Déu ens ha donat 10 Manaments, però com que són molts, va ser millor resumir-los en dos: “Estimaràs Déu sobre totes les coses i el proïsme com a tu mateix”. Fins aquí, no hi ha res de nou. Anem a més: “Però com que jo sóc molt trempat, hi he afegit un matís, i és que al proïsme l’hem d’estimar no com a mi mateix, sinó més que a mi mateix. Això és molt rendible, perquè si cadascú ho apliqués amb els altres, seríem molt estimats pel món sencer”. Els experts en recursos humans ho anomenarien “optimització de recursos”. Com que jo no sóc expert en res, d’això en dic “vejam qui és el valent que et diu que no”. Perquè qui ho diu no teoritza sobre l’amor, sinó que ho aplica amb la seva vida, clavat a una cadira de rodes com Crist a la seva Creu.
Érem a Lourdes, formant part d’un dels pelegrinatges que la Hospitalidad de Nuestra Señora de Lourdes de Madrid organitza cada any amb voluntaris acompanyant malalts, i amb malalts acompanyant voluntaris. És l’antic Tren de l’Esperança, que amb el pas del temps ha canviat els rails per l’asfalt, i que desplaça cap a la gruta de Masabielle una vintena d’autobusos. El tren s’ha convertit en una caravana: la Caravana de l’Esperança.
La xerrada l’escoltàvem malalts, portalliteres, infermeres i pelegrins. Era la veu entretallada, dificultosa de Pedro, un noi d’una trentena d’anys clavat a una cadira de rodes des que la seva vida es va estampar contra unes roques mentre feia escalada, als 23 anys. Aquell dia es van truncar moltes coses: una carrera, uns somnis, l’esquena i molt més. El que no es va truncar va ser el seu ascens fins quelcom molt més elevat que una complicada muntanya, fins quelcom més desafiant que una paret vertical. En Pedro va seguir pujant des de la seva tetraplegia fins a la Saviesa que només aporta la pregària al si de Déu. Així és com s’ha de tractar en Pedro ara, com a un savi.
La catequesi improvisada per en Pedro va tenir un altre geni. El capellà que celebrava la Missa i que davant de tal escenari va cedir els trastos de l’evangelització al qui millor encarnava en aquell moment el que allà s’estava vivint. No conec aquest pastor, però amb aquest gest humil em va donar entendre que té ben après allò del pastor que faci olor d’ovella. Aquest en concret fa olor de les ovelles més dèbils, de les que ningú no voldria pel seu ramat. El seu gest i les paraules d’en Pedro van convertir aquell temple en un combat de boxa entre la societat regnant que rebutja els éssers humans segons la seva capacitat de generar diners i els participants malalts d’un pelegrinatge que mostra una mica al món com podria ser de bonic i que tantes vegades no ho és. El ring del combat és la creu. L’entrenador, Crist. La tàctica, l’amor. No crec que ni tu, ni jo, ni ningú no aguanti dempeus fins al final del primer round, sense llençar la tovallola de l’orgull, de l’egoisme, de la supèrbia, per posar-se de genolls davant la vida malmesa de tots aquests “pedros” que formen part de la nostra vida, encara que els ignorem.
Parlem de Lourdes
A Lourdes hi ha una gruta freda i humida, brutal, dura, obaga, a la boca de la qual tan sols hi arriba algun raig de sol algun dia dels més llargs de l’any. Davant d’aquesta gruta hi passa dia sí i dia també, una processó d’éssers humans malmesos en els seus membres, en les seves vides, en les seves famílies, en el seu cor. Molts d’ells hi van perquè els hi porten. Pels seus mitjans no poden caminar i van asseguts a les seves cadires o als seus carros, ajaguts a les seves lliteres, empesos per unes mans que reben més del que donen. Ells, malalts i infermers, són més forts que ningú. Són indestructibles, perquè tenen una mena d’esperança que al món li vindria bé conèixer i que de fet coneix de nou a través d’ells a la tornada, quan acaba la peregrinació. Estant amb ells he conegut que la seva esperança es basa en una realitat tangible com l’Amor; i una esperança basada en una realitat tangible com l’Amor, és immortal. És indestructible.
Parlem de l’Amor
L’amor no és un ens que sura en l’aire i es transfereix per osmosi, ni es multiplica per espores que van i venen segons el caprici del vent, ni es rep recarregant unes bateries (?) d’energia positiva en una reunió de tipus New Age. L’Amor, i això és el millor, és un esdeveniment, és una Realitat, amb identitat, amb nom i cognoms i rostre, que es concreta en la nostra vida mitjançant una decisió que es pren o no es pren. O es posa en pràctica o no. L’Amor que jo he conegut aquests dies a Lourdes ha anat succeint entre els membres de l’Hospitalitat de Ntra. Sra. de Lourdes carregant carros, empenyent cadires, acompanyant malalts, curant ferides –moltes més d’invisibles que de visibles- a cop de carícies, de mirades, de gestos concrets com fer un llit, péixer el menjar, netejar la baba o canviar un bolquer. Comença el segon round.
