa dominical que confia tant o més en les seves forces que en les de Déu. En els seus coneixements més que en l’experiència del Crist -aquella experiència que es diu “el retrobament personal” i que només són capaços d’explicar-ho els qui ho han viscut.- Més en la seva ciència, en la seva carrera, en els seus cursos i màsters, que en la Saviesa que només dóna l’Esperit Sant a través de la pregària. La pregària senzilla, la pregària pausada, la pregària silenciosa, contemplativa, de no dir-se res…. Viure en Cristià consisteix tan sols en tornar al que és bàsic: La pregària, la Paraula; els Sagraments i la confiança en Déu; en l’Amor. Tal i com va dir Benet XVI en el seu últim àngelus, un dels grans mals de l’Església són els qui viuen d’ella,: “la instrumentalització de Déu”. Perquè com ha dit el seu successor, l’Església no és una ONG. I jo hi afegeixo, que no és ni molt menys una empresa. Això anava dirigit als qui se’n serveixen de l’Església, ben instal·lats, en comptes de servir-la a ella.
També és cert que cada cop conec més gent autèntica, que van per la vida dient que viuen de la Providència. En aquest món tan capitalista són un regal per al cor. Van somrient a la vida enmig d’un mar d’inseguretats humanes i problemes, com si haguessin pres per lema aquella sàvia tàctica de la pel·lícula Buscando a Nemo: “Somriu: això els despista”. I això de viure de la Providència, una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho. A mi m’està regalant ara el Senyor un desert on se’m brinda l’oportunitat de fer-ho, i no sabeu quant l’hi agraeixo. Ja me’n va regalar d’altres, en els quals em moria de por. Però en canvi ara, com que ja l’hi he vist, m’hi confio somrient. Per què quan tenia feina em costava somriure i ara que no en tinc el que em costa és no fer-ho? Doncs és molt senzill i també us ho explico. Em sembla que era Santa Teresa qui deia que no hi ha res més trist que un trist sant, i jo m’he decidit a fer-ho, tenint en la meva ment i en el meu cor, aquest cap de setmana de Xavierada, aquella imatge del Crist de Xavier, somrient enmig del dolor.
Espero que aquest Papa tan trempat sigui capaç de treure’ns a nosaltres cristians aquesta cara de qui segueix un home mort en comptes de ressuscitat. Aquella fe costumista que en molts casos fa servir el patiment dels altres, el dolor dels abandonats, per viure una mica millor. La fe del cop al pit a la capella i roba de marca fabricada amb mà d’obra esclava a l’armari de casa.
Al qui jo vaig donar la vida ja fa més de set anys i que em té el cor robat, va ser un viu, no un mort. Un home amb nom i cognoms que camina amb nosaltres en la nostra vida, en la nostra alegria, en el nostre dolor, com un pelegrí més que no es cansa d’esperar-nos: Jesús de Natzaret, fuster i Fill de Déu, nascut en una menjadora, torturat i assassinat perdonant els seus assassins. Ressuscitat amb el poder de Déu.
Aquí rau l’explicació d’aquest atac de somriure. Vols que se t’encomani?