Mireu aquestes dues cares. Mireu la de la dona que viu asseguda a la seva cadira. Mireu la de la jove hospitalària. Jo les vaig veure i vaig arribar a l’hospital buscant una mica d’aire per on poguessin respirar les llàgrimes que em queien, quan tot d’una em van explotar a la cara uns malalts de sida donant gràcies als seus infermers, i de veure amb els meus propis ulls com un pilot de combat esclafia en plors en donar-los les gràcies a ells per deixar-se cuidar. Eren llàgrimes sinceres les d’aquest militar, de les que brollen d’una persona que les ha vist de tots colors, amb un senzill gest: el d’estimar.
Al replà d’una planta de l’hospital em vaig trobar una senyora d’uns cinquanta anys, envoltada d’un grup de malats i infermeres, que els deia: “Gràcies pel que feu. El que feu vosaltres no té límits. Per cuidar-nos ens netegeu fins i tot el pipí. Ho sé perquè aquesta nit se m’ha escapat i ha vingut una de vosaltres, una nena, una joveneta preciosa i m’ha rentat amb tant d’amor, amb tanta tendresa, que m’he adonat que tal i com em rentava ella només renta una mare la seva filla. Això és amor, i aquest amor només es pot fer així quan es té Crist dins el cor. Si us plau, no el perdeu mai” Aquesta és la identitat de l’esdeveniment que vivim a Lourdes. Crist. Jesús de Natzaret. En Ell radica tota aquesta bogeria d’amor que porta a estimar uns i altres no només com a un mateix, sinó una miqueta més. És una bogeria que no treu la pau, sinó que la regala. És una bogeria d’amor com ho va ser la Creu. La clau me la va donar en Javier, el meu cap d’equip de material, quan li vaig preguntar pels malalts: “els malalts? Ostres, Suso, els malalts són Crist!” em va cridar, perquè jo vaig pelegrinar a Lourdes encomanat per un món per al qual és incomprensible que 400 persones, amb la seva vida, amb les seves coses, dediquin un pont tan cotitzat a Madrid com el de Sant Isidre per dedicar-se en cos i ànima, dormits o desperts, molls per la pluja, secs d’egoismes, xops d’alegria, a 204 malalts amb patologies i minusvalideses de tota mena. És una bogeria que contràriament a les altres fa el món millor. Una bogeria que dóna consol entre tanta pena, que dóna llum en la foscor. És una bogeria que de tant estimar es converteix en seny. Això és el que són els membres de l’Hospitalitat, un grapat de bojos d’amor. Una altra campanada, tercer round.
Ajuda’m a viure
En Sergio també és paralític. El seu cos em porta a la ment la imatge d’un grup de bojos desmuntant la teulada a Tiberíades i despenjant la seva llitera enmig d’una gentada que omplia una petita casa. Jesús el va guarir, en va sortir caminant i aquell grapat de bojos van quedar per a la foto com els nois més eixerits de la classe.
Pensant amb en Sergio, en aquell altre paralític i en els homes que el van despenjar des del sostre obert, penso que no hi ha tanta distància entre ells i els qui són capaços de ficar dos-cents malalts en tants autobusos per portar-los davant la Mare de Jesús. No, no és tanta la distància entre el seny d’aquells i la d’aquests, convertint-se així en protagonistes també de l’Evangeli. Però seguim amb en Sergio, que li va dictar com va poder a una infermera una pregària perquè la hi portés a la gruta de la que brolla l’aigua com l’amor interminable, net, clar i refrescant de Déu. Després en Sergio li va donar permís per llegir-la en públic. És aquesta:
“Maria, jo he vingut perquè em curis la meva ànima ferida. També he vingut per sentir la meva mare i perquè m’adoptis com a fill, perquè necessito una mare. Cuida la meva mare. Era la millor, a part de tu. Ajuda’m, beneeix-me, cuida’m i porta’m algun dia al costat de la meva mare. És el que més desitjo a la vida. Ajuda’m a aprendre del Mestre, el teu Fill. Cuida les meves dones. Ajuda’m a viure”.
L’”ajuda’m a viure” d’en Sergio trenca en mil trossos qualsevol argument contra la vida del malalt, del discapacitat. No és un tema d’ideologies, ni de coneixements, ni de solidaritats. No és un tema de res que sigui discutible. És un tema de ser humà o no ser-ho. És un tema d’estimar, amb persones concretes, amb vides reals. I t’ho creguis o no, tot això succeeix. Et pots quedar mirant-ho o posar-t’hi i començar a estimar d’una vegada. Jo pujo al carro. Carro blau, per suposat, amb capota, tracció a les dues cames, somriure de sèrie i motor de cor.
